Assalt israelià al hostipal Al Shifa

 

Israel pot estar satisfet de la gesta increïble que ha aconseguit, no destruir directament l'hospital Al Shifa. Segons els servis d'intel·ligència, aquells que no va advertir del atac de Hamàs, tots els milicians de Hamàs s'amaguen com malalts del hospital. Tots els llits no son plens de persones ferides per els bombardejos de l'aviació o per l'artilleria, allà dins del hospital  els membres de Hamàs fan la comèdia de fer-se passar per ferits civils, inclús porten bandatge per fer més verosímil el seu engany, però compta, l'exèrcit israelià, ja sap com detectar aquests malats de pega, primer un tret al cap i desprès preguntar amablement si és o no cap terrorista.  Un petit detall,  cap imatge que no sigui de propaganda surt d'aquesta carnisseria que està realitzant el exèrcit israelià i el que fa Hamàs amb els ostatges.

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (i III)

 

“(...) El búnquer 1 deixa de fer-se servir l’estiu del 1943, quan els quatre Krematorium funcionen a ple rendiment, i es desmantella completament: avui només en queda aquest tros d’herba. El búnquer 2 es reactiva la primavera del 1944, quan la successió de combois d’Hongria obliga al camp a funcionar a tota màquina. Un rectangle de pedres a la planta baixa en recorda avui els contorns, a la vora del bosc de bedolls” (pàg.324)

Als camps, als guetos, a Occident, els primers historiadors del genocidi són les seves víctimes. A Birkenau, alguns homes del Sonderkommando* escriuen d’amagat. Ajudants del crim per la força, resisteixen, abans de la revolta armada del 7 d’octubre del 1944, i relaten la destrucció des de l’epicentre. (...) Abans de ser assassinat el dia de la revolta del Sonderkommando, als trenta-tres anys, Gradowki amaga el seu manuscrit a prop del Krematorium III, la cambra de gas del qual es fa servir per exterminar desenes de milers de jueus hongaresos a la primavera. Trobat uns mesos després de l’alliberament d’Auschwitz, el text no es publica fins als anys setanta, amb el títol In Harz fun Gehenen (‘Al cor de l’Infern).” (pàg.326-7)

(...) Potser el meu avi mor durant aquest període –juliol del 1943 a novembre- una mort anònima entre tots aquells que cauen “per malalties” o simplement perquè són “abatuts cada setmana.” (pàg.331)

“Pel que far a mi, vacil•lo. Aquest nadir de la condició humana em fa venir mareig. Em pregunto què pot sentir un activista d’esquerres, que té el somni de construir un món millor, de fer advenir una societat curada de l’opressió, i és capaç de passar diversos anys a la presó en nom d’aquests ideal, veient entrar a la cambra de gas, despreocupats, les mares i els fills els ossos dels quals apilaran al cap de poc.” (pàg.334)

“(...) Matès Jablonka ja no hi és. 1909-1943 0 1909-1944, no ho sabem. En qualsevol cas, tant és: no hi ha cap marbre per gravar aquests anys, i l’únic document que tenim és un ridícul certificar de defunció que el fa morir “a Drancy (Sena)”. El van matar per no res? Va pensar que el capitalisme feixista l’esclafava perquè era comunista, l’antisemitisme hitlerià perquè era jueu, i la bogeria humana perquè era un ésser humà? Va entrar a la mort amb els ulls oberts?” (pàg.336)

La sala del forn de David Olère. 1945, 58x38 cm, Ghetto Fighters House, Israel*.

