23-F: 40 anys desprès

 

Avui fa 40 anys del 23-F. Sortia del institut a Masnou. Anava escoltant la ràdio Cadena-Ser, passant per la Conreria, quan vaig escoltar allò de: “¡Quieto todo el mundo!”. I  tothom va callar. La ràdio i la televisió van ser testimoni del cop d’estat de manual. ¡Todo por la Patria! Allò va canviar el rumb de la democràcia a Espanya, és va escorar definitivament a la dreta i encara seguim així. Com deia al seu article Vicenç Villatoro, hi ha tres espais intocables e immutables: “la monarquia, la unitat d’Espanya (tal com ells l’entenen) i la no revisió del franquisme (que es podia mantenir dins de les estructures de l’Estat)”.

Aquests tres pilars son de fet, el llegat de Franco, se li ha fet cas fil per rand, malgrat què en alguns moments, ens havíem oblidat, però quan les coses van amb una direcció prohibida, llavors, surt tota l’artilleria, mediàtica-legal-governamental, per dir “¡A por ellos!”. I així estem, la extrema dreta pot sortir sense avergonyir-se, mentre el sistema li fa més por el independentisme que aquest neofranquistes sense complexos. 

Ressenya: Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes (I)

 Ressenya:

Hjorth & Rosenfeldt, Secrets imperfectes, Trad. Jordi Boixadós. Sèrie Bergman 1, labutxaca, Barcelona, 2019.

La novel•la negra, ara té geografia nòrdica. Tal com diu a la contraportada, sempre cal llegir-la, és una història truculenta, amb 554 pàgines, hi ha per explicar fil per randa, les diverses històries de tots els personatges, i n’hi ha molts, potser masses. 

Des de el primer moment, l’assassí ja te’l trobes, té un destí què complir. I una ciutat on passa tota l’acció, Västerås. Desprès està la víctima, què li roben el cor. Però ací, no és cap llicència poètica, sinó un acte d’allò més cruel, potser l’assassí vol calma  els seus dimonis, què hi té.

Apareixen les famílies, del noi mort, l’amiga, el malparit que fa bullying,  tots tenen draps bruts que rentar a casa. Què passa quant el teu fill és assassinat? Quant comences a culpar-te de tot? Quant a més, tot sembla conspirar contra tu? 

  

Què difícil es educar els fills. Sempre ho ha sigut, però ara sembla més complicat. Quant son adolescents, i tanca’n la porta de l’habitació, què fan tot el dia?

Desprès, la policia. La policia també té els seus propis dimonis corporatius, com tothom. Enveges, tírries, i el que sol passar  a qualsevol treball, sempre hi ha un per sobre teu, que massa sovint, creus què és més incompetent que tu. 

A la vida real no deu ser fàcil descobrir l’assassí. També és veritat, què en molts casos, sempre és a prop, massa a prop. Quant l’assassí és un desconegut, llavors tot comença a trontollar. Llavors, la sèrie causal s’ha en va a noris. No hi ha el crim perfecta. La vida està plena de imperfeccions. Normalment, són les casualitats les què permeten seguir pistes. De moment, no hi ha masses pistes en aquest cas.  

Sebastian Bergman, té problemes d’autoestima, ell, pensa què no, però és una persona psicopàtica. Desprès del desastre, on ho va perdre tot, porta una vida, sense solta ni volta. Les seves víctimes son les dones. Qualsevol dona, per exemple, la mare d’en Leonard Lundin,  Clara. Ell sap com seduir, és una mena d’esport. És especialment malparit, quant la víctima, està en un moment especialment vulnerable, però, ja té això en Bergman. Potser és un psicòleg genial, però com a persona és un desgraciat. 

Bergman, està el lloc del crim, per casualitat. A anat a la casa del pares que ell va fugir fa molt de temps. La mare a mort, i ell, entra a la seva antiga casa. Tot el molesta, els records, les dificultats de convivència amb els pares, primer, i desprès amb la mare. També la mare té secrets, per casualitat, descobreix, dins d’una capça de sabates unes cartes adreçades a ell, però que no han pogut enviar-les perquè no sabien on era.  Ara té, interès a saber i esbrinar qui és la Anna Eriksson.

