Atents a la pantalla... o potser no

 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música

 

Sant Jordi

José Jiménez Aranda

(1837-1903)

Reial Societat-Barça: patiment fins al final

 

I

Una primera part de lluita i imprecisions. Un Barça que va per davant del marcador, al minut 11 gol d'Aubameyang a passada de Ferran Torres. Un partit amb una Reial que a anat de més a menys, malgrat la oportunitat claríssima de Isak que ha llançat la pilota fora de la xarxa blaugrana en una desconnexió de la defensa. El Barça hauria pogut ampliar el marcador, però tornem a tenir problemes per resoldre les jugades. Piqué amb problemes físics, ha acabat els 45'. Es possible que sigui substituït a la segona part. Dembélé, ha estavellat la pilota al pal, i d'aquesta jugada a vingut el gol del Barça. El Barça tindrà que tenir la pilota sinó no vol patir, perquè la Reial en qualsevol jugada, li poden marcar un gol, atenció especial a Sorloth.

II

La segona part ha estat un suplici futbolístic. Un Barça sense esma i una Reial Societat llançada al atac. Han tingut l'oportunitat de marcar Sorloth, però la llançada  a la graderia. Els problemes físics del Barça han fet que Araujo tingués que abandonar el camp (53'), Eric García la substituït.  Un Barça sense pilota i sense joc, han estat 20' de zero absolut. Molts canvis -Piqué per Lenglet-, moltes interrupcions, cap jugada digna d'aquest nom, per part del Barça, i l'únic positiu ha sigut el resultat, amb 10' extres, el Barça s'ha emportat els tres punts. El futbol té aquestes coses, la Reial ha merescut el empat com a mínim, però així és el futbol.

Ressenya: No som savis!

  Segueixo llegint el Llibre de Harari*. A la Quarta part anomenada Veritat.

Capítol 15

Ignorància (Saps menys del que et penses)

Una de les característiques de la modernitat ha estat el ascens del individu “racional”. Sé racional es el tret del nostre temps. Això vol dir que ser racional, implica saber que cal fer en cada moment. Saber votar, escollir dona/home, comprar una TV, se racional va de la mà de la idea d’autonomia. Som els reis absoluts d’aquest món, cada vegada més accelerat i confús. Però, hi ho veiem contínuament, la gent s’equivoca i molt. Es fan acciones irracionals, tots els dies. Hi ha una certa confusió entre la intel•ligència individual i la del grup. S’ha arribat a la Lluna, però molt poques persones podríem explicar el cóm? El grup dona la falsa imatge de ser intel•ligent com individu, però de fet en sabem molt poc. Massa poc. Es veritat que aquest món, és inabastable per tractar d’entendre-ho tot. Avui no hi ha Hegels que valguin, necessitem experts. Un expert és algú que sap d’una petita àrea del saber.

En comparació amb l’home “primitiu” –caçador-recol•lector-, que sap fer de tot, la seva supervivència està en joc-, l’home modern, tindria moltes dificultats per sobreviure, sense totes les andròmines que necessitaríem per sobreviure un dia al desert, a la sabana o a la selva. No som Indianes Jones, ni MacGyvers o ja posats Jason Bourne. 

En un món on la informació és immensa, “la il•lusió del coneixement” (Steven Sloman i Philip Fernbach)(pàg.304) fa que no tinguem que pensar gaire. Ja hi ha altres que ho fan per nosaltres. Però som conscients de la nostra pròpia ignorància? Sembla que no ho som. El nostra pensament té a veure amb els prejudicis, aquesta paraula sembla odiosa, però, diríem que es el grau zero del coneixement. Els prejudicis son coneixements que el grup es fa seva. Això podia funcionar quan el món era menys complex que ara. La incertesa fa trontollar els nostres prejudicis. La societat hi ha una barreja de gent que sap coses, altres accepta sense manies el que es diu. Es parla a la TV de tot, però no ho entenem, un expert ha de parlar 5’ a la TV, que pot dir perquè no avorreixi a l’audiència? Cal donar consignes, eslògans, ara ja son tuits. Més enllà de 15 paraules estàs acabat, ningú et farà cas. 

