Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dissabte, 9 de desembre del 2023
El samarità que ajuda a continuar la matança de civils a Gaza
divendres, 8 de desembre del 2023
Assassinar contrarellotge: Israel el bon occidental
dijous, 7 de desembre del 2023
En quin món vivim!
PISA: Desastre educatiu!
Cinc consideracions al fil de l’Editorial del Ara:
La primera, l’alumnat nouvingut. Molts tenen un nivell molt baix de escolarització. La transició és fa han més bona voluntat per part del professorat d'acollida –parlo de l’ensenyament d’ESO-. És fa difícil incorporar l’alumnat a mig trimestre, i les dificultats de la llengua no ajuda. No tothom entén l'àrab, per exemple. Molts d’ells, parlen francès, i el professorat necessita coneixements que el Departament ignora. Un altra problema greu és a quin nivell educatiu comença. La regla era l’edat, però, això no és cap bona idea, és com si un tingués 15 anys i per això ha de calçar de sabata un 40. No hi ha regles fixes. Voler culpabilitzar del mals resultats PISA al alumnat nouvingut és no voler assumir que s’ha estan fent les coses malament.
Segona. El mètodes d'aprenentatge. Això d'aprendre a aprendre i eslògans similars, valen per això. No pot fer-se generalitzacions. Els alumnats d’ESO, porten una dinàmica des de primària. Uns hàbits, unes rutines, una forma de treballar. Al institut, la transició era més o menys fluida, segons el professorat. Cada professor/ra, té la seva particular manera de fer. Si porta molts anys, ha sentit a dir moltes coses, però segurament, farà la seva, què és la que se sent segur, i anava a dir còmode. Sempre hi ha hagut professors/res més estrictes que d’altres. El to que doni a la classe, és reflectirà en ella.
La tercera, l’horari. No sé que dir, segurament, al batxillerat sigui més adient l’horari intensiu, mentre que a l’ESO, especialment a la primera etapa, aniria millor l’horari partit. Tenint en compte, les dificultats d'atenció i el seu correlat de concentració, desprès de quatre hores seguides, el resultat, és nul. Però això voldria dir, canviar estructures de centre.
Quart. L’avaluació dels docents. Un dels problemes és quins requisits cal valorar del professor/ra. Al batxillerat, una mesura era les proves de selectivitat. Un perill evident, és que si suspens massa, seràs assenyalat, llavors, la lògica et diu que tindràs que aprovar a tothom, com molts feien. Això dona peu a la distinció entre profes “guai” –no cal dir com avalua aquesta mena de professorat- i els “durs”. En tota la meva experiència d’ensenyament, mai cap inspector d’ensenyament va anar a parlar amb mi. I si, hi ha professors/res que son un desastre a l’aula i com expliquen i desenvolupen la classe. No tothom serveix per aquesta tasca. Potser seria hora de dir-ho. El problema de les direccions i sobretot la precarietat del professorat, interins, és que les direccions volen tenir un bon feelin amb el Departament, això fa que no siguin crítics, i acabi sent terminals del Departament. Sense crítica ni debat, la por a no renovar-te el contracte –interins- fa que el professorat en aquesta situació sigui molt dòcil. Vols un professor/ra gens problemàtic? Aprova a tothom, malgrat que a l’aula no puguis viure.
Cinquè: La protecció del alumnat. Això comença a casa, segueix a l’escola i culmina al institut, on molts professors/res volen ser el “col•legues” dels alumnes. I així malament rai. Cal establir regles, simples, però clares sobre els límits, respecta al professor/ra, els companys/nyes, i anvers al material i espai del centre.
Definitivament, l’educació no és gens fàcil, perquè l’altre “escola”, al carrer, juga amb avantatge, així com la televisió i les xarxes socials a les que estan connectats. Hem creat una generació de egòlatres -propi de la adolescència-, però que s’eleva al rang de model deformat de la nostra societat.
dimecres, 6 de desembre del 2023
Ressenya: No te veré morir
Una vegada més, Muñoz Molina, demostra el seu mestratge en aquesta novel•la minimalista on l’amor i el temps, també, la distància mostrant els estralls que l’acompanyen. Un llibre on es perfila com el temps esborra allò que una vegada semblava indestructible. Els éssers humans, tenen contra el temps, un arma molt potent, la memòria. Cert, aquesta no és sempre molt fiable, perquè és selectiva. Recorda allò que vol. Uns protagonistes que es tornen a retrobar desprès d’una vida de separació. Gabriel Aristu i Adriana Zuber són els protagonistes d’aquesta història trista. Retrobar aquell amor de joventut, quan ha passat massa temps, que queda d’aquell foc de passió? La causalitat vol que el nom de Adriana sonia a l’oïda de Aristu mitjançant Julio Máiquez el confident accidental de Gabriel Aristu, el nom resulta ser el de la filla, però Aristu no sap que te una filla, de fet, no sap res d’ella des de que va marxar als Estats Units.
Aristu i Adriana Zuber, tenen un altra cita, però el temps no ho arregla tot, com diu Julio Máiquez: “Pero el tiempo no cura nada. El tiempo mata. El tiempo empeora y destruye.” (pág.132)
Cal llegir el llibre, una escriptura precisa, fluida, sense eufemismes, cap sentimentalisme, cap concessió al melodrama, en aquest cas, seria molt fàcil. Tot va començar: “empezaba en un aula del Instituto Británico de Madrid hacia 1956 y pareció haber terminado con un viaje a América en 1967: pero se reanudaba de pronto, cuarenta y tantos años después, por puro azar, por intervención mía, solo unos meses atrás, en Madrid, (...)” (pág.230)
Adriana en la seva entrevista amb Aristu: “Acerco los labios a los de Adriana y estaban ásperos, a pesar del carmín, y ella los apartó. Tardó un poco en darse cuenta de que lla le estaba hablando al oído, y le costó al principio entender sus palabras,porque sonaban muy fuerte su respiración. Temió que ella le estuviera diciendo algo muy valioso y no podía oírla, no entender lo que le decía, como le había pasado en algún sueño.
-Ayúdame-dijo-, ayúdame- Y él al principio no comprendía.
-A qué quieres que te ayude.
-Ayúdame a morir. No puede ayudarme nadie más que tú.” (pág.209)
Deixo al lector la finalització d’aquesta novel•la on els somnis son un altre recurs per reviure el passat. Records que marquen, com li va passar al seu pare, els records de Pau Casals, de la Residència d’Estudiants, de la Guerra Civil, dels seus estralls, del perquè marxar d’una Espanya fosca i sense futur. Un llibre imprescindible.