Viatges, Llibres, Reflexions, Imatges, Musica, Filosofia, Literatura, Política, Miscel·lània, Blog de Viatges
dissabte, 8 de gener del 2022
divendres, 7 de gener del 2022
Reseña: La selfie no sabe captar el alma
¿Qué diferencia hay entre una selfie y una fotografía antigua*? Al hilo de las reflexiones de Roland Barthes, sobre la fotografía, dentro de un contexto de sociedad sólida (Z.Bauman), Byung-Chul Han, nos hace caer en la cuenta del abismo contextual en el que nos encontramos. En la fotografía analógica se plasma la “presencia” del retratado/a. En general, las fotografías de esa sociedad sólida, nos muestran poses para la posteridad. Un recuerdo de un momento irrepetible. Por eso, nos ponemos las mejores galas y tratamos de poner una cara digna. Así, por ejemplo, la fotografía de más arriba.
Lo real se transfiera a la fotografía. Sin embargo, en el actual contexto digital, la selfie, es el signo de estos tiempos líquidos (Z.Bauman). Lo característico de las selfie es su inmediatez. No se hace historia. Aquí y ahora se consume una instantánea que tiene como finalidad el olvido. El selfie es la representación de lo que denomina no-cosas. En la selfie, no se pone cara para pasar a la posteridad, sino que se posa burlándose de la eternidad. Las muecas, las expresiones exageradas, las payasadas son la moneda corriente. Entre la selfie y la fotografía analógica hay un puente, era el fotomatón. Allí, convive la payasada, la expresividad vacía, y la necesidad de pasar a la posteridad del DNI. La selfie no tiene vocación de memoria. Por eso, es necesario, renovar continuamente las poses, los gestos, las caras que se evaporan inmediatamente.
El Rei no vol parlar del seu pare
Fotografia on tot son flors i violes! Cerimònia institucional on s’exalta als militars per la seva bona feina, malgrat que no sé sap quina de bona es aquesta. No serà per Afganistan o qualsevol altre lloc, més enllà del exercici patriòtic. Una vegada més es parla d’ETA i es fa un panegíric de les víctimes. Però no diu res de les 1.118 las víctimes mortals des de 2003 per violència de gènere. Això demostra que hi ha víctimes de primera i segona. Una cortina de fum, per deixar de banda al Emèrit i el seu retorn. M’ha agrada el cognom del que ha fet la fotografia, és molt adient.
dijous, 6 de gener del 2022
Linares-Barça B: Salvats per la campana
El Linares de la Primera RFEF ha sigut capaç de fer patir a un Barça B que a la primera part va ser un equip sense instint golejador. Un equip en que tornava Alves tot cor, amb Jutglà i Ilias, amb Riqui Puig al centre que va ser substituït a la segona part. Una primera part amb pèrdues continues de pilotes, sense un davanter centre com Luuk De Jong, i on el gol del Linares, un equip que va jugar amb el Barça B de igual a igual. En aquestes eliminatòries de Copa , l'únic que s'ha d'evitat es fer el ridícul, i el Barça ho va fer a la primera part. A la porteria jugava Neto.
A la segona part, el tècnic va fer entrar a Dembélé per Ilias i Frenkie de Jong per un Riqui Puig molt imprecís. A la defensa Araujo va ser canviat per molèsties físiques per Piqué. Aquest canvis va fer el miracle de posar-hi una revolució més en el joc, i fruit d'aquest va arribar l'empat per obra de Dembélé. Un gol que salvava de moment un honor ferit. En una jugada excel·lent va arribar el gol de la victòria de la mà de Ferran Jutglà. Però una vegada aconseguida l'objectiu, de posar-s'ha per davant, el Linares va treure les ganes i en un parell de jugades va estar a punt de empatar. Un Barça B entrava en aquelles fases de desconnexió que dona oxigen els rivals. Uns deu minuts finals on el gol del Linares va planar per el camp, fins que l'àrbitre va xiular el final del partit.
dimecres, 5 de gener del 2022
Nit de Reis
Nit de Reis (2022)
Avui és nit de reis. Amb la pandèmia, tot queda una mica tocat, inclòs aquesta nit. Una nit de màgia es deia. Per els menuts ho és. Hi no cal grans regals, ni res per l’estil. Això si, és necessari una mica de ganes per fer d’aquesta nit, una nit especial. Ara es parla de emergències de tots tipus. Pobresa infantil, això és una aberració conceptual. El que hi ha es gent pobre, bé perquè no té feina i no hi cap xarxa d’ajuda social, o està atur, i les prestacions no li arriben a final de mes. El drama actual, es que el sous estan congelats des de fa dècades i en canvi, el cost de la vida ha pujat, i sort que hem estat sense inflació, fina ara, gràcies a les elèctriques. Sous baixos, preus del habitatge impossibles d’assumir, i un sistemàtic cant de sirenes perquè compris en el que no et fa falta. Això requereix prendre consciència del teus propis límits. Les estadístiques diuen que l’atur a baixat aquest últim any. Es una bona noticia, però cal mirar-s’ho en perspectiva, perquè la precarietat laboral es enorme, i les condicions laboral son molt pitjor que a la dècada dels vuitanta.
El neoliberalisme actual, ha trobat en la imatge del “empresari de la pròpia vida”, el subjecte ideal, per transformar les relacions laborals. L’atomització dels treballadors, sense afiliats als sindicats, on tot es provisional i precari, menys el propi capitalisme, que al inici de la pandèmia, semblava que podia entrar en un col•lapse imminent, per què com la roda del hàmster, cal que rodi, la producció per la producció. Ara la roda es troba en marxa. Sense una esquerra amb idees de futur, l’únic que sembla assegurat, es que l’economia va cap a un model, no de economia de competència –potser a nivell local, té sentit-, sinó a un model d’oligopolis i monopolis. I a l’altra banda, els consumidors, que s’han menjat els ciutadans.