Hi ha gent que és pensa que el fet faran canviar l’opinió de la gent. En un altre món això seria possible, però ara i ací, això no funciona. Els prejudicis si son molt arrelats, fan de barrera als fets. Si a més estàs dins de bombolles socials, on tothom, pensa igual, llavors, qualsevols fet que vagi en contra del teus prejudicis, voldrà dir que aquest fet no es real, no té validesa, es transformarà amb propaganda, quedarà reduït a mera opinió. I això es un autèntic problema per les societats democràtiques. Perquè la mentida es converteix en la matèria prima dels debats polítics. El coneixement requereix temps i reflexió, hi  ara mateix no temin de temps, altres urgències passen al davant. 

Amb aquest context, l’afirmació de Harari es provocativa: “el gran poder distorsiona inevitablement la veritat. El poder no és més que canviar la realitat més que veure-la tal com és” (pàg.308). Hi ha prejudicis, i també poder, dos eines per transformar la veritat. El poder es acció, mantenir-se al poder es la seva lògica, des de Maquiavel això és així! Els governs es mouen en un món ple de contradiccions, i llavors, què val més, els fets o un relat creïble per poder mantenir-se? A la gent, no li agrada les veritats, les responsabilitats, prefereix atribuir culpes els altres. Ni el canvi climàtic passa per nous estudis, ja n’hi ha masses, ni la necessitat de superar els combustibles fòssils, ni  les desigualtats en un món cada vegada més hostil al ciutadà. En aquestes situacions d’emergència, qui pot seguir el consell de Sòcrates (pàg.310), de reconèixer la pròpia ignorància, es a dir, aturar-se, no seguir fent el que estem fent, sense reflexionar perquè ho fem?

La democràcia en perill?

 

El cas del Catalangate i “Pegasus”, posa de manifest els perills ben reals de la tecnologia. Programes específics per espiar a tothom sembla ser una mala practica molts extensa, la NSA nord-americana i altres Agències governamentals –serveis de intel·ligència- ho fan servir, se suposa per impedir atentats terroristes. Però el problema s’ha generalitzat. En un món a la deriva neocapitalista, i les democràcies sota quarantena, davant l’emergència de nous models autoritaris, per no dir dictatorials, la utilització d’eines per alterar l’opinió pública, xarxes socials o alteració dels vots en les eleccions, suposa un perill extrem per la pròpia concepció de societats lliures. El cas del Catalangate és una derivada del 1-O del 2017. L’Estat espanyol encara no ha paït el ridícul de les urnes i les votacions massives. Com anar contra el independentisme amb tots els mitjans –polítics, jurídics, policials, mediàtics- dona vots a qui es mostra inflexible contra Catalunya, tothom juga a ser patriota. Si els mitjans informàtics, tenen aquests perills, l’aparent facilitat per accedir-hi i manipular les seves dades, això hauria de suposar replantejar com assegurar-se de qualsevol intrusió a les eleccions a les societats lliures. Les altres fa molt de temps que ho tenen resolt. En canvi, a les societats democràtiques, la utilització de fake news, l’amplificació d’opinions tòxiques que s'escampen de manera incontrolada i crea l’efecte dominó, tot això, hauria de fer pensar a la nostre societat que estem fent. No deixa de ser simptomàtic que el neocapitalisme, tant li fa que hi hagi guerra com sinó, del contrari, les borses estaríem en caiguda lliure, però no hi estan! Hem arribat a un punt on economia o societat s’han fet incompatibles. Les eines informàtiques del tipus Pegasus no es posen al servei de la societat, son les seves víctimes propiciatòries. Potser ja va sent hora de escollir que volen! 

Pegasus, no seria millor el cavall de Troia?

 

Ara la paraula del moment es "Catalangate", és una altra manera de dir que s'ha espiat a polítics -els Presidents de la Generalitat, Mas, Puigdemont, Torra, Aragonès- i representants del món independentista* per mitja d'un sistema anomenat "Pegasus" que "permet escoltar converses, llegir missatges, accedir a tot el contingut del telèfon, fer captures de pantalla, revisar l'historial de navegació i, fins i tot, activar per control remot la càmera i el micròfon de l'aparell". Aquest sistema de la l'empresa israeliana NSO Group, i que res més està a l'abast dels governs, malgrat que el propi govern espanyol, ha dit que no li consta cap espionatge. En puc imaginar que en algú lloc dels aparells del Estat, un grup de investigació ha poguer fer servir el programa per motius estrictament patriòtics. La premsa patriòtica madrilenya no vol saber res de tot això. Ho deixarà tot a les paranoies del "separatistes". El CNI, tampoc sabrà res, ni la Comissaria General de Informació (CGI), ni cap instància en sabrà res en els propers mesos. Aquesta informació  ha sortit arran d'una investigació de Citizen Lab, un grup d'experts en ciberseguretat de la Universitat de Toronto, que s'ha fet pública conjuntament amb un extens reportatge a The New Yorker (Ara.cat. 18/4/22). La Fiscalia, segur, si posa immediatament a treballar per traure el entrellat d'aquest escàndol. Es parla de democràcia anèmica.Es possible que aquestes escoltes il·legals, vinguin de més enrere en el temps, i llavors, M.Rajoy, també tindria que explicar-se, però ja sabem com acabarà tot això, en mig d'un silenci  del Estat. Malgrat la cançó:

