Viatge a Vietnam i Cambodja: Hoian- Ho Chi Minh (antiga Saigon)

 Dia 9

Hoian- Ciutat Ho Chi Minh (antiga Saigon)

M’he despertat a 1:30, s’ha m’havia fet curt la son. He comprovat l’hora. He pogut tornar-me a dormir fins a les 5:45h. Dutxa i esmorzar. Un bufet amb tot, menys sense gluten. A l’hora convinguda 7:30h sortíem cap a Da Nang on és troba l’aeroport. Un tràfic fluid ens ha portat des de el paradís de les compres (Hoian) cap a Da Nang, on en la dècada dels seixanta i setanta va ser una de les bases nord-americanes al Vietnam. Des d’allà les incursions àrees destruïen tot el que podien, Hanoi, Haiphong, Hué, etc.

Detall de la decoració del hotel

Hotel "Allegro Hoian"

A la ciutat, el guia Tu ens ha explicat que aquesta ciutat és una de les més endreçades de Vietnam.  He vist contenidors d’escombraries i camions de recollida de brossa. Semàfors amb el compte enrere per cotxes i motocicletes per diferents carrils. Cal destacar el anomenat Pont del Dragó.

En arribar a l’aeroport, el xofer que ens ha portat fins ací, en Sendo li ha donat un sobre amb diners. El conductor ha agraït el regal, s’ho havia guanyat.

A l'aeroport de Da Nang, la rutina habitual, el check-in  de maletes, control de persones i equipatge de mà. Nosaltres ultrapassàvem de pes la maleta de mà, hem tingut ficar-la a l’altre. Hem anat a la porta d’embarcament. S’ha fet llarg, perquè s’ha retardat 1h. Cap a les 12:30 sortíem cap l’antiga Saigon. Hem aterrat el cap 1h a l'aeroport de Tan Son Nhat. Feia calor xafogós. Recollir maletes, hi havia al aeroport, deu cintes per l’equipatge. 

Ciutat Ho Chi Minh és una ciutat gegantina, la més gran de Vietnam, amb dotze milions d’habitants. Hem anat a dinar. El lloc es diu Home Saigon, el menjar era passable, amb la fruita del temps com a colofó del àpat.

La ciutat té entre 9 i 10 milions de motocicletes!

Home Saigon

Agafar l’autocar i anar al Museu dels Horrors de la Guerra de Vietnam(1). Per edat aquesta guerra la hem vist a la TV. La brutalitat de la guerra amb els EEUU pretenent que la seva intervenció era providencial per els habitants de Vietnam, malgrat el napalm i els bombardejos contra la població civil. 

Escola pública

Museu de Guerra

Les dues fotografies més icòniques de la guerra

Probablement, a TV1 (l'única que hi havia) va fer un seguiment, sorprenentment més fiable que la cobertura dels EEUU. Els reporters de TV, Miguel de la Quadra y Diego Carcedo, dos gegants del moment, van donar fe del que estava passant: Reportatge (18/4/2013), realització de Teresa Martín*.

M48 Patton

Estadístiques de les forçes estrangeres i  del Vietnam del Sud

Estadístiques de les bombes llançades al Vietnam** (1965-1972)

Objectius a Vietnam del Nord

La xifra de periodistes mort en aquesta guerra van dels 63 fins els més de 70. 

Si ho comparem en el que esta passant a Gaza son de més de 242 periodistes assassinats.

És difícil fer una avaluació del que veus al Museu. Per descomptat, hi ha la visió del que va guanyar. Però el paper dels EEUU va ser tant  catastròfica per el país, un tret que s’ha repetit invariablement allà on han anat per alliberar els pobles en nom de la democràcia i el capitalisme, ho veiem aquest dies a Veneçuela.  

