Una tard al Circ (i II)

 

Un numero molt celebrat va ser el saltimbanqui i malabarista que jugava amb joc. Quan entra a escena, sembla literalment Dwayne Johnson. La diferencia és que aquest no era actor, i una mica més baix. Veure fer malabarismes passant-li el joc per el cos, dona una mica d'angúnia. 

Una actuació ben lluïda va ser protagonitzada per una equilibrista, també asiàtica, que va fer equilibris acrobàtics fent posicions  inversemblants de coordinació i força. [No he sabut trobar la imatge] 

Les dues cantants representen segons wikicirc: “Forces oposades però complementàries, les Cantants de Blanco i Negro són models de resiliència. La Cantant de Negro encarna el compromís, la tenacitat i el poder indomable de l´esperança. La Cantant de Blanco és ingènua, però sàvia davant de l'adversitat. Juntes, es converteixen en una força inspiradora i imparable en aquest regne que anhela llum i esperança.” Potser massa literatura. Les seves veus era molt eficaces i competents. 

Un dels moments més atractius –de fet tots son atractius- va ser l’actuació amb cèrcols. Una ballarina de faccions asiàtica va fer una exhibició espectacular  amb els cèrcols, amb una capacitat extraordinària per moure simultàniament, els cèrcols, amb els peus, els malucs, en una demostració de tècnica, força i agilitat sorprenent. De fet, el paper de les dones al circ és molt notable.

A la segona part, l’espectacle va arribar al seu clímax, com correspon a la tradició del circ i el encara més difícil –com si els números vistos fossin d’allò més fàcils!-. El amics pallassos i la colla “aristocràtica” què els acompanya van fer de les seves, per el divertiment dels més petits. Com el riure és contagiós, és inevitable que tothom acabés rient. Així que Alegria no és pas un mal títol !

Un altra dels moment espectaculars va ser les acrobàcies entre un atleta de la gimnàstica, va fer un parell de “cristos” impressionants, amb un cos esculpit a base d’hora d’entrenament. Aquest si que no podía dir que amb sis mesos de gimnàs ja pots fer. I la ballarina, lleugera com una ploma desplaçant-se amb les cordes per tot l’escenari mentre la cantat negra cantava Alegria. 

Desprès els àngels –segons el què diu a la wikicirc : “Amb les seves distintives estrelles daurades que llueixen al seu plexe solar, els Àngels encarnen el vent intangible del canvi, les transformacions internes impulsades per l'anhel d'un món millor. Imbuïts d'humanitat, aquests éssers del més enllà porten als seus cossos les cicatrius de la seva vida terrenal. Amb la seva presència, els Àngels generen una energia celestial que eleva l'ànima.” Les seves acrobàcies a les cames elàstiques son un prodigi de control extraordinari, perquè amb la força dels seus salts, sinó controles els moviments, pots sortir disparat cap el públic. També el Sr. Fleur va participar amb aquest salts.

La traca final son els trapezistes. Hi havia una bona colla. Una xarxa protectora donava el toc d’atenció sobre la perillositat del exercici.

*

Els salts acrobàtics  des d’una alçada molt considerable va fer embadalir el públic. I com demana el guió, en un dels salts, un d’ells no va agafar a temps el receptor i va caure a la xarxa protectora. Els ai, ah, oh,  van es campar-se per tota la carpa. Veure’l caure a la xarxa protectora va ser balsàmic per a tothom. Aplaudiments, i som-hi! Tornar a pujar, els salts, les piruetes i salts mortals, era el pa nostre de cada dia. L’impossible és fàcil per ells. Elegància, elasticitat, coordinació, força, tot un desplegament de les possibilitats del cos humà. Tots els trapezistes han fet les seves piruetes i cap a tornar a caure. Un final de traca i mocador. Aplaudiments per un grup d’artistes de primera que fa que els 100’ passin volant. Jo encara m’han recordo de Paulo, pura nostàlgia.

El comiat

La tornada va ser ràpida perquè van agafar el tren sense esperar. Quan van arribar a Sabadell, hi havia a la taquilla del bitllets una noia que ens va atendre molt professional i cordialment, i això cal remarcar-ho. El que ens havia passat no érem els únics. Ja ens avisaran. Espere-m'ho!

PD: Renfe ha tornat els diners!!!

 Recomanació: Si poden anar al Circ du Soleil, també els altres, vaguin si us plau!

Una tarda al Circ (I)

 

Ahir vàrem manar al Circ du Soleil. L’espectacle és diu Alegria. Per arribar-hi amb transport públic, cal temps i paciència. Anar agafar RENFE. Trobar una màquina expedidora de bitlles, resar perquè no s’ha espatlli, en el nostre cas, és va espatllar. El tren anava força ple per ser 14h. Vam poguer asseure’ns, davant havia uns nois sud-americans. Venien de jugar un partit de beisbol. Amb els mòbils, no ells, sinó tothom al tren. Arribar a Plaça de Catalunya i agafar el metro L1. Cap a Bellvitge i des de allà caminant en 12’ estàvem a les portes d’entrada. Abans d’entrar en pres un cafè en un pàdel-cafeteria. Molts dels que van anar entrant, també els van veure al circ.