Imatges del aterratge a Mart

 

Perseverance

¡No saps en qui estàs parlant!

 

El llegat franquista segueix triomfal. Cap entrebanc en el seu món hermètic,  ple de privilegis. No sé suposa que el Pazo era patrimoni del Estat? Sembla que no. Indenmnitzar els Franco, vol dir què la confusió  patrimonial i estatal, en el seu cas, és una excepció , què desprès d'haver mort el dictador, encara manté viu tots els seus privilegis, sense què a ningú, hagi dit res de res. La monarquia la va instaurar Franco, ni el poble espanyol ni res de res, la Constitució va acceptar sense plantejar-se cal altra alternativa, i havia, però també, havia tanta por que els militars no féssim alguna cosa, què tothom va callar i la possibilitat d'una República va quedar en el oblit, fins que el 2017 és va tornar a parlar.

Els haredim: viure la religiositat al extrem

 

¿Quanta gent més morirà per aquest enterrament? La imatge és molt potent. Una multitud de gent, sense mascarelles, sense espai entre uns i altres, és l'escenari perfecta perquè el virus de la Covid-19, s'escampi tranquil·lament.  Dins del món ultraortodox, destaquen els haredim. Un grup què viu la seva religiositat amb un fervor que si fossin musulmans, serien fanàtics. Com sempre, tot depèn de la perspectiva, ells o nosaltres. També els haredim, uns han optat per seguir instruccions per protegir-se, mentre altres no ha estat així. Com combinar el respecta a la salut pública i les seves creences? A Israel, aquestes minories tenen un poder notable, perquè les partits ultraortodoxos son clau per donar el govern els partits grans. Israel ha vacunat a una part important de la seva població, però els haredim, son la comunitat on hi ha més contagis. 

A Espanya he sentit en paraules de l'extrema dreta, parlar dels jueus: "El judío es culpable". La Fiscalía sempre tan diligent per segons qui, en aquesta ocasió, no ha badat boca. La societat jueva, és com totes, complexa i diversa. Laica i ultraortodoxa, és un tret fonamental en aquesta societat. A Espanya, alguns voldrien que aquesta diversitat fos eliminada, alguns i tot, han dit que el millor era matar a la meitat de la població, o sia, si què hi nazis a casa nostre!

Febre dissabte a la nit

 Hi ha límits els aldarulls de cada vespre? On posar la ratlla de fins aquí? Com ha d’actuar la policia? Preguntes molt difícil de respondre amb força cura. És evident, què el contenidors cremats son obra d’una minoria què s’ha aprofita de les manifestacions pacifiques, però que al final acabant com el “rosari de la aurora”. La policia no té controlat aquests grups què tenen com objectiu crear el caos? Quina mena d’actuació cal per evitar què una jove acabi perden el ull? No val dir què es quedi a casa. Qui llança una pilotada d’aquesta mena, la tira a la cara. Està permès? Si hem de creure els portaveus de la policia tot és fa d’acord amb els protocols, però sembla que això no sempre va així, ho van veurà amb el què va passar amb l’Esther Quintana. 

La extrema dreta mediàtica està gaudint moltíssim de la crema de contenidors. No els interessa per res, el perquè de tot això. Hi ha violència? Es evident que si. Aquesta violència és minoritària, però real, a més és amplificada por aquests mitjans fins al deliri. La millor manera és aïlla a aquest grups què en mig de la multitud, pot gaudir dels seus happening particulars. No donaré idees a la policia de com ha d’actuar, per això ja tenen experts. Criminalitzar és fàcil, si a més i fiques a tots els què no t’ha agraden, llavors pots fer propaganda fàcil, per alimentar a la extrema dreta, aquest com saben, son gent d’ordre.

Com tot, les manifestacions violentes acabaran per desfer-se. Però la sensació de què estem al costat d’un polvorí social, seguirà estan, perquè les causes del malestar hi son vives. No és pot combatre amb lleis mordaces, ni fent retòrica de pre-guerra. El polítics tenen la obligació de buscar solucions els problemes real de la gent, inclosos els joves.

Recomendaciones musicales