Pitos en las gradas y lamentaciones en los palcos...

La derecha mediática enloquece ante la pitada en el Nou Camp

Pitos al himno nacional

Silbar es un placer

Ada Colau

Incerta glòria (XII)

V

(...) Com hauria volgut oblidar l’oceà d’odi que ens envoltava, els horrors de tants anys, oblidar-ho tot per no veure més que la bellesa d’aquest món; d’aquest món, Senyor, que a despit de tot és obra teva (pàg.795)

(...); la inexplicable melancolia davant la bellesa de l’univers. Lachryma rerum. ¿Per què les coses ploren? ¿Per què riu l’atrocitat? Jo em responia a mi mateix: la bellesa del món anuncia un Creador, la seva tristesa el proclama crucificat, l’atrocitat amb el seu riure es denuncia com a botxí –però aquestes reflexions no em treien pas d’aquell estat d’estupor i descoratjament en què em sentia (pàg.796)

I el meu cor culpable segueix guardant l’enyorança de la joventut perduda; ¡sé que no viure mai més! Vet aquí, ja sóc quinquagenari, tota la meva joventut perduda en aquest túnel interminable... (...). Altres vegades penso que no, que la vida de cada u no pot ni ha pogut ser, mai, res més que naufragi; que sempre és això i res més que això i que cada u plora en secret la seva joventut evaporada. (...) Perduts en la bellesa de l’univers com el nen en un bosc; submergits, petits monstres de lletjor, en un oceà de bellesa. Enllà de Sírius, enllà de les galàxies, a distàncies que desafien tota imaginació, la bellesa sense ribes encara ens mira, incomprensible, freda, estrangera (pàgs.797-8)

(...) La carn fuig, fuig sempre; impossible abastar-la perquè és fugacitat. ¡ Inexplicable desig d’eternitzar allò que és fugaç, com els havia rosegat per dins!  Venien perquè només en un confessionari podien trobar qui els escoltés, qui comprengués aquell clam tenebrós del Paradís perdut. No hi ha altres braços que aquells per acollir els sensuals derrotats que, després d’haver espremut la seva joventut com una llimona, venien a esclatar en una última tempesta de llàgrimes; no n’hi ha d’altres que els braços clavats d’un crucificat (pàg.798-9)

(...) No viuen la vida; hi cremen. Qui sap si sento tanta simpatia per ells perquè precisament jo sóc tan poc sensual. Mai el seu front no reposa sobre un coixí que les llàgrimes han xopat, perquè no busquen el repòs ni tan sols el plaer sinó la passió, que és una creu. Fugen de la felicitat; ¡un caliu tranquil en una llar feliç els semblaria insuportable! Fugen de la felicitat fins que un dia se senten romputs; aleshores esclaten en una última tempesta de llàgrimes (pàg.799)

(...) ¡ Com creix la nostre solitud al llarg de la vida! ¡Com creix la nostra ombra a mesura que el sol va declinat! Aquell gran xiprer es retalla contra el cel com la creu contra l’horitzó com s’allargava la de la creu. Com més pròxima la nit, més llarga l’ombra de la creu; acaba que cobreix tot el món. No hi ha rés més que la creu per arrapar-se al caire de l’abisme del no-res que ens xucla (pàg.800)

(...) S’endevinava que s’havia deixat guanyar per aquella filosofia tan pobra del cinisme mundà, que fa perdre quasi totalment el sentit del sobrenatural i fins del natural. L’artifici l’havia guanyat; i a despit de tot era bo, o més exactament bonàs. Hi ha una mena de bonasseria que caracteritza els epicuris satisfets, que es creuen feliços perquè la seva cartera rebenta de tan plena (pàg.802)

(...) ¡fugen de la felicitat com si els fes horror!No són homes d’amor sinó de passió; el que busquen no és l’aigua sinó la set. Però ¿què sabem d’ells? ¿Què en sé jo, pobre de mi? Només Tu, Senyor, pots saber què hi ha dins d’aquelles ànimes; exhibeixen els seus pecats i amaguen els seus penediments –trasbalsadors com només Tu pots saber, jo no en tinc més que una pàl·lida idea pel confessionari (...) (pàg.807)

Fotomatón político nacional

Elecciones Municipales: Barcelona

Cataluña y la sopa de letras

Van Morrison en Concierto

El nacionalismo según Mario Vargas Llosa

Estructures obsoletes que no calen: l'exèrcit

Incerta glòria (XI)

