Aniversari de la mort (assassinat) de Salvador Puig Antich (1974)

 

"El mateix dia va ser executat, també al garrot vil, el  fugitiu de l’Alemanya de l’Est Georg Michael Welzel, conegut com a Heinz Ches, de trenta anys. L’obra teatral La torna, d’Els Joglars, era una sàtira que partia justament del cas de Heinz Ches*." (Ara.cat)

L'article d'en David Fernández, Puig Antich (Ara.cat, 1/3/24), explica molt bé el seus cas i el context polític i judicial en el què és va desenvolupar la seva condemna.

No puc deixar de transcriure el que diu José Ribas sobre aquells fets:

"(...) I aquest [fa referència al moviment estudiantil] va tornar a fer el ridícul. El  2 de març, el règim executà a un militant del MIL, Salvador Puig Antich, mitjançant el garrot vil. Tenia vinti-sis anys. Les últimes paraules que va escriure foren: "¡Salut i anarquia!".

La premsa de la ciutat [Barcelona] seguia a  peu clucs les consignes oficials i titlla a Puig Antich de gàngster sense contacte polític que atracava bancs i que havia matat a un policia en el moment de la seva detenció. I qualificava al seu grup com a banda de foragits. La premsa més procliu al règim el titllà d'anarquista violent. (...) Només el vespertí madrileny "Informaciones" presentà a Puig Antich com un afiliat a un grup subversiu de tendència anarquista que pretenia acabar amb l'explotació capitalista i el sistema que engendrava la repressió. L'esquerra catalana tampoc volgué qualificar-lo com un revolucionari i és mobilitzà tard i sense ganes. 

Cap comitè d'estudiants universitaris de la Universitat Central promogué una jornada de lluita per la mort de Puig Antich**. (...)" (pàg.243)

PD: No puc evitar veure en l'article de David Fernàndez una certa mitificació del cas i la descripció que fa José Ribas, d'aquell temps on les picabaralles entre grupuscles d'esquerra, entre anarquistes i comunistes i així fins l'extenuació, quant res més havia un enemic comú, Franco i el seu règim dictatorial.

Art i musica: David Cox (1783-1859)

 

David Cox

La fam com estratègia de guerra

 

Israel vol fer morir de fam a tots els nens/nes de la Franja de Gaza. Pel que sembla els de Hamàs, prefereixen que surtin de les presons israelianes dos cents milicians a costa de veure morir a miles de infants, mentre Israel segueix la seva venjança i la ONU o el TIJ canten en el desert. Mentre els ambaixadors acreditats a Israel segueix molt preocupats els esdeveniments i els seus govern no tenen res a dir.

¡Deixen de comprar productes d'Israel, com no pensava comprar Pegasus, a un altre nivell, al Mercadona hi ha per exemple alvocats!  

Israel vol la destrucció de la població palestina!

 

L'ONU pensa fer alguna cosa?

Mort i destrucció a Gaza

La idea que els dos bàndols han comés crims de guerra és sobretot, per Israel un bon començament. La bogeria de Hamàs ha estat superada per la violència sense fre del Estat de Israel. Podem fer comparacions, però sempre sortirà malparat el més dèbil, i en aquest cas, no és per descomptat Israel. Gaza ha sigut destruït, ningú vol saber res, perquè Israel no vol que ningú entri en els seus territoris ocupats. Cap reconstrucció, hospitals destruïts sistemàticament, amb l'excusa que hi ha túnels on sempre s'amaguen els combatents/ terroristes, segons la perspectiva de cadascun, de Hamàs. Sense suport material, sense esperança, sense futur, i això és el resultat d'una estratègia del govern israelià de destrucció massiva de Gaza i la seva població. 