Jo vinc d'un silenci

Antic i molt llarg

Jo vinc d'un silenci

Que no és resignat

Jo vinc d'un silenci

Que la gent romprà

Jo vinc d'una lluita

Que és sorda i constant*

* Raimon, Jo vinc d'un silenci (1977)

Ucraïna i la resistència de Zelenski

 

Llegint tot el que ha passat a Rússia, i el paper de Putin en tot plegat, les pistes estaven allà, però ningú les volia veure. Txetxènia , Georgià, Síria, Crimea, Ucraïna, totes aquestes intervencions militars, han posat de relleu la manera d’esser de Putin i la seva geopolítica. La UE, especialment Alemanya, i Merkel, es pensaven que podien controlar a Putin a través dels intercanvis comercials. Però Putin, no li interessa l’economia, sinó el poder. La seva ideologia d’una Rússia imperial, no te en compte la globalització. Ha utilitzat les necessitats de la UE –gas, petroli- per la seva particular creuada. Tots conspiren contra Rússia. Ara, el mal està fet i la pregunta que cal plantejar, tal com fa Jonathan Littell, es fins a on posarem el límit? La UE i EEUU no es veuen en cor de posar línies vermelles. I aquesta malenconia es aprofitada per una Rússia, que se sent assetjada per tots els cantons. La pèrdua del vaixell de guerra Moskva, farà que les represàlies siguin encara més aferrissades contra la població civil. Putin, és una mena de Stalin.2, però ell no està sol. Sempre hi ha una legió de còmplices que fan possible que els deliris d’un home es puguin complir. La resistència ucraïnesa, no podrà ser infinita. La destrucció del país, es un fet. A prop de cinc milions de persones –dones i nens i gent gran-, s’han convertit en refugiats. Com podrà fer front la UE a tota aquesta emergència humanitària? Putin vol el cap de Zelenski al Kremlin. Què passarà si mort abatut o assassinat? No estem parlant de ficció, amb el que hem vist a Bucha, Mariúpol, Kíiv [Kiev], la devastació de les ciutats, la mort del President Zelenskiy és un objectiu prioritari, ell ho sap i la UE també. 

Barça-Cadis: Un altra derrota!

 

I

Una primera part que torna a repetir el Barça, molta pilota però sense cap perill. L'única oportunitat la tingut el Cadis on Lucas Pérez a tirar la pilota fora de la porteria de Ter Stegen. Molta lluita, Dembélé ha fet totes les jugades de cert perill, però sense acabar de rematar en sentit. Memphis poc inspirat i sense sensació de perillositat al àrea. Ferran Torres voluntariós però sense remat. Hi ha un buit entre davantera i els interiors. Gavi, De Jong i Busquest donen passades que lluny de porteria no solucionen els problemes del Barça. En aquestes últims partits el Barça ha perdut llum. Cal canvis per generar dinàmiques noves. 

II

La segona part ha demostrat que el Barça està en crisi de joc. El Cadis ha guanyat sense fer res de l'altre mon, que ha tingut dos o tres ocasions per ampliar el resultat, mentre el Barça no ha pogut fer gol. Luuk de Jong i Aubameyang han pogut obrir el marcador, però el porter del Cadis, Ledesma, ho ha aturat tot. Sensació de baixada de tensió del equip que juga precipitat i sense idees masses clares. Caldrà remar contracorrent!

