diumenge, 14 de febrer del 2021
dissabte, 13 de febrer del 2021
Dia de reflexió
En menys de vint-i-quatre hores anirem a votar. Una data que no prové del Parlament, sinó del TSJC. Primera anomalia democràtica. La segona, és que estem a la tercera onada de la pandemia, però el TSJC, no ha fet cas de les recomanacions del propi Parlament, ni dels informes epidemiològics. La tercera constatació, en mig de la pandemia, ha hagut un record històric de persones que tenien que anar a les meses electorals, que ha buscat “impediment o causes de excuses” –aquesta és la denominació, poc neutral que dona la Llei Electoral- per evitar una por molt raonable, tenint en compte la falta de vacunació de la població. Amb aquest panorama, existeix una possibilitat ben real d’abstenció per demà. Ja veurem com s’expressa en les diferents grups polítics.
Dia de reflexió, diu la Llei Electoral (Ley Orgánica 5/1985, de 19 de Junio, del régimen electoral general) amb una revisió al 2019, què hores d’ara resulta xocant. En tot cas, si una pancarta dins d’un edifici públic, on expressa una desig, i sense demanar cap vot per cap partit, és suficient per la JEC, per destituir un President de la Generalitat, des del art. 155, tot això i molt més és possible. Ara s’ha accepta que un partit feixista poguí presentar-se sense cap problema. Mentre es demanda la il·legalització dels partits que demanant la independència, així es Espanya.
Sort que la campanya electoral és va acabar ahir a les 24h. Ja no caldrà escoltar la propaganda del diferents partits polítics. Una campanya mediatitzada per la pandemia on els míting ha estat virtuals o residuals. Hi ha que s’ha fet viral, amb la seva negativa a fer-se un test d’antígens. Però resulta que el que no ho volia fer, havia sigut fa quatre dies, Ministre de Sanitat del Govern d’Espanya. Tot plegat molt difícil d’entendre.
El PSC i el seu líder, va dir que ell no pactaria amb cap força independentista. Esta en el seu dret de dir que el li passi per el cap. Ja s’ha sap que en campanya, tothom té la llengua fàcil. Com a resposta a l’actitud del PSC, els partits independentistes, han firmat un paper –mullat- on deien que no pactaran amb el PSC. Això ha estat detonant per una petita campanya contra els partits independentistes, que no és poden veure.
Vots que no serveixen per res. Per començar el PdeCat, una mena de submarí que segons les enquestes, no tindrà representació parlamentaria. Milers de vots tirats a la paperera. Tan difícil era fer una coalició de partits independentistes? L’altra partit o moviment, la CUP és el vot que vol ser radical, però que no serveix per a res. La seva puresa la fa inservible per la quotidianitat de la política. I quedant, es clar, ERC i Junts, dues formacions d’esquerra una i liberal (conservadora) l’altra. No és fàcil conviure, sobretot, perquè l’ombra allargada de Puigdemont és un pes que no es fàcil de gestionar.
Desprès venen els partits unionistes. A l’esquerra –no és fàcil saber que vol dir avui això d’esquerres-, està En Comú Podem i PSC. Aquests dos partits tenen interessos comuns, manen al Ajuntament de Barcelona i la Diputació, però també volen la Generalitat. El PSC avui no té cap ànima catalanista, és una terminal del PSOE, cada vegada més centralista e insensible a la perifèria. Tothom especula sobre la quantitat de escons què poden obtenir. Segurament, no serà suficient per governar la Generalitat.
A la dreta del bloc unionista, Cs i PP. Cs segons la demoscòpia ho té força malament, però mai se sap. Va ser la primera força al 2017 en 36 escons, però allò va ser un miratge, ara les enquestes li donen entre 11 i 12. On aniran aquests vots que perdran? La resposta és a l’extrema dreta, per això Cs no és cap partit ni liberal ni res semblant, i un altra cap al PSC què el 2017 no els van votar i ara si. I desprès el PP. El que passa amb el PP és un fenomen molt estrany. Un partit fort a Espanya, a Catalunya es dilueix fins a convertir-se en testimonial. Les enquestes li donen entre 6 o 7 escons, això vol dir que recuperaria vots del 2017 què va obtenir 4. La campanya del candidat, ha estat força comentada, sobretot, perquè s’ha enfrontat amb la seva criatura (Vox), que sembla que pot tenir tanta representació com ells. Això ja passa, en aquest món tan mesquí de la política.
Por últim, l’extrema dreta, Vox, el seu trist candidat, una terminal de Madrid, ha fet un paper ben discret, però que amb un missatge carregat de mala llet, és capaç de connectar amb votants que abans votaven PSC, Cs i PP. Això si es transversalitat! Esperem que la seva presència sigui la menor possible, per el be de tothom.
divendres, 12 de febrer del 2021
Tu que pots, vés a votar
Sort que la companya electoral s’acaba. Masses opcions per tant minúscules diferències entre ells. Necessitaríem una mena de eina com el càlcul infinitesimal, per esbrinar quines diferència existien entre els grups afins. Almenys hi ha un grup, que té esperit de diferenciar-se de la resta. El seu lema seria com “Vull ser President de la Generalitat, per dir que la Generalitat és una merda”. Coherència no hi ha, però malgrat això, les enquestes li donen 6 0 7 escons. Es el què té viure en un món tan desequilibrat. La gent, almenys una part, vol solucions màgiques. Vol culpables. Vol tindrà algú que dir-li que és per culpa seva que ell està així.
Un del errors del independentisme, ha sigut desentendre's d’aquestes grups. A l’era Pujol –el polític més influent del segle XX, a Catalunya-, tractava de apropar-se, ho intentava. Però ara, no és el cas. I ja saben que si no conrees aquestes vots, aniran algú que si vol apropar-se. És més, alguns han fet bandera d’aquestes grups. Molts d'aquest voten esquerres, però ja no. L’eix nacional-unionista pesa més què el ideològic, esquerra-dreta, també hi ha un altre eix, eficiència-ineficiència. Com en el món, res surt que s’ha previst, aquestes eixos, va barrejats en diferents dosis. Segons els context, es pot votar a uns o a uns altres. En aquesta etapa líquida, ja no hi ha fidelitats els partits, perquè varen ser ells, els qui s’han van desempallegar de la ideologia per fer un mix en què no se sap de que van.
Diumenge toca votar -això ho va decidir el TSJC, no el Parlament-, hi ha països que és obligatori, a casa nostre es voluntari. Jo sempre he anat a votar, és una exigència moral, vinc d’un temps que no és podia votar, així què si, és un imperatiu moral. I en passa com a tothom, amb tanta oferta costa decidir-se, tots ells son substitutius d’allò que ara no existeix. Hi ha una cosa clara que per mi fa de criteri: Qui vol destruir tota la feina que s’ha fet en aquests quaranta anys d’autogovern? Es clar què les coses és poden fer millor. Han de ser millors, però veient els que venen, la Generalitat es convertiria com a molt en una Diputació o simplement una terminal del “Gobierno Civil” (ara és diu Delegación del Gobierno).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)