 

Silenci a Gaza i soroll a Ucraïna

A Gaza, el silenci del que passa els territoris ocupats per Israel, és fa cada vegada més ominós. El bloqueig informatiu establer per l’exercit jueu fa molt difícil saber les condicions de vida de la població arrossegada a anar al sud per les forçes d’Ocupació. Sense subministraments, sense sostre ni ajuda, sols una vegada més, Gaza és el laboratori què Israel utilitza per imposar la seva Pax Romana. Tots els mitjans al seu abast, per destruir a tota una població, això és diu, com és pot dir? Genocidi és molt a prop del que està passant a Gaza. Més de 28.000 morts, més de 10.000 menors d’edat, xifres que manifesten un odi profund del govern israelià i el seu exèrcit envers la població civil de Gaza. 

I desprès, Ucraïna, dos anys de guerra, més de 30.000 morts del bàndol ucraïnès. Una lluita desigual entre Rússia governada per un dèspota sense escrúpols i Ucraïna defensant-se sense mitjans, perquè Occident ja s’ha està cansant d’aquesta guerra. El problema serà que si Putin s’han surt d’aquesta aventura, quin serà el proper objectiu? I malgrat tot, la UE i la OTAN, no poden ni volen cap enfrontament directa amb Rússia. Això ho sap Putin, el temps juga al seu favor i contra la Ucraïna del Zelensky.

Un matí a la mina

 

A vegada no cal anar molt lluny, per tenir una experiència què t'obra un raig de pensaments, emocions i sensacions. I aquesta experiència la vaig viure al Pozo Sotón, a Astúries. Perquè aquesta vivència de la mina, et permet constatar el que volia dir ser miner i el fet d'haver desmantellat tot un teixit industrial i una forma de vida per a miles de famílies.

Hi ha dues opcions, vam escollir la visita curta (3h), també hi ha la llarga de 5h.

A la pàgina web de Pozo Sotón diu el següent de la visita curta: 

"El recorregut per l'interior de la mina comença descendint a la gàbia de personal fins a la planta 8a, a 386,25m. de profunditat.

Des d'ella s'accedeix a la planta immediatament inferior, 9a a través de la Xemeneia La Jota. La visita continua per 9a planta recorrent diferents tasques mineres on les visites podran escombrar o pujar a un tren de personal."

Abans de començar hi ha una reunió amb vídeo inclòs per fer-te una idea del que veuràs. El dos guies que anàvem amb nosaltres, joves i experimentats, va donar-nos tota classe d'explicacions.  La mina et proporciona tot l'equip, calçotets inclosos. Et recorden per activa i per passiva que la visita a la mina és un lloc real, amb perills i que cal estar atent i seguir instruccions dels guies. Això per el visitant que no ha anat a cap mina, sona una mica exagerat.   

Han fet un recorregut per l'exterior de la mina, el Pozo Sotón, el seu castillet, està inspirat amb la Torre Eiffel.  

"Pou Sotó - Museu Miner - Turisme industrial

L' 1 de febrer de l' any 2013 es produeix la incoació per a la declaració com a Bé d' Interès Cultural amb la Categoria de Monument del Pou Sotó .

El Comitè Internacional per a la Conservació del Patrimoni Industrial l'inclou entre els 100 elements de patrimoni industrial més representatius d'Espanya .

Finalment l'any 2014 , són declarats Bé d'Interès Cultural amb la categoria de monument diversos immobles del pou.

La declaració inclou les peces següents:

els dos castellets

el reter que envolta els dos castellets

la Casa de màquines i l'oficina sindical"

"El reter

Potser l'element de més interès formal i funcional d'aquest conjunt per la seva funció integradora sigui l'anomenat reter o taller de classificació . Aquest embolica els dos castellets, com ja hem dit, integrant-los en un sol volum i trencant parcialment la independència mecànica i formal dels mateixos.

El reter permetia processar el carbó per gravetat, abans de caure a les tremuges situades sobre el nivell del terra al qual arribava directament el ja desaparegut ferrocarril de la companyia.