“(...) La meva investigació no m’ha portat la pau. Soc capaç de mirar de cara la seva vida i la seva mort, però sempre continuaré sent aquell nen petit estirat a la seva tomba, amb els déus que el vetllen. La seva mort em corre per les venes, no com un verí, sinó com la meva vida mateixa. Per a les meves filles, m’agradaria una altra cosa: proclamat la dignitat d’un home i una dona la mort dels qual és una fita, no un destí. Per a mi, és massa tard.” (pàg.343)

Voldria acabar en un fragment terrible, però necessari per ensumar el que volia dir un lloc com Auschwitz:

“Les seves morts només pertanyen als desapareguts. Ni tan sols Gradowski, assignat al Krematorium II, líder de la revolta del Sonderkommando i autor d’un colpidor “manuscrit sota les cendres”, no els pot acompanyar fins al final. Només pot explicar això: “Els cabells són el primer que es crema. (...) El cap triga més a cremar-se. Dues petites flames blaves brillen a les òrbites: els ulls cremen amb el cervell al fons, i a la boca encara es calcina la llengua. Tot el procés dura vint minuts. I un cos, un món, queda reduït a cendres”. (pàg.348-9)

Èxode 11,5: Israel te un mandat diví

 

Director-General of the World Health Organization. Retweets are not endorsements

Èxode  11,5. El que està passant a Gaza és simplement la venjança nua i crua d’un govern israelià que vol la destrucció de Gaza. I amb ells, a tothom. Més de 11.000 persones des de el inici del atac de Hamàs a Israel el 7 de octubre. 

 L'Hospital Al-Shifa de Gaza,  és la representació de la barbàrie que està cometent el govern  de Israel. Les xifres de morts de infants és simplement incomprensible, més de 4.500 infants han perdut la vida amb els bombardejos intel·ligents. Segons fonts de la ONU, a la guerra de Ucraïna han mort 1500 nens/nenes i més de 1047 ferits des del inici de la guerra (2022)*

Com és possible que Israel en 38 dies des de l'inici d'aquesta carnisseria, hagin mort 4500 nens i nenes? El assetjament del hospital Al-Shifa i la falta de subministrament d'energia ha posat en perill de mort els nadons de les incubadores. Les excuses de sempre no serveixen. Realment, sembla que la dita en què iniciava aquestes línies és fa realitat, davant d'una comunitat internacional que no sap com aturar a una bèstia que sembla tenir el monopoli absolut de la impunitat. 

PD: Per entendre'ns, tens dret a defensar-te, però quan desprès de haver matat al teu agressor, comences a matar a la seva dona, els seus fills, els avis, els tiets, i a tots els amics, segueix sent legitima defensa? Per acabar-ho d'adobar, la casa on vivia la família es destrueix per les excavadores que sempre porta l'exèrcit israelià.  

Barça- Alabès: Una victòria pírrica

 

Una victòria pírrica és el resum d'un partit que ha començat de la pitjor manera possible per el Barça. Desprès de dos partits calamitosos, avui tocava redimir-se, però els 18"  Samu ha marcat el gol que deixava glaçat els barcelonistes. I el pitjor és que la primera part Samu ha pogut sentenciar el partit amb dues remates que no han trobat la xarxa. Un jugador molt jove i amb una constitució física que Koundé no ha sapigut controlar en cap moment, fins que Araujo ha intercanviat la posició a indicació de Xavi. Una primera part on tots els mals del Barça tornaven. Quin sentit te jugar amb la defensa al mig del camp quan tots ells son lents? Cancelo jugant a la banda contraria on normalment juga, un Fermín gens precís, i tota la resta sense cap encert, Pedrí inclòs que s'ha fet un fart de passades dolentes.

La segona part, Araujo ha desactivat Samu, l'Alabès s'ha vingut a baix, malgrat alguna oportunitat més, però quan no tens encert, ho acabes pagant massa car, que és el que li ha passat a l'Alabès. El gol de cap de Lewandowski (50')ha fet pujar la fe amb l'equip. Un penal a Ferran Torres claríssim al 77', transformat per Lewandowski, semblava que ho deixa clar per encarar el tram final amb tranquil·litat, però no, el Barça li  agrada embolicar-se tot sol, sort que era l'Alabès, amb un altre equip més contundent, el resultat hauria estat un altre.