Estampes familiars

 

Fotografia familiar per posar a l'àlbum de qui? De Elena, Cristina, potser li faran copia a Felip? El rei emèrit se'l veu tronat, vol aparentar l'edat que ja no té. Podien estar a qualsevol lloc de la costa espanyola, però sembla que han tingut que anar el paradís de Abu Dahbi. Lloc càlid, però aquesta imatge és d'una monarquia caduca i lamentable. Com vivim temps confusos, ara, per fi, ja no toca anar amb mantellina i arribar-se a Sevilla per contemplar els passos amb la Legió inclosa. Falta família, un fill i més nets, tenim la sort que no hi ha cap perill de vuit de poder monàrquic. No sé si la Wittgenstein voldria sortir. Ara que té el que volia, sembla que vol oblidar a tota aquesta família que no es sagrada, malgrat haver passat aquesta Setmana Santa.

Recomendaciones musicales

 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: André Brasilier

 

André Brasilier

Recomendaciones musicales

 

Barça-Eintracht de Frankfurt: Adéu a la Europa League

 

I

Una primera part amb un resultat d'escàndol, (0-2), però que podríem ser 3 0 4, amb un Barça que al minut 3' ja perdia per culpa d'un penalt absurd de Eric García. Durant bona part del partit, el Barça ha dominat, però sense ocasions clares. Un remat d'Araujo que el porter Trapp ha enviat a fora, es l'únic bagatge ofensiu. El segon gol, Santos Borré, amb xut fora de l'àrea ha batut a Ter Stegen, que no ha pogut fer res, a enfonsat al Barça. Una defensa poc contundent, uns espais que no poden cobrir, el jugadors blaugranes i un ambient més propi del Eintracht que del Barça, fa difícil la remuntada. El Barça ha de creure, i per això, caldrà substitucions. Veurem com ho gestiona Xavi. 

II

La segona part ha estat un malson. Un Barça desconegut i un Eintracht molt superior, hauria pogut fer una golejada èpica. Un Barça sense convicció, precipitat, previsible i sense esma ha deixat escapar aquesta competició. El resultat final, 2-3, no reflecteix el que ha passat al camp. Un gol de Busquests al 90' i un penal al 100'  ha maquillat un encontre dolent del Barça. Unes graderies plenes d'aficionats del Eintracht han pogut gaudir de la victòria del seu equip. Xavi ha fet els canvis massa tard i a més molts jugadors semblaven desconnectats del partit. Potser calia aquesta derrota per posar en perspectiva un equip que encara li queda molt de camí.

  

El laïcisme en temps de guerra

 

En un món cada vegada més inestable e imprevisible, on el populisme fake news fa furor, on aquesta sensació de deriva, és aprofitada per l’extrema dreta –una multinacional en vies d’expansió-, l’únic antídot és la reivindicació del laïcisme. Al llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI*, en el seu capítol 14 en parla del laïcisme. El seu subtítol es “Reconeix el teu costat fosc”. Veiem que ens diu Harari.

Què vol dir ser laic? Hi ha qui ho veu com gent que no creu ni “en déus ni en àngels” (pàg.285). I per tant, “el món laic sembla buit, nihilista i amoral” (pág.285)

Per els laics, aquest visió fosca, no correspon a la realitat. De fet, “molts valors laics són compartits per diverses tradicions religioses” (pàg.285)

Els laics, veuen els valors morals, no com un regal dels déus, sinó com  un esforç que els humans han fet per viure amb comú. Els laics, no reivindiquen cap monopoli de la veritat, i això els separa dels creients, accepten que certs valors com “la veritat, la compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge i la responsabilitat” (pàg.286) son valors compartits per creients i no creients. La dificultat d’aquest codis és que “no es fàcil viure d’acord amb un ideal” (pàg.286).

Harari fa un repàs a aquests valors –veritat, compassió, la igualtat, la llibertat, el coratge, i la responsabilitat-. Si no tens a un Déu per demanar-li res o un Déu que et digui que has de fer, llavors, els laics tenen que tantejar respostes a les urgències d’aquest món. Veritat i creença son valors que poden ser compatibles, per exemple, quina és a finalitat de l’existència humana? En canvi, si el que vols es sortir d’aquest món, el millor es pujar a un coet, i per això, la ciència és més convenient que no pas que una catifa voladora. 

