Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.
Empiezo la Segona part.
Segona Part.
7 de maig.
(...)
Ara
m’adono que parlant-te de dames i de marquesos et podries afigurar que tots
aquests personatge anaven vestits de tals; res de més lluny de la realitat.
Anaven disfressats de proletaris con tothom a Barcelona fora del meu pare. El
meu pare (...), sinó que d’ençà de la revolució va cofat amb un barret, essent
així que abans solia anar sense res al cap. “El carnaval revolucionari”, com
diu ell, li crispa els nervis (pàg.274)
(...)
-Però,
avi, mentre els nostres exposen la seva vida en els camps de batalla...¿No li
sembla, senyora –afegí dirigint-se’m-, que en les circumstàncies que vivim la
indiferència és suïcida? (pàg.279)
13
de maig.
(...)
Es veu que ara fa cent anys les diverses classes vivien en els mateixos
edificis; la diferència es feia segons el pis. Com més pobres eren, més prop
del cel vivien. Del meu record, fora del principal on només hi ha una porta i
sempre hi ha viscut un metge que hi té el despatx, tan tronats són els del
primer, que ja té quatre portes per replà, com els del sisè, que som nosaltres
(pàg.283)
(...)
Penso que la sensació de sordidesa no ve mai d’allò que falta sinó, com la de
luxe, d’allò que sobra; qui sap si luxe i sordidesa són germans bessons..
(...)
Es veu que d’ençà que hi pot clavar les dents, per en Llibert aquest ja és el
millor dels mons possibles (pàg.284)
Tinc
la impressió que quan tu i en Lluís us revoltàveu contra els prejudicis burgesos,
és que no teníeu cap idea del que poden ser els prejudicis proletaris (pàg.288)
(...)
Va ser altra vegada un guirigall sanguinari com el mes de juliol; diuen que hi
ha hagut cinc-cents morts. Sí, vam passar uns dies ben dolents en unes coves de
Vallvidrera amuntegats a amb altres famílies que fugien de Pedralbes (pàg.289)
(...)
Ara a Barcelona hi torna a haver calma; costa molt d’entendre què va passar.
Tot plegat va ser cosa dels anarquistes; sempre els anarquistes. Tothom està
fins aquí dels anarquistes, ¿i si et digués que el qui n’està més tip és el meu
pare? (pàg.290)
15
de maig.
(...)
¿Sabre reconèixer Jesús sota les disfresses que fatalment li tornaran a posar?
Reconèixer’l era tan fàcil en aquells dies de juliol i agost, quan el duien a
empentes, esparracat, coronat d’espines, amb la cara coberta de sang i d’escopinades,
cap al camp de la Bóta o la carretera de la Rabassada per rematar-lo amb la
pistola (pàg.291)
(...)
Tu el vas interrompre: “Si després de proclamada l’anarquia encara hi ha d’haver
fàbriques de fideus, ‘¡ pleguem! “ (pàg.306)
-Jo,
veuràs, no sóc un cristià heroic. Vaig cremar totes les estampes i imatges, que
les patrulles de control podien presentar-se en qualsevol moment i tenien males
puces. Les vaig cremar totes fora del Sagrat Cor, que no vaig gosar; la del
Sagrat Cor la vaig enterrar amb molt de compte al jardí. Veuràs, noia, t’hi
anava la pell. Jo no sóc de pasta de màrtir; ¡ de pasta de sopa i gràcies!
(pàg.307)
(...)
És clar que de vegades el tiet Eusebi diu coses molt pintoresques; però ¿és que
és un crim? No; no ho és pas, com no ho és fabricar fideus. Quan va endevinar
que jo anava a missa, exclamà: “¿Misses clandestines? Deuen semblar reunions de
cèl·lula” (pàg.309-10)
(...)
¡Déu meu, que els màrtirs d’avui no siguin els botxins de demà! Hi ha gent que
fa la impressió de ser tan capaç de sofrir el martiri sota els un com de fer-lo
sofrir sota els altres; i per això, quan recordo aquella fesomia i la del tiet
Eusebi, ¡ em quedo amb la del tiet! (pàg.311)
16
de maig.
(...)
Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta;
qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en
la més absurda de les carnisseries... L’únic que en tenia com un pressentiment
eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! (pàg.315)
17
de maig.
(...)
Al capdavall, cal tan poc per ser feliç; una mica d’amor és tot el secret, no n’hi
ha d’altre. Una mica d’amor a allò que tens ¡ i ja és com si tinguessis tot el
que voldries! Jo estic certa que sabria ser feliç enmig de la pobresa si en
Lluís m’estimés (...) (pàg.332-3)