El canvis del Barça, més enllà de Ferran Torres, no han estat massa efectius. Especialment Raphinha, pràcticament no ha tocat pilota ha substituït a Lamine Yamal, que ha fet un bon partit al seu nivell. En definitiva, el Barça ha tingut la sort de cara, tot el contrari del Alabès que podia haver-se anat a la primera part amb dos o tres gols de avantatge. Cal molta teràpia per adreçar a l'equip. També estaria bé que els jugadors fossin menys teatrals amb les jugades dubtoses, perquè amb les noves tecnologies, l'únic que pots treure és que et diguin, i amb raó, que fas massa teatre. 

 

Recomanacions musicals

 

Art i musica: John Piper (1903-1992)

 

John Egerton Christmas Piper 

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 

“Es podria concloure que el  4 març del 1943 és un dia ordinari a Birkenau. Una gran innovació, però, està en procés d’aconseguir-se, i aquesta és la raó per la qual un centenar d’homes del comboi número 49 és convertiran en “enterramorts” al Sonderkommando –entre ells el seu avi-: el Krematorium II, prototip de la nova generació de cambres de gas, es provarà abans d’entrar en servei. Per què aquesta modernització de la maquinària criminal? Les granges búnquer 1 i 2 que es feien servir fins llavors tenen unes dimensions massa modestes: hi ha dues cambres de gas a la primera granja, en una superfície d’uns 90 metres quadrats, de la mida d’una pista de tennis, i quatre a la segona, de més de 120 metres quadrats. El Zyklon B s’introdueix a través d’unes trapes condicionades a les antigues finestres i, després de l’assassinat de les víctimes, es ventila de manera natural, cosa que fa perdre temps. A més, l’evacuació dels cossos és difícil: al búnquer 2 els cadàvers sortien per les portes del darrera de l’edifici, però al búnquer 1 només hi ha una porta per cada cambra de gas. Els cossos es carreguen a les vagonetes i es duen a les fosses –una altra pèrdua de temps. El búnquer 2 té una capacitat de gasificació de 1.200 persones, que correspon a la vida del comboi de Berlín, mentre que el búnquer 1, amb una capacitat de 800 persones, sembla més adequat per el comboi francès.” (pàg.318)

“Per encàrrec del Departament de Construccions d’Auschwitz, els enginyers de Topf & Söhne d’Erfurt innoven en tots aquests aspectes. (...) Emprada a la màxima capacitat, la cambra de gas del Krematorium II pot matar 2000 persones alhora (és a dir, perquè en quedi constància, 400 famílies de cinc membres o 80 classes de 25 nens). És la necessitat d’eliminar els cadàvers el que alenteix el ritme d’extermini; perquè si bé la firma Topf afirma que els cinc forns poden cremar fins a 1.440 cossos al dia, les SS en fer-los servir s’adonen que el rendiment incinerador diari real és més proper a mil “peces”. Sigui com sigui, Prüfer, l’enginyer nazi de la firma Topf, està tan orgullós del seu invent que el patenta.” (pàg.318-9)

(...) Els nazis no aconsegueixen d’un sol cop aquest apogeu de racionalitat criminal: des del moment que Hitler decideix exterminar tots els jueus d’Europa, la tardor del 1941, proven, busquen, simplifiquen la fàbrica de morts en cadena, i els quatre immensos crematoris de Birkenau són la culminació d’una monstruosa sèrie de millores que van des dels camions de gas de Chelmno fins al “laboratori” de Belzec, des de l’antic búnquer d’Auschwitz I, que aviat tindrà un funcionament excessiu, fins al “camp cap el cel” de Treblinka a través del qual els 4.500 jueus de Parcew [lloc d’origen del avis del autor del llibre] arriben a la cambra de gas despullats sota el fuet el juliol de 1942, i tot això condueix a l”Àlbum d’Auschwitz”, un seguit de fotos que mostren una filera de nens amb gorra, noies, dones amb mocador al cap, mares que s’afanyen amb els nadons en braços, tots caminant cap a l’anodí edifici del Krematorium II, on seran reduïts al no-res en poques hores.” *(pàg.320).