Esther Giménez-Salinas, en el seu article “Data de caducitat” (Ara.cat, 5-9-21) ens parla dels límits i responsabilitats de les persones que encarnen momentàniament les institucions. La caducitat del mandat del CGPJ, així com una bona colla de institucions, tant estatals com autonòmiques, posen en perill a les pròpies institucions que es converteixen en corretges de transmissions del partits polítics i porten al descrèdit de la societat, potser en dir massa. El fet es que el CGPJ porta 1000 dies bloquejat. Amb l’anterior etapa bipartidista, tot semblava dat i beneït, PSOE i PP es repartien els lloc en un abús extraordinari de les lleis. I els beneficiaris, es prestaven alegrament a aquest lloc. Tant desqualificats son uns i altres. Per això vol recolzar la proposta de Jutges per la Democràcia, que ha dit “que facin “un pas endavant i que dimiteixin en bloc el president i tots els vocals del Consell General del Poder Judicial”. Tot plegat no es sinó una versió crua de la lluita per el poder, per si algú encara parla de boniques paraules que ja no vol dir res, almenys per a ells.
L’article de Josep Ramoneda, I si el rei anés nu? (Ara.cat, 5-9-21), no parla de la monarquia, sinó del que passa a la Generalitat. Dues cites al horitzó més immediat: l’11 de setembre i 1-O. Dues dates simbòliques del independentisme.
Si quant hi havia al carrer un milió de persones, els mitjans mediàtics de Madrid, no deien res, ni els governs de torn, no feien cas, què passa si el 11 de setembre no surten els 7 milions de catalans? Serà un fracàs? Quantes vegades hem escoltat que el suflé ha baixant? Els mitjans de Madrid i també de Barcelona, l’únic interès que tenen es reforçar el seu relat, llavors, si hi ha poca gent, diran que el independentisme està mort i tota les seves dèries. També sortiria a les noticies si es cremen els contenidors. El foc sempre dona moltes imatges plàstiques, els televisor, el contrast de la nit amb flames es molt agraït. I llavors, parlaran de la violència i el terrorisme, un dels seus filons preferits, sempre que sigui en la direcció que ells els interessa. Es diu propaganda.
Altre data es l’1-O. En Ramoneda es crític amb la gestió que varen fer els polítics independentistes. Creu que va ser un greu error la proclamació simbòlica de la independència, envers de haver convocat eleccions. Retreu i amb raó, l’estil abrandat d’una part del independentisme, que pensa que el millor es enfrontar-se al estat. Per això reclama política, a es a dir, diàleg, en especial amb els comuns. Sembla de moment un objectiu difícil, però la correlació de forçes es molt limitada. Caldria que el govern de la Generalitat governes i ho fes bé per a tota la ciutadania, perquè seria la forma que potser (quants condicionals!) faria que molts que no son independentistes poguessin veure la independència com un objectiu desitjable a llarg termini, que no es el 2030.