Viatge a Vietnam i Cambodja: Hue- Hoian (i III)

 III

Dinar

A les 13:30h hem fet una caminada d’un 10-12’ al costat del riu Thu Bôn, on certs trams l’aigua vessava per la ribera, res important. Un mercat amb verdures i fruita exòtica omplia el carrer. Hem arribat al nostre restaurant (he oblidat el nom!) al aire lliure. Feia calor i xafogor. Una pluja de plats, tots semblants els d’altres dies. Res memorable. Hem compartit taula amb una parella de Banyoles. Desprès hem agafat un cotxe elèctric que ens ha portat al hotel. He començat a  escriure el relat del dia. Desfer maletes i tornar a marxar el centre. 

Compres

Hi havia encàrrecs per fer. Aquella hora, 17:20h hi havia una gentada fenomenal. No podies donar un pas perquè els carrers eren plens de turistes com nosaltres. En el trajecte hem vist companys de viatge –les paraules canviant de significat amb el temps!-. Una vegada hem comprat per la família, hem tornat al hotel. 

Ginkgo

El rètol dona fe del turisme

No trobàvem el lloc en el que volíem  comprar, perquè era al altre extrem del Pont Japonès. Per arribar al hotel hem passat per un carrer on es concentren totes les sastreries. Els seus maniquí resultant molt pertorbadors, per els colors metal•litzats. En aquest llocs, et fan tot a mida en menys de 6h. Però cal dir que el seu mostrari, donava la sensació que tots ells, eren passats de moda. Malgrat el que diu la propaganda de Tuòng Tailor, sastreria i sabateria. 

A les 18:15 hem arribat al hotel. He estat escrivint aquest dia força estrany, perquè ven mirat, avui hem anat a fer compres. Difícil resistir-se. I malgrat tot, perquè aquesta fal·lera? La contraposició del treball i l'oci, fa que quant tens més temps per tu, apareix la angoixa de que fer amb aquest temps? La nostra societat ha trobat que tota aquesta estona d'oci, es transformi en negoci. En cap moment, això te a veure amb la recerca de sentit o de la felicitat. Perquè la felicitat no te res a veure en el content. Però d'això en parlarem en un altre moment.  Cal recordar que Vietnam és un dels lloc on és manufactura bona part de la roba que trobem a les botigues de casa nostre. Si la roba de Decathalon, North Face, etc. 

Sopar

A les 19h tornàvem a sortir del hotel per anar a sopar. Un altre vegada cap els carrers transformats en un autèntic mercat. Una de les atraccions per a turistes és l’espectacle de llums de les barques al riu i els seus fanals, creant un efecte estupefaent en els turistes, on tothom feia fotografies, som si això fos l’últim cop que es veuria. Venedors ambulants intentaven fer les últimes vendes del dia. Un figures pop up, fetes amb pla industrial, fanalets, un quincalleria. 

Vistes des del restaurant

Hem començat a caminar, el grup s’ha disgregat, i al final, ens havíem despistat. Sort que en Felipe, ens a trobat, perquè nosaltres també tornàvem a  trobar-los. El restaurant, The Son Bistro, estava a la vora del riu, i el camí estava ple d’aigua. Una improvisada passarel•la salvava el tram d’aigua, malgrat que Felipe directament, estava ficat a l'aigua.

Restaurant

El sopar ha estat molt diferent dels habituals. Destacava una pasta realment molt saborosa. La resta comestible, que no és poc. Desprès tornada cap el hotel. Les omnipresent motocicletes seguien fent ziga-zagues, sortejant  els vianants. En el trajecte he estat parlant amb una companya de viatge, d’un dels temes favorits, els fills! Normalíssim, som pares!

Sastreria

A les 21:35 hem arribat al hotel. Estic acabant d’escriure aquesta  crònica d’un dia de compres! Demà toca aixecar-se d’hora. A les 6:30 esmorzar, perquè a les 7:30 sortim cap a el aeroport (en Da Nang) en direcció a Ciutat Ho Chi Minh. 