Harari, en tots els capítols d’aquest llibre, posa èmfasi en els límits, amb allò obscur, el cost irracional dels homes. I així, planteja aquesta pregunta: Era laic, Stalin? El propi Harari, es conscient de les dificultats de conrear aquests valors. Compassió i responsabilitat, dos valors fonamentals del laïcisme, son ara mateix posats a prova en la despietada Guerra a Ucraïna. Qui no vol ajudar els ucraïnesos? Però, volem una Guerra Mundial? Fins a quin punt volem que això s’aturi immediatament? Alemanya no vol prescindir del gas rus, la seva economia, el llocs de treball que estan en joc, fa de còmplice de Putin, sense voler-ho. Aquesta responsabilitat s’escampa a tota la UE. De fet la UE està finançant la Guerra a Putin, qui li surt de franc. De veritat volem entrar a una Guerra de conseqüències catastròfiques? 

Els valors son fàcils de dir, però tenen el seus límits, perquè cal prioritzar, no tots els valors son compatibles a la vegada. Això ja ho deia Isaiah Berlin, cal escollir. De fet la situació en la que estem, ja s’ha viscut altres vegades a l’historia. I malauradament, de la història no aprenen mai res d’ella.  L’exemple que es posa ara, es el de Hitler, i la seva política d’annexió de territoris. Quin és el límit? 

Harari, ens explica que en aquestes situacions, els humans “inventen i s’expliquen” històries" (pàg.295). Així sorgeix, la doctrina dels drets humans. A Ucraïna, aquest drets son destruïts sense cap mania. I qui porta la veu cantant té nom i cognom, Vladimir Putin, es el dolent de la barbàrie. Sempre hi ha qui ho negarà i voldrà posar a altres culpables. Potser arribarà un dia que Putin tingui que respondre del crims comesos a Ucraïna. 

Harari, fa una pregunta que li podríem traslladar a Putin: “Quin va ser l’error més gran que va cometre la teva religió, ideologia o visió del món? En què es va equivocar?.” I diu: “Si no en dones cap resposta seriosa, no seré jo qui confiï en tu”. (pàg.299). Les declaracions de Putin, i les seves mentides escandaloses, donen fe que no podem confiar en ell.  

 

Aniversari de la República (91 anys)

 

Proclamació de la II República a Madrid el 14 d' abril de 1931

Ucraïna: 46 dies de guerra

 

Mariúpol

La devastació a Ucraïna, les matances de civil a mans dels russos es el pa nostre de cada dia. L’horror s’ha fet present a Mariúpol, els crims de guerra semblen no tenir aturador. I la Comunitat Internacional, segueix embarrancada en les seves pròpies contradiccions. Ucraïna està sent doblement destruïda, mort indiscriminada de la població civil i destrucció sistemàtica de les ciutats. Una guerra que porta 46 dies en marxa i no sembla que s'hagi d’acabar aviat. Putin vol la destrucció d’un país i d’un poble. Milosevic ho va fer a Bòsnia, però Putin te armes nuclears, i tothom te clar que seria capaç de fer-les servir. La UE segueix pagant a preu d’or el gas rus, li estem finançant la guerra, i a pesar d’això, no vol que Ucraïna poguí entrar a la UE ni a l’OTAN. L’exclusió àrea seria una ajuda inestimable per la població ucraïnesa i evitar la destrucció de tot el país. I malauradament, sembla que això no passarà. Segueixen estan sols. I tothom serà còmplice del desastre.

Ningú estima a Catalunya

  

Polarització i convivència a Espanya 2021

A Catalunya no l’estima ningú. Amb l’excepció del País Basc, la resta suspèn a Catalunya. Andalusia, País Valencià, Extremadura (34,7), Galícia, Madrid (45,2). El “A por ellos” fa furor. Però, des dels temps de Pujol, els nostres polítics no s’han interessat massa per el nouvinguts de fora. A més les picabaralles eternes entre ERC i Junts, fan molt de mal al moviment independentista. La dreta mediàtica i el seu discurs d’odi contra tot el que té a veure amb el català, ha calat amb l’imaginari col•lectiu de fora de Catalunya. Els tòpics es repeteixen una i un altra vegada sense que cap instància faci res per contradir-la. 

