El Mundo somia desbancar a Sánchez

 

Demoscòpia amiga dona la raó a "El Mundo". Aquest pamflet, segueix la seva particular creuada contra Sánchez. Enquestes versus realitats interessades. El Mundo dona la raó aquells de nosaltres que volen marxar d'Espanya, perquè el que volen nosaltres no ho volem. L'únic resultat real seria un referèndum, però això segons la interpretació interessada del TS i TC no és pot fer. Ací queda un número 61%, a Catalunya més del 50% de la població vol la independència, però aquest percentatge no val, per el patriotes que no veuen cap problema a donar tot el suport a la extrema dreta, un partit predemocràtic. 

Per cert, els indults, es parla en l'article 62 i), que diu: "Corresponde al Rey: i) Ejercer el derecho de gracia con arrelo a la ley, que no podrá autorizar indultos generales". Parla del Rei, però qui decideix és el govern. 

A més la possibilitat de "indults generalitzats" ja s'ha fet, així: " los 1443 indultos concedidos en España el 1 de diciembre del año 2000, que el Consejo de Ministros aprobó, según dijo el ministro de Justicia, en consideración a la petición del Papa con motivo de un año jubilar, al vigésimo segundo aniversario de la Constitución, al vigésimo quinto aniversario del reinado de Juan Carlos I y a la proximidad del fin del milenio.*" 

Al any 2000 governava el PP de J.M.Aznar, la mala memòria de molts es extraordinària i sobretot molt selectiva. Així què potser no vols dir amnistia, però si "indults generalitzats" per solucionar el problema de Catalunya, però hi ha un entrebanc majúscul, és diu TS i TC, què en aquell moment no va dir ni pió, però ara segur què ho trobaran inconstitucional. 

*Ruiz Miguel, A. (2018). Gracia y justicia: soberanía y excepcionalidad. Revista Española de Derecho Constitucional, 113, 13-35. doi: https://doi.org/10.18042/cepc/redc.113.01

Recomendaciones musicales

 

La Mitja de Granollers

 

Els cracks

Una cursa atípica per culpa de la pandèmia, amb molta calor, massa, molta gent, un recorregut inèdit, al costat del riu, molt més planer que el clàssic, i sobretot molt bon ambient, amb els voluntaris el peu del canó. Grups musicals -cada vegada ho fan millor-, animació i com feia una calor -jo no puc amb la calor-, pocs espais d'avituallament. Val la pena vindrà a la cursa, veurà els cracks que ja tornant mentre la resta encara ens queda una estona per arribar al kilòmetre 10. Els primers, eren tres, semblaven que estava fent ja el esprint final! He vist a Reyes Esteve, un campioníssim. Els ritmes d'aquests super atletes és estratosfèric.

 

Música y arte: Rafael Sanzio

 

Música: Jincheng Zhang

Plans per l'aeroport del futur

 

Com de gran ha de ser l'aeroport del futur de Barcelona? Aquesta és la pregunta. AENA vol invertir un món de milions per l'ampliació. Tenen una pedra a la sabata que es diu la Ricarda, un petit estany protegit per la Xarxa Natura 2000, al delta del Llobregat. Les forçes econòmiques de Barcelona estan a favor de l'ampliació. La pluja de milions és un clàssic quant és vol animar a fer alguna cosa, però la experiència dels darrers temps, s'ha de ser molt escèptics. Com conjugar ampliació i sostenibilitat ambiental? Es por tenir tot? Com no sóc expert, caldria fer un estudi, se suposa que hi ha d'haver-hi, per decidir el millor, per totes les parts afectades. L'aeroport de Barcelona no es com Madrid que tenen terreny per donar i vendre, ací tenim el mar i un àrea metropolitana molt atapeïda. 

La veu ecologista, com totes, també els dels veïns de la zona, s'han d'escoltar, però cal valorar si s'ha de fer l'obres, malgrat les aus, tinguin que marxar a un altre lloc. En el seu article "Cal aprofitar les oportunitats" Germà Bel, recorda: "No és sobrer, atès el cas, recordar l’episodi d’Alguaire: una decisió incorrecta tècnicament i social (construir-hi un aeroport comercial) va anar associada a la decisió de no ampliar les instal·lacions d’Alfés per preservar una colònia d’aloses becudes a la Timoneda. Això va implicar un augment de despesa de vàries desenes de milions € en una inversió nova a Alguaire. Tanmateix, la colònia d’aloses becudes va marxar el 2005 (es podria estar refent ara), fins i tot abans de l’inici de les obres a Alguaire. ". (Ara.cat, 2/6/21)

 Com recorda Germà Bel, cal fer un anàlisi de cost/ benefici, per prendre una decisió que afectarà a tothom. 

El PP ho torna a fer

 

El PP recull firmes contra els indults. També ho va fer amb l'Estatut de Catalunya, amb els resultants que tothom, menys ells, sabem. El de menys son els indults. El què realment importa, es la Unitat d'Espanya. A més, posa pressió al PSOE. Catalunya per el PP son tres diputats. Així, que no s'han de preocupar per la clientela, sempre poden canviar de vorera i trobar-se amb Vox.

