II
Des de el pas les vistes impressionen, el verd torna a ser més verd si això és possible i una baixada vertiginosa, on si tens reflexos i estàs al costat de la finestra bona, pots veure, el Canal de Carezza, el poblet de Vallonga, Vigo di Fassa, ple de hotels, restaurants i segones residències, fetes a base de chalets, ple de petit nuclis urbans, com Pera, Mazzin, Campestrin, Fontanazzo, Campitello di Fassa, Canazei, i posteriorment agafes la SS48, que et porta, no sense dificultats, hi havia ciclistes fent de Coppi, motoristes fent avançaments dubtosos, i una pila de corbes amb número, fins al Pas Pordoi (2239m.)
I què esperes al Pas Pordoi? Pues, una munió de cotxes, motoristes, restaurants i el telefèric que et puja vertiginosament a 2950m. Hem sortit de l’autocar, feia fresca. Un pàrquing dona fe que ací hi ha molta gent que vol fer-se fotografies per recordar que ells han estat ací. Al hivern hi ha una estació d’esquí.
El telefèric puja fins el refugi Maria al Sass Pordoi, permet veure una amplíssima panoràmica des de la Marmolada, al grup del Sella. Crida a l’atenció l’erosió de les muntanyes, perquè aquestes, son producte d’una mar fa milions d’anys. El dia no era radiant en aquell indret, però nosaltres els turistes, no estàvem per històries. Ho volíem veure tot. He fet un petit recorregut fins a la Creu. Al costat hi ha un forat on pots veure l’abisme. Una combinació inversemblant de moviment de les plaques tectòniques, milions d’anys per endavant i la matèria prima de la roca –dolomita*- han fet el que es pot contemplar. Muntanyes esquerpes, agressives, inaccessibles –menys per els escaladors, hem vist un parell-. Fragilitat era una bona paraula per sintetitzar l’aspecte d’aquestes muntanyes. Sembla arriscat picar amb el piolet la dolomita, la seva fragilitat no dona massa confiança. Tenies davant a les Torres di Sellas. Un paisatge memorable. Hem baixat amb el telefèric, i mentre nosaltres baixaven hi havia gent pujant i baixant pel camí llarg i costerut des de el 2200 fins al refugi, una llarga caminada. Cal estar en forma.
Tornar agafar l’autocar, encara amb totes les sensacions i emocions de viure una experiència notable, hem baixat una mica per agafar un trencall que et portava al Pas de Sella. Un lloc fantàstic, ple per descomptat de gent, per gaudir del espectacle de la naturalesa. Amb els seus 2244m és el pas més elevat de les Dolomites. El Grup del Sassolungo, compost per el Sassopiatto, los Cinque Dita i la Punta Grohmann, donen una imatge impressionat i extraordinària, que et queda a la retina per sempre, o potser no tant!
Parada al Pas Sella, no hi havia tant espai com el Pordoi, però hem baixat per fer fotografies, molt espectaculars. Pujar a l’autocar i hem baixat cap a la Vall de Gardena. La vall està sota la protecció de Sassolungo. Les localitats més important d’aquesta Vall son Ortisei, Santa Cristina i Selva Gardena. El lloc és famós per les seves estacions d’equí, a més d’un paisatge de postal ensucrada.
Els poblets son tots ells, estampes postal, on la principal industria és el turisme, tant al estiu com al hivern i les seves famoses pistes d’equí. Nosaltres hem pujat amb telecabina des d’Ortisei (Urtijëi). El lloc pertany a Dolomiti Superski, un espai esquiable de més de 140km. Pujes en uns 8’ fins el restaurant Chalet Resciesa (2200m.). Les vistes son espectaculars, d’un verd espectacular, turons suaus, imaginant-me com potser amb neu! El dinar ha estat d’allò més agradable i agraït. Un risoto boníssim, carn, potser havíem posat més del que calia i de postra nabius i gelat. Jo he marxat a fer fotografies i contemplar el vast escenari de les muntanyes. M’he perdut la celebració del aniversari d’un dels companys de viatge. Ningú m’havia dit res!
Mentre feia fotografies, m’ha passat una cosa estranya. A la lent de la càmera sortia un punt negre! Estava preocupat perquè no sabia com podia afectar a les fotografies. Aquest punt negre, havia aparegut feia un dia!. Hem intentat donar una petita caminada, però els núvols han fer deixar-ho corre. Hem baixat amb les cabines d’esquí i cap a l’autocar. Davant del remuntador hi ha el hotel Cavallino Bianco., pel seu aspecte, semblava que tenia dotze estrelles, però potser exagero una mica.
L’autocar ha començat a baixar per les carreteres, amb uns 45’ hem arribat al hotel. Hem passat per la casa del music Giorgio Moroder(1940) Una mena de Georgie Dann, però de més volada, sobretot perquè va utilitzar sintetitzadors i va generar la musica Disco els anys 70. Va guanyar els Oscar per la seva musica a Flashdance i Top Gun.
Mentre l’autocar enfilava cap a Bozen (Bolzano) hem recollit diners per la nostre guia Petra i en Luigi. Paraules d’agraïment. A les 18:00h arribàvem al hotel. Feia calor 29º. He anat a la piscina. S’estava molt be, malgrat que l’aigua està freda. Hi havia alguns companys que també han anat.
Pujar a l’habitació, dutxar-me i començar a escriure la crònica del dia. Hem fet maletes, de fet jo les tanco, i amb això està tot dit. Demà anem cap a Verona i Varese.
A l’hora del sopar feia calor. El sopar era correcta. Hem intentat anar a passejar pels voltants del hotel, però feia massa calor. Ara son les 10:30h quan estic apunt de deixar d’escriure per avui. Demàs més.