La configuració indicada del nucli productiu amb els tres elements -castellets , Casa de Màquines , oficines sindicals i reter- permetia una organització fluida i concentrada de les tasques a l'exterior, reduint-se al màxim la proliferació de construccions menors que poguessin entorpir el normal desenvolupament del centre de processament i transport de carbó*."

La imatge és la sala on es controla l'accés a dins de la mina. Dins d'ella no hi ha cap càmera de vigilància. Des de l'exterior i a través de cables s'injecta aire i electricitat, també aigua.

Nosaltres hem anat fins a la planta 8  (386 m.) i hem baixat a la 9 (467 m.). Desprès d'estar per la superfície de la mina, i havent deixat mòbils, anells, era hora de baixar, portaven tot l'equip de protecció i de seguretat, auto-rescatador i llum amb els casc. Perquè dins la mina, l'obscuritat és absoluta.     

Baixa per el mota càrrega, fins a la planta 8. Les llums enceses i hem anat fins a la  Xemeneia La Jota. Una baixada de 8m en vertical i desprès una baixada de 120m en pendents diverses. Per dalt i per baix, el carbó. Tal com deien els guies, galeta i xocolata per indicar la terra (galeta) i el carbó (xocolata). Els bastidors d'eucaliptus asseguren l'estructura, per fer-ho els miners tenien que tallar-ho dins del pou. Això requeria de molta força, perquè els bastidors poden pesar 25kg. Hem baixat agafant-nos els bastidors, els guies anaven per dalt dels bastidors. No hi havia cordes de seguretat. Desprès d'aquest tram, la baixada era menys exigent, tot i així, acabes suant. En un moment donat, ens han dit què tanquéssim les llums, llavors l'obscuritat ho envaeix tot l'espai. Un silenci ominós cobreix tot. A la mina cal anar sempre dues persones que qüestions de seguretat. Al final hem aparegut a la planta 9. Allà ens esperava l'altra persona que anava en nosaltres i que havia baixat directament. 

Hem anat caminant per les galeries i els guies ens a anant explicant les diferents tasques que és feien, hem fet perforacions amb unes màquines molt pesades 25kg què et deixen el cap com un timbal i el cos sacsejat, ens van dir que era el treball més dur de la mina, fan perforacions per desprès posar els explosius per fer detonacions controlades.  De fet, a mesura que anàvem per dins del pou, la figura del miner s'ha anava engrandint, perquè la despesa de força és descomunal. Hem pujat a un tren que transportava miners, en un espai molt reduït anaven quatre minaires. Hem arriba a espai mort on no hi ha ventilació. La ventilació la dirigeixen mitjançant portes que pesen moltíssim. Calia mirar al terra, perquè les vies dels vagons poden fer que els peus s'entrebanquin i caure malament. 

Finalment, hem tornat cap el muntacàrrega per pujar a la superfície. Tornar a veure la llum del dia és un àlibi. El temps havia passat molt ràpidament. Imaginava el que els miners havien de treballar en un lloc on no hi havia masses alternatives, i malgrat tot, tal que en va dir un dels guies, és sentien orgullosos de la feina feta per l'avi, el pare. I malgrat tot, això s'ha acabat, perquè la UE prefereix el carbó de Polònia molt més barat. Quin sentit te això? 

Anar a les dutxes i vestir-se de carrer. Hem fet fotografies al memorial miner de Hunosa. Una imatge impactant què expressa el cost de vides humans que representa el treball de la mineria. Explicaven que les sirenes fora del inici del torn de treball, volia dir perill, i els nois/ies que estaven a l'escola sentien aquestes sirenes volia dir que potser el pare o germans estaven en perill o encara pitjor morts. És fa molt difícil calibrar un treball així, amb la silicosi com record dels anys treballats a les mines. 

Desprès hem anar al Museu de la Mineria i de la industria, un altre lloc per anar, i ha un simulacre de mina molt ben feta, però no és el Pozo Sotón.    

PD: L'experiència val la pena. No s'ho perdin!