IV

(...) ¡ Va caure a l’acte dins el cup sense ni un miol! És formidable... mentre tu... oh, tu ets quasi tan porc com ell, ¿com és doncs que no t’he esclafat encara? És que tu ets un porc covard [ habla de Lamoneda] , ets un cuc. Sempre m’ha fet horror la vista dels cucs esclafats; els surt de les tripes una cosa verdosa i llefiscosa que em fa venir pell de gallina. El fàstic no té límits, és un altre infinit.” (pàg.778-9)

(...) Heu sabut inventar la paraula malícia; d’això heu estat capaços, però de res més. La vostra imaginació no dóna més de si. Totes les llengües del món tenen aquella paraula i n’ignoren una altra, bonícia, tanmateix elemental; ¡cap llengua d’home no ha estar capaç de crear-la! I és que les llengües les fan les pobles i l’única mena de sagacitat que arriba a comprendre el poble honrat i treballador és la sagacitat per el mal. ¿La sagacitat per el bé? Ni  la sospiten. Pobre sant Pau apòstol, com vas perdre el temps recomanant-nos que fóssim càndids per al mal i astuts per al bé; això seria la bonícia i, ja ho veus, cap poble del món no ha estat capaç d’inventar aquesta paraula. (...) I de fet tenen raó; de fet no hi hauria d’haver res més que mal, de la mateixa manera que no hi hauria d’haver més que tenebra absoluta, fred absolut, no-res en definitiva. El no-res seria l’única cosa que no plantejaria cap enigma. Imagina’t el no-res, fes un esforç d’imaginació una vegada a la vida: el no–res absolut, el buit total, ¿què dic, el buit? (pàg.781-2)

(...) “El misteri és el cel”, deia, “¡el misteri és el bé! L’ infern no és més que pura vulgaritat, absurd, allò que no té sentit; és a dir, quasi tot. Remarca que dic quasi; (...). Però hi ha aquest quasi i gràcies a ell podem treure els ulls, just els ulls, i mirar enlaire”. (pàg.785-6)

(...) La glòria en aquest món es transforma en monotonia si dura més d’un instant. Un instant..aquell instant... si es deturés... ¡Instant, detura’t! Però si es detura, dura; deixa de ser eternitat per tornar a ser temps. (pàg.787)

(...) ¡Dia vindrà que les tietes creuran en Marx amb la mateixa bona fe que creien en les aparicions de santa Filomena! ¿Lluites de classe? ¿I per què no lluites de ties i nebots? ¿No seria una explicació de la història tan coherent com qualsevol altra? (...). Tots aquest romanços, revolució feudal, revolució burgesa, revolució proletària... ¡falòrnies! No hi ha res de tot això; només hi ha passions. Males passions, evidentment. En lloc de noblesa posa orgull; en lloc de burgesia, avarícia; en lloc de proletariat, enveja. (...); la nova passió ja apunta a l’horitzó de la història i el seu nom és luxúria. ¡Tothom es prepara a alliberar-se dels seus complexos! (pàg.788-9)

La casita de Cospedal

El relevo generacional en el PP

B.B.King

Incerta glòria (X)

VII

(...)  Ja ho deia en Soleràs. També solia dir, te’ns recordes, que els dos fronts s’haurien d’unir contra les dues reraguardes; i qui sap si no era pas una mala idea. Però ¿què és aquest conyac tan dolç i espès? ¡Fa tossir com tots els diastres! –i es va posar en efecte a estossegar fins a esgargamellar-se-. Els dos fronts mmmm... ¿què li passa a aquest Fundador ? Abans era un conyac feixista com una casa, ara vénen ganes d’escopir-lo, ¿és que s’haurà passat als rengles republicans? (pàg.601)

Últimes Notícies

I

(...) La guerra és estúpida, potser per això està tan profundament arrelada en el cor de l’home; el nen ja juga a la guerra fins si ningú no l’hi ha ensenyat. La guerra és estúpida, set d’una glòria que no pot ser assaciada; però ¿ho pot ser l’amor? ¿La glòria i l’amor en aquest món? I tota joventut no és més que la incerta glòria d’un matí d’abril, la tenebrosa tempesta travessada de llampec de glòria, però ¿quina glòria? (pàg.653-4)

N’hi havia que passaven els Pirineus. Allà lluny una altra guerra havia començat i jo també, pecador de mi, vaig sentir alguna vegada la temptació d’aquella altra guerra, d’aquella altra esperança. Però em descoratjava: ¿és que podem fer, em deia, més d’una guerra? ¿Podem estimar més d’una dona? ¿Tornar a cremar, si ja un cop vam cremar totalment? ¿Pot haver-hi altre amor, altra guerra, que l’única guerra i l’únic amor? ¿Què importa guanyar o perdre? Jo he perdut en tots dos jocs i ja no puc ser més que un fantasma, ¡ ja no puc viure més que de records! I si jo somniava guerra –i en somniava, Déu meu, durant aquells anys-, era sempre la mateixa, la nostra, la que havíem fet, com no sabia somniar altra dona que aquella que somnio encara i sempre (pàg.655)