Un dels clàssics: "amb separatistes que consideren inferiors els nens que parlen castellà", això ho diu una autoritat -Alfonso Fernández Mañueco- que pacta amb l’extrema dreta de Vox, que juga a la contra, contra Catalunya, ells volen eradicar el estat autonòmic, però no tenen cap inconvenient en asseure's a la cadira, un discurs neofranquista, contra la immigració –aquesta es el seva bandera-. Tenen un enemic i ell es el responsable de tots els mals que pateix Espanya, perquè ells adoren Espanya, i si fos necessari, matarien a la meitat que gosin posar amb dubte aquest amor patri. I malgrat tot, Mañueco i el PP no tenen cap dubta que el millor per ells, es pactar amb Vox. Un grup antisistema, neofranquista i predemocràtic, sens dubte, un aliat molt més fiable que el PSOE, posem per cas.

l'Index GINI conspira contra Espanya

 Índice GINI (estimación del Banco Mundial) - Ranking de países - Europa

Segons aquest quadre Ucraïna és el lloc amb menys desigualtats social amb un índex GINI de 25.00(2016) i es troba a la posició 88 (0,751) amb el ranking del índex de Desenvolupament Humà (IDH). Això vol dir, que  Ucraïna, abans de la invasió russa, era un país, relativament pobre, però que no hi havia unes desigualtats social extremes. Al altre extrem, Turquia encapçala el rànquig de desigualtat amb un 41,90, però en la cinquena posició es troba Espanya amb un 36.20, per davant de Grècia (36.00). I això vol dir que les desigualtats son cada vegades més grans entre rics i pobres. La concentració de riquesa a Espanya està més concentrada en poques mans que altres països del  nostre entorn, ja sia Dinamarca (28.20), Polònia (31.80), França (32.70), Alemanya (31.70) o el nostre veí, Portugal (35.50). 

https://t.co/Oh9NzwW4r0

Les banalitats de Ricardo Moreno Castillo

 Voldria comentar l’article de Ricardo Moreno Castillo “El mal de la banalidad” aparegut a la revista Claves de Razón Práctica, nº 281, marzo/abril 2022.

El text es polític, i per això les seves credencials –catedràtic de matemàtiques, i doctor en filosofia- no avalen el que pot dir des de la seva particular ideologia. Parla de la banalitat del mal, però malauradament, la seva mirada es també, banal. 

El articulista posa en el mateix sac fenò-mens radicalment diferents: el Brexit, el Procés a Catalunya, el terrorisme d’ETA, i a tots ells, els hi dona el mateix tractament. Si el terrorisme d’ETA va naixé en un context de dictadura, que el autor no explica, carrega contra els que li van donar suport o simplement van mirar a un altra lloc. La mort no es banal, l’expressió de l’Hanna Arendt, malgrat el seu èxit, no es fens genial. I la mort del poble jueu, a la Segona Guerra Mundial, va ser una catàstrofe. Però, segons Ricardo Moreno, tots aquests fenòmens tenen les mateixes arrels. 

En un pàgina explica segons ell, el Procés a Catalunya. La culpa de tot, ho tenen els seu mandatari, li fa tanta mandra dir els noms, escollits democràticament, què no els menciona, deixa un retrat rebot, com a les pel•lícules de detectius, per dir que “ todo empezó porque un político frívolo y atolondrado, del cual por cierto ya nadie se acuerda, decidió, así sin más, que los catalanes deseaban un nuevo estatuto” (pàg.39).  Segons el nostre articulista, els catalans varen ser enganyats per uns mandataris que havien perdut el seny, i el pitjor va ser que una part de la ciutadania, el va seguir. Al darrera d’aquests laments, hi ha la idea llançada per el eminent ultra-lliberal Vargas Llosa, quan da dir que “havia de votar lliurament, però que havia que saber votar be”. 

Ricardo Moreno, segueix l’estela de Vargas Llosa, si el que voten no compleixen les expectatives del qui si saben el que es bo, llavors, la culpa es de la gent. Si votes els partits independentistes, per exemple, ets o un ingenu o un malvat antipatriota –espanyol-. No puc deixar passar el retrat ja canònic del que ha passat amb el Procés, segons la versió interessada i esbiaixada d’una part de la societat espanyola. L’autor denuncia que “Persones de una misma familia se enfrentaron entre sí y muchas empresas salieron de Catalunya provocando una catastrófe económica para el país que los nacionalisrtas decían defender” (pàg.39).

En fi, l’anàlisi del Sr. Moreno, deixa clar que per ell, el independentisme, està fora de lloc. Dos milions de persones son banals, si haguessin triat el PP o Cs’ o PSC serien intel•ligents. I això vol dir que caldria que no votessin.

