El pla ultra-còsmic de Casado en marxa

 

["Llevaremos a Puigdemont al Supremo aunque tengamos que viajar hasta el último país de Europa", ha prometido Pablo Casado]

 "Portarem Puigdemont al Suprem encara que hàgim de viatjar a l'últim país d'Europa", ha promès Pablo Casado

Casado brilla gracies a la calor de València

 

Pablo Casado ha suat en la convenció del PP al lloc adient per fer política, una plaça de braus. Sembla tant insegur Casado, que té que anant fent aparicions davant dels seus per dir que ell és el líder. Però el que m'interessa es la fotografia. De qui és la mà que agafa a Casado al costat de Ayuso? Què vol dir aquest gest de la mà anònima? Potser li està dient que vagi amb compte? O potser el que vol es tocar la mà del líder? Es el que té, les instantànies,  que congelen per sempre qualsevol gest. Per cert, que el PP és un partit amb testosterona acreditada no és cap secret, però si algú no ho tenia clar, al menú degustació  tens una bona mostra: "Arroz meloso, 'Olé mis huevos' y ensaladilla de esturión ahumado de Sarrió" (Cadenaser). Ja ho deia la cançó: 

Así que tú ya lo sabes

No te pongas minifalda
Que los toros de esta tarde

Yo tengo ganas de verlo sin pelearme con nadie.  (Manolo Escobar)

Qui pot demanar tants tòpics en el partit dels moderns dels anys 20 del segle passat? 

Recomendaciones musicales

 

L'Ultranacionalisme tronat d' Aznar

 

En un país normal, un personatge com J.M.Aznar estaria amagat sota una muntanya de silenci i vergonya aliena. Però això és Espanya. Un país on ser franquista (dreta) o de extrema dreta surt sempre de franc. Un President que va mentir en la pitjor jornada de la història recent d'Espanya (11-M de 2004), diu molt de la seva supèrbia i inconsciència històrica. I encara l'hem de sentir donant lliços a tothom. No puc deixar passar l'oportunitat de citar a José María Ridao en el article -arran del atemptat del 11-M del 2004- quan va escriure aquestes profètiques paraules sobre el personatge: " Finalmente, el político mediocre y ventajista que gobernó España durante ocho años ha dejado patente su talla a ojos, no ya de la mayoría de sus conciudadanos sino del mundo entero. El precio, sin embargo, ha sido tan alto, tan trágico y desproporcionado, que al final lo único que somos capaces de sentir quienes nos opusimos a él, quienes abominamos de sus métodos y sus insultos, es una desconsolada compasión, un deseo ferviente de que encuentre ánimos para apaciguar su íntima tortura, sabiendo como sabemos al ver su gesto desencajado que los fantasmas que sin duda pueblan su conciencia no le habrán de abandonar ya de por vida*" (pág.307)

José María Ridao, Weimar entre nosotros, Apéndices, IV. Hablar en horas trágicas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona, 2004.

Arte y música: Ivan Aivazovsky

 

Ivan Aivazovsky (1817-1900)

Aniversari del 1-O

 

L'1-O serà sempre nostre! La fotografia mostra la gent que va anar a la votació. No veig massa odi en els seus rostres. El que veig és compromís cívic. Cada lloc va tenir la seva èpica. Hi ha un abans i un desprès d'aquell dia. No s'ho oblidarà mai. Tampoc les imatges de la repressió. Ni la gent que va patir la repressió. Els fets del 1-O son el fet més rellevant des de 1978, i això ja és dir molt. Volíem canviar les coses, però per fer-ho calia més ciutadania, no era suficient amb el 50%. No hi ha a la història dels pobles fets ni situacions eternes, el que sembla impossible, esdevé possible, potser jo no ho veure la independència de Catalunya, però l'anhel de llibertat no s'esborrarà mai, malgrat les maldestres picabaralles del partits independentistes i la mirada supèrbia i desdenyosa d'un estat que definitivament no en representa.

 

Tothom (tu també) és responsable del macrobotellons

 

En el seu Tantos tontos tópicos d'Aurelio Arteta *, en el capítol títulat: "Yo no he hecho nada" (pàg.103), planteja la qüestió de l'acció i de la manca d'acció. La qüestió és pertinent per parlar dels macrobotellons. Contemplar la multitud de joves bevent alcohol al carrer, sempre es pot exclamar que tot és culpa de l'Ajuntament, de la societat, costa més dir que alguna cosa tindrà a veure els pares en l'educació d'aquestes fills, o ja posats, el fracàs del sistema educatiu.

[En su libro Tantos tontos tópicos, de Aurelio Arteta*, en su capítulo títulado “Yo no he hecho nada” (pág.103), plantea la cuestión de la acción y de la falta de acción. La cuestión es pertinente para hablar de la macrobotellones. Contemplar a la multitud de jovenes bebiendo alcohol en la calle, siempre se puede exclamar que todo es culpa del Ayuntamiento, de la sociedad, cuesta más decir que algo tendrá que ver los padres en la educación de esas hijos, o ya puestos, el fracaso del sistema educativo.]

És possible fer alguna cosa més que indignar-se, o clamar en el desert, sobre la degeneració dels costums, de la societat i ja posats de l'univers? Com les coses no sempre ocorren per atzar, que també, la manca de responsabilitat de tots, des de no dir res davant de conductes incíviques, qui és el valent que retreu la mala conducta d'un grup de joves? La passivitat en les qüestions que ens afecten, acaben per convertir-se en responsabilitat nostra. Com diu l'autor de el text: "Dejar hacer hace, dejar de hacer es un dejar hacer a otros o un dejar que algo ocurra. De ahí la aparente paradoja de que en la omisión la deficiencia se vuelva eficaz, la ausencia se haga presente y la pasividad resulte sumamente activa.” (pàg.105)

[¿Es posible hacer algo más que indignarse, o clamar en el desierto, acerca de la degeneración de las costumbres, de la sociedad y ya puestos del universo? Como las cosas no siempre ocurren  por azar, que también, la falta de responsabilidad de todos, desde no decir nada delante de conductas incívicas, ¿quién es el valiente que afea la mala conducta de un grupo de jovenes? La pasividad en las cuestiones que nos afectan, acaban por convertirse en responsabilidad nuestra. Como dice el autor del texto: “Dejar hacer hace, dejar de hacer es un dejar hacer a otros o un dejar que algo ocurra. De ahí la aparente paradoja de que en la omisión la deficiencia se vuelva eficaz, la ausencia se haga presente y la pasividad resulte sumamente activa.” (pag.105)]

Quan tornem a contemplar les escenes dels macrobotellons, no podem dir que nosaltres no tenim res a veure en això. A la cadena causal de les accions u omissions, també una part de responsabilitat és nostra. Som cooperadors necessaris. Potser, els extraterrestres podran dir que ells no tenen res a veure. Però això només confirma que el nostre abandonament de la cosa pública, permet la seva reaparició augmentada i corregida al pitjor.

[Cuando volvamos a contemplar las escenas de la macrobotellones, no podemos decir que nosotros no tenemos nada que ver en ello. En la cadena causal de las acciones u omisiones, también una parte de responsabilidad es nuestra. Somos cooperadores necesarios. Tal vez, los extraterrestres podrán decir que ellos no tienen nada que ver. Pero eso solo confirma que nuestro abandono de lo público, permite su reaparición aumentada y corrigida a lo peor.]

*Aurelio Arteta, Tantos tontos tópicos, Divulgación, Ariel, Colección booket, Barcelona 2013.