Ferreres i el seu ull clínic

Sempre es diu que val més una imatge que mil paraules, no és cert. Però les vinyetes de Ferreres, son un exemple de com un dibuix es capaç de ser més punyent que moltes editorials. Fent un cop d'ull, el món s'ha fet petit per alguns.

 

Pobreza y pandemia

 Avui hi ha loteria nacional, no he mirat res, de moment.  Més tard comprovaré que no m’ha tocat res. Sóc afortunat per no tindré angoixes per si en toca o no. Malament, quan tot depèn de l’atzar. En temps on la precarietat es cada vegada més profunda, s’escolta una lletania que no m’ha agrada, i és la pobresa infantil. No se suposa que són els pares els pobres? Per què volem estendrà aquet epítet, “pobresa infantil”? Quan era petit, nosaltres no tenien cap sentiment de pobresa, malgrat que objectivament, ho érem. Vivim en temps que no hi ha garantit ni un plat a taula. No és això, la constatació d’un fracàs estrepitosos de la nostra societat i del nostre sistema econòmic? Aquest sistema és diu, capitalisme. El què està en crisi és precisament, aquest sistema. Es capaç de crear riquesa, però malauradament, la distribució de la riquesa que es produeix, es concentra en molt poques mans. 

[Hoy hay lotería nacional, no  he  mirado nada, de momento. Más tarde comprobaré que no me ha tocado nada. Soy afortunado por no tener angustias por si toca o no. Mal, cuando todo depende del azar. En tiempos donde la precariedad es cada vez más profunda, se escucha una letanía que no me gusta, y es la pobreza infantil. ¿No se supone que son los padres los pobres? ¿Por qué queremos extenderá aqueste epíteto, "pobreza infantil"? Cuando era pequeño, nosotros no tenían ningún sentimiento de pobreza, a pesar de que objetivamente, lo éramos. Vivimos en tiempos que no hay garantizado ni un plato en la mesa. ¿No es eso, la constatación de un fracaso estrepitosos de nuestra sociedad y de nuestro sistema económico? Este sistema se llama, capitalismo. Lo que está en crisis es precisamente, este sistema. Es capaz de crear riqueza, pero desgraciadamente, la distribución de la riqueza que se produce, se concentra en muy pocas manos.]

Les classes mitjanes estan quedant laminades per aquest capitalisme financer i global. Cada vegada hi ha més gent que queda fora de joc del sistema. Sort en tenim, de viure a la UE, on encara hi ha un cert estat del benestar –prestacions social, sanitat, educació-, cada vegada més minse, però, que amb les crisis del 2008 i ara la pandemia, està deixant massa gent sense recursos. Pobresa infantil, és individualitzar encara més aquesta atomització de la societat. El capitalisme global, no vol societats, sinó individus que són empresaris de la seva vida. Res de solidaritats ni xarxes socials. Noticies com la Marató de TV3, son residuals. No hi ha rés pitjor que esperar que la Loteria et pugui arreglar la (teva) vida, perquè això vol dir, que l’Estat, ha dimitit de les seves funcions, de redistribució del benestar. La pandemia, ha fet posar en estat d’alarma al sistema econòmic, però qui surt més malparat son les persones que és queden sense feina, què ja no poden rebre ajuts del Estat, sense un sistema impositiu –UE- més just, les estats es converteixen , en allò que deia Marx, “El govern del Estat modern no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa”. ( El Manifest comunista). Cal substituir burgesa, per l'elit hipermil·lionaries que són aquest 1% que posseeix bona part de la riquesa del món.