Banalitat en el diccionari de María Moliner, vol dir sense interès, i això és aquest article, què al ficar fenòmens diferents –molt diferents- dins del mateix concepte, explicats amb tòpics, fa prescindible la seva lectura. La revista Claves de Razón Práctica, dona espais a una sèrie de personalitats, que semblen tallades des de el mateix patró ideològic.  

Una tarda a l'opera

 Avui hem anat al Liceu. Les noces de Figaro, era l’escollida. La representació començava a les 19h. Hem anat amb tren. Amb la targeta de jubilats ens ha sortir força be de preu (4.25€). Hem passejat per una Barcelona atapeïda de turistes. Hem passejat per les Rambles, la Catedral, ocupada per diferents musics de carrers amb les seves guitarres.  Hem passat per la plaça Sant Jaume, amb reivindicacions sobre Ucraïna. Plaça Sant Miquel, per carrerons poc polits fins arribar a la Plaça Reial, feia molt de temps que no hi passàvem. Hi havia bombers, però no semblava que hi hagués cap incendi. Desprès ens en ficat per carrers fins arribar a la Basílica de Santa Maria del Pi, i hem anat per el carrer Petrixol. Encara sobreviuen un parell de cafès per prendre cafè i suïssos. La modernitat s’ho vol menjar tot, però faltaven les botigues de papereria i dibuix que eren un tret característic d’aquest carrer. Hem tornat a La Rambla, i tot envoltats de turistes. En voltat per la Boqueria,  ple de petits locals per menjar. A les 18.30 ens hem posat a la cua per entrar-hi al Liceu. Hem pujat al entresol, de la primera planta, es veia el 93% del escenari. Bon lloc per veure l’orquestra. Impressiona el lloc. Hi havia els habituals, perquè molts es saludaven com si fossin assidus a l’opera.

La Rambla

Plaça Reial

Una de les obvietats es que a Barcelona, un turista podria passejar-se per les Rambles, i veien les tendes de souvenirs, plena de imatges andaluses, on tothom parla castellà, és que aquí només hi ha un idioma, el castellà. Quant més turistes vinguin, menys català es parlarà. 

Liceu

A les 22.20h s’ha acabat l’opera. Un bon espectacle, amb música de Mozart, i unes històries de amors i embolics permanents. Els cantants excel•lents, jo no entenc, però les veus eren precises i la seva modulació també. Jo portava la confusió del famós Figarooo....., però amb aquesta opera no hi ha aquesta cançó, sinó al Barber de Sevilla!.  Que és una continuació d’aquesta. Hem arribat a Renfe en 8’ i el tren a Manresa s’ha fet esperar 5’. Al tren, més enllà de les veus automàtiques, la llengua que s’escolta es el castellà. Hi ha molta gent de fora, especialment, de sud-americana. El tren ha parat a totes les estacions, i el que un vol es anar més de presa, i ha pocs tren directes. A les 23.50h hem arribat a casa. Una bona tarda!

Llevant-Barça: bogeria a la segona part!

I

Primera part horrorosa del Barça davant d'un Llevant voluntariós i que ha perdonat al àrea de Ter Stegen. Morales ha portat de corcó a la defensa del Barça que s'ha vist superada masses vegades per el Llevant. Un Llevant que està amb zona de descens, però que avui vol reivindicar-se. Un Barça ha sembla que a entrat en fase depressiva. Moltes errades el passes, centrades previsibles i una absència de la davantera molt preocupant. No hi ha idees clares ni encert, perquè no hi ha remat ni ocasions. Molt tindrà que millorar el Barça a la segona part perquè els tres punts son imprescindibles per recuperar la segona posició de la taula de classificació. El millor de tot, per dir alguna cosa positiva es que el Barça empata a zero. 

II

Segons els nord-americans el futbol europeu es molt avorrit, però si has vist la segona part d'aquest Llevant-Barça, no podràs dir que ha sigut avorrit. Ha sigut una segona part de bojos. Tres penals xiulats contra el Barça, els defenses ho podien haver fet millor, una aturada de Ter Stegen en el segon penal, ha donat oxigen al Barça que amb les incorporacions de Gavi i Pedri ha revolucionat el partit. Gol d'Aubameyang i Pedri han canviat el resultat, però el Llevant s'ha sobreposat hi ha aconseguit el gol del 2-2 gràcies a un penal absurd de Lenglet que feia uns minuts que havia sortit per Alves. Xavi ha fet  amb l'entrada de  Luuk de Jong i Adama per Aubameyang i Dembélé el miracle. Aquests canvis han fet el miracle, perquè al minut 93 Luuk de Jong ha rematat de cap el gol que dona la victòria i els tres punts. Masses emocions perquè el segons classificat hagui guanyat al penúltim de la Lliga. Luuk de Jong s'ha convertit en el jugador talismà de l'equip. 