Potser aquesta posada en escena en el futur, permeti augmentar les files independentistes. No se sap mai. L'extrema dreta i les forçes auxiliars tenen munició contra Sánchez que és l'únic que els interessa ara mateix. Es pot entendre que molts volem un altra país? El PP son ara els defensors de la Constitució, però sobretot, de la Unitat d'Espanya, sort que sempre hi ha algú, que s'ha vestit d'aquesta Unitat i resideix a Abu Dhabi. 

No li diguis a pujar el preu de la llum, digues eficiència!

 

Ara no cal dir que puja la llum, quantes vegades han pujat? Vivim dins de monopolis. I les elèctriques son un món apart.  El seu poder ve de lluny. Es va consolidar a l'etapa franquista, i va continuar amb la nova etapa de post franquista, fins ara mateix.

Ningú sap del cert, quant costa un kw/h,  tenim unes tarifes que ens porten a la cinquena posició del rànquing de la UE. Però el màrqueting de les empreses elèctriques, amb el sempre vist i plau dels governs de torn, desprès gràcies a les portes giratòries acabaran seient a les cadires del Consells d'Administració de les elèctriques. 

Ara, pots rentar la roba a les 3 de la matinada o bé fe pollastre al forn a les dues. Hores que segons el einsteins de les elèctriques surt més barat el consum. Així, a l'hora del dinar, no es convenient posar el forn. I si us plau, no et deixis la llum oberta de qualsevol habitació!. Fa molt de temps que aquest monopoli dividit en àrees en el territori, fa i desfà. Les concessions i les subvencions son molt més grans que les que han tingut els bancs. Però ningú en parla. 

Escriu Jesús Mota:

Unos sencillos cálculos demostrarán además que el déficit de tarifa, esa inflación de derechos reconocidos que se aproxima ya a los 20.000 millones de euros, es un tigre de papel si el Gobierno actúa en función de los intereses de los consumidores y no, como hasta ahora, capturado por la neurosis de proteger la cotización de las empresas. Veamos qué sucede con las centrales nucleares. Sus costes de operación y mantenimiento declarados por el Foro Nuclear se situaron en 2010 en torno a los 20 euros por megavatio/hora (Mwh). Pero el precio final que ha recibido la producción nuclear, como consecuencia de que la electricidad se retribuye al precio marginal (en este caso, el precio de los ciclos combinados) fue de 42,13 euros Mwh; la diferencia, 22,13 euros, multiplicados por 67.787,7 gigavatios/hora (Gwh) producidos el año pasado arroja un beneficio espurio (windfall benefit) o indebido de 1.367,4 millones. Un cálculo similar ejecutado con la producción hidroeléctrica demostraría que los costes variables realmente incurridos apenas llegan a los 9 euros Mwh; descontados de los 42,13 euros Mwh retribuidos y multiplicada la diferencia por la producción de 38.738,5 Gwh, el windfall benefit durante el año pasado llegaría a los 1.283,4 millones. En resumen, en los costes de tarifa correspondientes a la producción hidráulica y nuclear se ha incluido un exceso de 2.650,8 millones en costes reconocidos sobre los realmente incurridos. Si se retira de los ingresos de las compañías esa cantidad percibida indebidamente, los consumidores no hubieran tenido que pagar una subida de tarifas del 10%.  (El yugo de la tarifa eléctrica, El País, 2011).

Això que escrivia al 2011, no ha deixat de creixa des de les hores. Per això, com diu amb un article del 2020, parlant del plans del govern per la transició energètica:

 "el PNIEC (Plan Nacional Integrado de Energía y Clima) presentado con pompa y circunstancia en Bruselas es el más avanzado, el más comprometido y el más lustroso. A grandes rasgos, el plan se propone reducir los gases de efecto invernadero en un 23% en 2030 respecto a los vertidos en 1990; alcanzar un 42% de energía renovable en el uso final de la energía en la próxima década; y conseguir el 74% de presencia de energía renovable en la producción de electricidad. La revisión reciente del PNIEC sitúa las inversiones necesarias para concluir la transición energética en 241.000 millones; no hay, pues, proyecto económico, educativo o sanitario que pueda competir con el energético." (El País, El estandarte medioambiental, 10/08/2020)

I què ens diu l'experiència amb la gestió d'aquests macroprojectes? La resposta del propi Jesús Mota rebla així:

"Un escéptico diría que los precedentes políticos conocidos desde 1982 revelan que en España no existe ese depósito de capacidad de gestión y negociación. Y un economista se preguntaría si España tiene la capacidad financiera para hacer frente a los planes faraónicos que propone. Así que la respuesta es no en ambos casos". (El País, El estandarte medioambiental, 10/08/2020)

En el fons, aquesta pujada de llum, és una nova forma de transferir la responsabilitat de les empreses els consumidors. Som "empresaris de la nostra vida", amb un món desregularitzat, això vol dir, què a casa teva, has de emular la idea de rentabilitzar tots els actius. Així, que hi ha franges horàries per estalviar, llavors el responsable es el consumidor que no sap estalviar com cal. Això té la avantatge de poder pujar la llum, i sempre, serà el consumidor l'últim responsable.

A pujar el preu de la llum, perquè les elèctriques puguin anar tirant, i poder rebre una part molt important de 241.000 milions en el PNIEC. Gràcies per res!.