Recomanacions musicals

 

Viatge a Vietnam i Cambodja: Hue- Hoian (II)

II

Hoian està declarada Patrimoni de la Humanitat. I malgrat tot, no hem visitat Hoian(1), hem passejat per el carrer principal plena de botigues per a turistes. Havia vist llocs on hi ha mercats o zones per els turistes, però ací, tot era per els turistes. Els llocs que hem anat:

 Casa Duc An (segle XIX o anterior)

“La casa Duc An es troba al número 129 del carrer Tran Phu. És una casa-botiga típica d'estil Hoian amb una planta llarga i estreta, amb una botiga al davant, un pati al centre, un espai de treball a la part posterior i habitatges a la planta superior. La casa pot haver estat construïda ja al segle XVII, però el que veiem avui dia es va construir a partir del 1850 aproximadament. El 1908, la casa es va convertir en una botiga de medicina xinesa. També va servir com a lloc de reunió per a intel•lectuals de principis del segle XX, sobretot a partir del 1925, quan personalitats com Phan Chu Trinh (un defensor de la independència) hi freqüentaven*.” 

Hi havia massa gent per poder apreciar tot el que hi havia dins d’aquesta casa-museu. La il·luminació era molt deficient, hi havia molta cosa, però si no ets expert amb art oriental, no saps el que estàs veient.  

Sala d'Assemblea Cantonesa (construïda a partir del 1786)

“La Sala d'Assemblees cantonesa (Hoi Quan Quang Trieu), fundada el 1786, serveix a la comunitat xinesa cantonesa de Hoi An. El seu altar principal està dedicat a Quan Cong, un general xinès dels segles II i III famós per la seva valentia i posteriorment deïficat. És una de les cinc sales d'assemblees de Hoi An per a diferents grups ètnics xinesos. Els components utilitzats per construir l'edifici es van produir suposadament a la Xina i es van enviar per mar per al seu muntatge aquí**.”

Ací, una font i els dracs corresponents, donava un aire faller irresistible. De fet hi ha més temples com aquest, corresponent a les minories xineses.

Pont Japonès (construït a principis del segle XVII)

“Ningú no sap amb certesa l'edat exacta d'aquest pont, però probablement es va construir durant els primers anys del shogunat d'Edo (principis del segle XVII). El pont cobert, també conegut com el pont de la Pagoda (Chua Cau), va ser construït per artesans japonesos que formaven part d'una comunitat més gran de comerciants japonesos actius a Hoi-An.

Els japonesos es van establir en aquesta ciutat en gran nombre després d'un tractat amb els senyors locals Nguyen signat a principis del segle XVII. Hoi-an en aquell moment estava poc desenvolupada, però els japonesos preveien transformar la ciutat en un gran centre comercial. Els senyors Nguyen van permetre als japonesos construir carrers, pagodes i altres infraestructures, juntament amb habitatges per als comerciants. El pont és un dels pocs tresors arquitectònics que encara es conserven d'aquella època.

El pont també serveix com a temple, amb santuaris dedicats a diverses deïtats a l'interior. Una teoria sobre el propòsit religiós del pont és que es va construir per sotmetre un monstre drac mamazu  que s'estenia per tot el món , el cap del qual es trobava a l'Índia i la cua al Japó. Es creia que el moviment de la cua provocava terratrèmols al Japó. Com que Vietnam es trobava a la zona de l'esquena del mamazu, el pont tenia la intenció de subjectar-lo, evitant així qualsevol terratrèmol***.”

Hem passat per el pont, ple de turistes fent-se selfies en totes les poses possibles. Impossible fer-se una fotografia sense que algú aparegui sense ser convidat. El carrer continuava en paral•lel al riu Thu Bôn, que en les pluges passades hi havia trams que s’havia desbordat una mica. A totes les botigues, les venedores esperaven els possibles compradors amb els braços obert i una perenne somriure. Com nosaltres si som d’aquest món, també hem comprat.