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: M.C.Escher

 

M.C.Escher (1898-1972)

Eintracht de Frankfurt- FC Barcelona

 

I

Primera part de molta brega. Un Eintracht molt vertical ha tingut una oportunitat claríssima de Sow sol davant del porter. Ferran Torres al minut dos ha tingut el gol, però el porter Trapp ho ha evitat. La verticalitat dels alemanys ha fet mal a la defensa. Piqué s'ha lesionat i ha estat substituït per Lenglet.

Bona part del partit s'ha jugat a les bandes. Errades del Barça en les passades. Pedri no ha intervingut, i si Gavi tot cor i ganes. Les faltes a Gavi s'han deixat de xiular. El moment clau del partit ha estat el minut 39. Busquet  tocar la pilota, però l'àrbitre ha xiulat penal, sort del VAR que a deixat sense possibilitat al Eintracht. 

II

La segona meitat ha estat una mala copia de la primera. L'únic bo es el resultat, un empat a 1, en un mal partit del Barça. Al minut 66' una combinació molt precisa entre De Jong i Torres ha resolt aquest últim amb un tir que ha pogut superar al porter. De fet, és l'únic remarcable d'aquest segona part. Jugadors desapareguts han estat Aubameyang i Pedri, Alba molt imprecís amb els passes, Adama, poc resolutiu. Mal partir de Barça, i l'eliminatòria s'ha de resoldre al Camp Nou. Dembélé ha jugat a la segona part, poca presència del jugador. Gavi ha sigut substituït per De Jong. Els últims vint minuts el Eintracht ha jugat amb un jugador menys, per acumulació de targetes, però no s'ha notat aquesta superioritat al Barça.  

Barça-Sevilla: Pedri i el seva màgia

 

I

Una primera part on el Barça ha merescut un gol, però que de moment es te que conformar amb un empat. Uns vint minuts elèctrics del Barça que a mesura que passava el temps ha anat perdent pistonada i un Sevilla que ha anat agafant la pilota amb possessions llargues, però estèrils.

En els últims minuts el Barça podia haver marcat, però el porter Bono ho ha desbaratat amb una gran aturada a xut d' Aubameyang. Si estiguessin amb un combat de boxa, el Barça guanyaria els punts,però això és futbol i si vols guanyar, cal marcar gols.

II

La segon part te un nom, Pedri Potter, amb un gol digne de Messi. Fent màgia, els defenses han anat per terra gràcies a les fintes del màgic Pedri que ha tirat un xut el cantó més allunyat de Bono. El Sevilla ha tingut les seves oportunitats, poques, mentre el Barça ha estavellat la pilota a la creueta de la porteria. Intensitat, neguit i finalment, el xiulet del àrbitre marcant el final del partit. Hem escalat fins a la segona posició de la lliga.

Recomendaciones musicales

 

El vídeo és un resum del segle XX i (potser) del XXI

Arte y música: Moise Kisling

 

Moise Kisling (1891-1953)

La voz de Galdós suena en el siglo XXI

 

"Sí, hijo mío, el fanatismo tiene aquí tanta fuerza que aunque parezca vencido pronto se rehace y vuelve a fastidiarlo todo. Los más liberales creen en el infierno, adoran las imágenes de palo y mandan a sus hijos a los colegios de curas". Y dice triunfalmente Santiago Ibero cuando él y Teresa cruzan en tren la frontera de Francia: "Huimos del pasado; huimos de una vieja respetable y gruñona que se llama doña Moral de los Aspavientos, viuda de don Decálogo Vinagre*". (pág.189)

El PP celebra -palabra extraña en su situación- Congreso en Sevilla. PP y Vox son hijos del franquismo más rancio y casposo. A ellos le cuadra bien lo que decía Galdós a propósito de esa derecha eterna que soportamos en España.

*El texto es de Galdós -La vuelta al mundo en la Numancia- y aparece en el libro de Antonio Muñoz Molina, Seix Barral (Planeta),Barcelona, 2021.