Las bicicletas son para el verano

Nepal del cielo le caen los clavos

Un nuevo terremoto en Nepal deja 57 muertos y más de 1.000 heridos

Sala de lo Contencioso-Administrativo de la Audiencia Nacional se la cogen con papel de fumar

Deniegan la nacionalidad a una mujer que no sabía quién era Gasol

• La Audiencia Nacional desestima el recurso de una hondureña por su 'ignorancia de aspectos básicos' de la sociedad española

• Conocía quiénes eran Nadal y Alonso, pero no supo responder quién era Dalí

Los pobres también sueñan

Demócratas en acción

Los rusos son los soviéticos

Nepal: corrupción y pobreza (V)

 Nepal: 6.600 vidas, ha causado 14.000 heridos, 450.000 desplazados internos y ha afectado a 8 de los 28 millones de habitantes de este país, uno de los más pobres del mundo con un PIB per cápita de 2.400 dólares anuales (2.150 euros)

Salarios...de los ricos

Incerta glòria (IX)

V

(...) “Un geni”, m’assegurà en Lamoneda –personaje siniestro que conversa con el narrador de la historia-, aquella vegada; “un precursor que s’avançà prodigiosament a la seva època. Va saber comprendre abans que ningú el partit que es podia treure dels anarquistes. És a través dels anarquistes que van ser liquidats, en nom de l’acràcia i de la lluita proletària, els industrials catalans que fornien els Aliats de material de guerra; encara avui molts no han comprès que darrera dels pistolers anarquistes hi havia el Kàiser...” (pàg.560)

VI

(...) No, no penso clavar-li la lata parlant-li de geologia; l’únic que em pregunto és quin sentit pot tenir en geologia l’èxit d’un d’aquests triomfadors, ¿menys potser que el d’un mosquit del Carbonífer que va reeixir a la fossilitzar-se dins una gota d’ambre? (pàg.571-2)

(...); ja sé que la fossilització és una sort extraordinària. Per a un incrèdul, donçs, la mort és un fracàs total. És per això que els incrèduls viuen amb l’obsessió de l’èxit; ¡hauríem de ser tan comprensius, tan indulgents amb ells, pobres incrèduls! (pàg.572)

(...), quan un home o una dona deixen veure per un moment el fons de la seva ànima, només inspiren simpatia o sigui compassió. ¡Tots som dignes de llàstima! Precisament perquè a quasi ningú no li agrada de fer llàstima, és raríssim que algú deixi veure el fons de la seva ànima.

-Sí. Abans rebentaríem que deixar endevinar als altres que som desgraciats (pàg.573)

(...); patir el fracàs amb resignació és de bons cristians, però buscar-lo expressament seria semblant al suïcidi. Era aquest un dels errors d’en Soleràs; semblava que es proposés expressament fracassar en tot i això no és cristià perquè no és humà. (pàg.574-5)

(...). En Soleràs errava greument en això com en altres coses; una vegada arribà a dir-me: “Si no m’ha vagat mai de suïcidar-me és perquè prefereixo ser un suïcida fracassat, ¡ el fracàs fins en el suïcidi! (pàg.575)

(...). El pitjor de nosaltres, els tímids, és que sabem que ho som; és això el que ens desconcerta, saber-ho. Com que sabem que som tímids, no acabem de saber mai què és el que cal dir i què el que cal callar; ens costa tant de dir allò que hauríem de dir que acabem dient allò que hauríem de callar. (pàg.581)

-I bé, l’hi diré amb tota simplicitat: l’amor, com la fe, és un arbre; el seu fullatge s’expandeix en ple sol i en dic amb tota simplicitat: hi ha en nosaltres una duplicitat incomprensible i insuportable. D’una banda és l’aire lliure i la llum que ens criden, d’altra el fang de la terra. (pàg.583)

¡Podemos quiere perder!

Nepal (IV)

El último recuento oficial de víctimas por el terremoto que el pasado sábado devastó muchas zonas de Nepal es de 6.204 muertos y de 13.932 heridos, aunque se estima que esos datos están todavía lejos del total, al desconocerse los efectos del seísmo en las zonas más remotas del país del Himalaya. El Gobierno de Nepal, de hecho,estima que los muertos pueden llegar a 10.000.