"Reconquista"

Diuen els llibres de història que la Reconquesta va durar 800 anys. Això vol dir que s'ho van prendre amb molta calma. A la Reconquesta, va haver una cosa bona que desprès és va fer malament. El feudalisme va tenir ací, un aspecte molt diferent a Europa. El paper que van jugar els pobles (burgos) en els nous assentament de la frontera, i amb ells els camperols que vàrem viure entre la llibertat de senyor feudals i reis. Tot allò va acabar malament. Però això és història.

 

Recomendaciones musicales

 

Art y música: Martin Johnson Heade

 

Martin Johnson Heade (1819-1904)

Unidad de España- 1000- Pablo Hasel- 0

En el millor dels món possibles, el rei emèrit per la gràcia del dictador Franco, va pujar al tron de la més absoluta impunitat per fer el que va voler. Hi ha un mecanisme per demanar responsabilitats els governs que varen donant suport al ara emèrit. El art. 64.2 CE parla els actes del rei son referendats per el President del Govern. Sembla que el emèrit vol tornar a casa i la Fiscalia ho vol de tot cor. Ací cal passar pàgina per el bé de la monarquia. A Espanya hi ha mesures diferents segons els casos. Al altra costat, Pablo Rivadulla (Hasel) què està condemnat a vuit mesos de presó, la Fiscalía de la AN si oposa al indult. Tant comprensiu amb el emèrit (un lladre que diu que no ho tornarà a fer) i el cantant raper. És castiga al cantant mentre el lladre li donen tot el que vol, pagat amb els fons públics. 

 

London Gramar

 

Toni Cantó aficionat a la història

El president de l'Oficina de l'Espanyol de Madrid, Toni Cantó, també vol dir la seva en la creuada per canviar la història. La nova bona de la dreta extrema és que Amèrica, la que parla castellà, va tenir molta sort i deuria estar agraïda eternament. Dir que no van "conquerir" Amèrica és una bajanada com moltes altres que s'han dit aquest últims dies. El xoc de civilitzacions que va ser la descoberta dels europeus a Amèrica, va canviar el món. La convulsió entre els pobles indígenes i els europeus -espanyols- va ser un xoc cultural, i com sabem, la combinació de "armes, gèrmens i acer*"   van fer el miracle de la "conquesta", què segons la RAE  vol dir operació militar per guanyar territoris i població. La resta, i no és poc, és un gresol de corrents que ha fet d'Amèrica -per be i per malament- el que és avui. 

   

 *Jared Diamond, Armas, gérmenes y acero. Traducción, Fabián Chueca, Editorial Debate, Barcelona, 2016

Le mort saisit le vif

 “No solament ens fan patir el vius, sinó també els morts. Le mort saisit le vif -Els morts s’apoderen dels vius-*.”(pàg.31) 

Allà on diu morts, és pot substituir amb profit, un fet passat, una idea, un nom, una societat. Llavors, si pensem amb l’1-O i amb tot el que no va passar-  i aquest "no va passar" és converteix ell mateix en una nova fita en el imaginari col·lectiu- deuríem ser capaços de mirar el futur, què és l’únic espai de possibilitats, perquè el passat ja no pot tornar, excepte si com diu Marx no volem: “ Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal si produeixen, com si diguéssim, dues vegades. Però s'oblida de afegir: una vegada com a tragèdia i l’altre com a farsa*”. Sembla que escoltant alguns del protagonistes d’aquells fets, volguéssim convertir –ho en farsa. 

Si com deia Santayana: ««Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-ho», ací el que sembla segur es què si tenim memòria. Però poden caure en els mateixos errors. La CUP demana alegrament tornar a caure en la farsa. No podem seguir el seu full de ruta cap al desastre. Si escoltem a la dreta més extrema, el PP, la possibilitat d’un futur govern espanyol amb PP i Vox, possibilitat gens descartable, tindríem que anar amb compte a ignorar la taula de diàleg amb el PSOE de Sánchez. No és massa engrescador, però l’altre alternativa és simplement la repressió i el buidatge de la Generalitat.

*Karl Marx, Pròleg a la primera edició (1867). El capital I, Clàssics del pensament modern. Edicions 62/Diputació de Barcelona, Traducció i edició a cura de Jordi Moners i Sinyol. Pròleg de Manuel Sacristán. Barcelona  2º ed.1984)