Entrar a les 16h, l’espectacle començava a les 17h. Una entrada on una pila de treballadors –subcontractats- controlaven l’accés, inclòs, inspecció de bosses i una mena de escorcoll amb un aparell que no sé exactament que podía detectar.  Hem anat voltant, i dins de la enorme carpa hi havia una la primera fila del negoci, crispetes i begudes, també samarretes per comprar. La alçada de la carpa era molt gran unes pantalles feien propaganda de la companyia. La gent anava fent cua per poder entrar-hi. Hi havia un mapa de la distribució dels seients. Nosaltres també hem mirat on tocava, malgrat que ja ho sabíem. Teníem una posició perfecta. 

Nosaltres també hem comprat crispetes, no eren les del Mercadona, però ja feien el pes. Entrar per la porta 1, massa estreta i amb una pujada d’escales notable. Veure tot els muntatge escenogràfic dona idea del que vol dir el Circ du Soleil. Recordava la primera vegada que vaig anar al Circ amb el meu fill, era petit. Un circ casolà, on tothom feia de tot, cobraven les entrades, feien d’acomodadors i per suposat actuaven. Allà regnava Paulo. No era espectacular, però si tenia gràcia i màgia, segurament, per els més petits devia fer una experiència notable. Del circ personalíssim, a una multinacional del espectacle. 

Què dir del espectacle? La resposta és una colossal màquina de dir Ohhhh! Hi ha dos parts, amb 20’ de descans, no per nosaltres, sinó per els artistes. Una primera part on les còmics juguen el paper de fil conductor dels diferents números, amb la música i les cançons –no sempre era capaç de escoltar el que deien-. 

Un dels números principals va ser els acròbates. Les seves piruetes, salts sorprenents, et deixen bocabadat. Semblaven gimnastes amb roba informal. Els pals, no sé si de bambú, feien les diferents combinacions per fer el més difícil. 

El personatge central és el bufó Sr.Fleur. Una mica des ubicat, un personatge entre malenconiós i histriònic, feia de mestre de cerimònia amb tota la resta d’artistes. Especialment, la colla dels còmics  i els dos personatges entranyables, que fan els números més còmics i que feien riure els més petits. Amb la imatge, un torb de confeti inunda l’escenari introduint-hi dins del muntatge. Un encert!

A la fotografia és veu el moment del torb de confeti que va ampliar l’espectacle a tots els espectadors.

Volen assassinar a tothom a Gaza!

 

"Imatges terrorífiques captades pel càmera d'Aljazeera a Jabaliya aquesta nit, on les IOF van colpejar el campament amb més de 100 bombes i els quadrocòpter (drons)  van disparar contra els civils que es refugiaven a les escoles properes. La seguretat és una il·lusió. Les zones humanitàries un engany." (Laila El-Haddad)

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Francis Bacon (1909-1992)

 

Francis Bacon

Israel fa una demostració davant de l'ONU: Ens passem totes les resolucions per el cul!

 

PD: El millor de tot això, és que no hi haurà cap sanció per Israel! A Israel li va donar suport incondicional els EEUU per fer el que li doni la gana, altres països també li han donat suport: l’Argentina, Txèquia, Hongria, Micronèsia, Nauru, Palau i Papua Nova Guinea. Sobte, la unanimitat del Pacífic per donar suport a Israel, però és que Honolulu (Hawaii) te la mà molt llarga.

Israel vol destruir a dos milions de persones!

L'exèrcit israelià s'enfronta a "militants islamistes" per els carrers a Rafah. L'expressió militants islamistes sembla un redundància inútil. Però a més sorprèn que necessitin suport aeri per eliminar qualsevol resistència. Veient la fotografia on es veu les edificis destruïts per l'aviació israelià, dona la sensació de propaganda militar. Perquè si un és pregunta on estant els ostatges? Amb la destrucció generalitzada de Gaza, seria miraculós que encara estiguessin vius. Deu ser això que buscant, els ostatges. Hamàs va ser una creació dels governs israelians, per dividir la Autoritat Nacional Palestina, era un instrument molt convenient  per Israel. Les paraules son les que son,  Netanyahu ha donat l'ordre de destrucció i mort a Gaza, 35.000 assassinats avalen el seu paper de carnisser. Però resulta que Hamàs son els monstres. Si ho son, però si comencem a fer comparacions, llavors Hamàs i el seu atac del 7 d'octubre de 2023, va sembrar de mort 1200 jueus i 200 ostatges entre dones, nens i homes, semblen molt modestos. La reacció de Israel és va dir que era per defensar-se, però 35000 morts amb un 30-40% de infants no pot seguir sent l'excusa. El govern extremista que governa Israel, vol la destrucció de Gaza, la seva incorporació a territori de Israel, i el problema humanitari que comporta, no és assumpte d'ells, ja ho arreglarà la UE o qui sigui.  

No puc estar-me de indicar que la primera fotografia on és veu una concentració de tancs  descomunal, indica clarament l'abast d'aquest atac contra la població civil de Gaza. Aquest tancs, son també els responsables de la destrucció sistemàtica  de Gaza, la devastació és de tal proporció què és difícil de mesurar, tenint en compta que Palestina no tenen tancs, ni aviació, ni unitat del exèrcit, ni res semblant. I malgrat tot, sembla que Israel pot seguir la seva campanya del terror fins el dia del judici final. Mentre això passa, sense ajuda humanitària, ni medicament, sense menjar ni res de res la població segueix sotmesa a un tractament mai vist des de la Guerra dels Balcans, o la Segona Guerra Mundial.