[Las clases medias están quedando laminadas por este capitalismo financiero y global. Cada vez hay más gente que queda fuera de juego del sistema. Suerte tenemos, de vivir en la UE, donde todavía hay un cierto estado del bienestar -prestaciones social, sanidad, educación-, cada vez más escasas, sin embargo, que con las crisis de 2008 y ahora la pandemia, está dejando demasiada gente sin recursos. Pobreza infantil, es individualizar aún más esta atomización de la sociedad. El capitalismo global, no quiere sociedades, sino individuos que sean empresarios de su vida. Nada de solidaridades ni redes sociales. Noticias como la Maratón de TV3, son residuales. No hay nada peor que esperar a que la Lotería te pueda arreglar la (tu) vida, porque esto quiere decir, que el Estado, ha dimitido de sus funciones, de redistribución del bienestar. La pandemia, ha hecho poner en estado de alarma al sistema económico, pero quien sale peor parado son las personas que se quedan sin trabajo, que ya no pueden recibir ayudas del Estado, sin un sistema impositivo -UE- más justo, las estados se convierten, en lo que decía Marx, "El gobierno del Estado moderno no es más que una junta que administra los negocios comunes de toda la clase burguesa". (El Manifiesto comunista). Sustituir burguesa, por la élite hipermillonarias que son ese 1% que posee buena parte de la riqueza del mundo.]

Recomendaciones musicales

 

 

 

Procol Harum 

A Whiter Shade Of Pale (Live 1968)

El TC quema la libertad de expresión

 

"No es libertad de expresión el ultraje a la bandera de España.

Así se lo ha dictado el Tribunal Constitucional en una reciente sentencia. El órgano de garantías constitucionales ha emitido una nota donde adelanta el sentido del fallo. Las expresiones “Aquí tenéis el silencio de la puta bandera” y “hay que prenderle fuego a la puta bandera” fueron proferidas por un sindicalista y le valieron una condena por el artículo 543 del Código Penal por "ultraje a España". Una condena que, dicta el Tribunal Constitucional, no vulnera sus derechos fundamentales. 

El TC se ha transformado en censor de las libertades públicas, la defensa de la Unidad de la Patria es el motivo que quemar la bandera española -un trozo de trapo-, sea constitutivo de delito. ¿Si quemas la bandera catalana, es delito? ¡La bandera española es más sagrada que la estadounidense!

Resenya: John le Carré (I)

 Rsenya:

John le Carré. Volar en cercles. Trad. Marc Rubió Rondon. El balancí 761, edicions 62, Barcelona, 2016.

Aquest és un llibre singular. És una mena de testament literari i personal sobre el fet d’escriure. Hi ha la gènesis de molts llibres que el lector pot gaudir, ara què le Carré ha mort (13/12/2020).

He llegit bona part dels seus llibres. Això gràcies a la col·lecció Bruguera. Libro amigo que va publicar tots els seus llibres. Potser el “honorable colegial” és un del seus llibres què més en va agradar. Hi ha un, potser era inevitable, un tall, en l’escriptura de le Carré. Hi una un abans i un desprès, de la fallida de la Unió soviètica, expressada amb el mur de Berlín, així, “El espía que surgió del frío”. La guerra bruta, de la Guerra Freda, va ser el moment dels espies, una guerra que era expressió de la raó d’estat, per altres mitjans. El seu llibre “La gente de Smiley” permet fer-se una idea d’aquesta guerra.

La segona etapa en l’escriptura de le Carré, es torna més crítica i mordaç envers el tripijocs dels serveis secrets. Sense la Guerra Freda, ara toca altres assumptes. Sempre es tracta d’un joc, en el que sempre perden els mateixos. Un element fonamental per mantenir aquests serveis, ha sigut el terrorisme. Ha sigut manà caigut del cel per totes les agencies de espionatge. La seguretat és el nou mantra oficial. John le Carré ha radiografiat aquests nous temps, amb ofici i economia de mitjans. Un minimalisme narratiu per dibuixar els nous espais on és juga en la vida de les persones i es porten al límit, a les societats democràtiques.

En aquestes memòries, des de els seus inicis, de la seva afició a escriure, del seu pare, un capítol imprescindible, per la seva franquesa i un punt irònic què es tenir un pare tan fatxenda.

Al inici del seu llibre diu això: “Reconec que va ser gràcies al meu èxit que vaig treure la millor versió de mi mateix, i en línies generals, tant si aquesta versió era bona com, si no, això és el que vaig fer” (pàg.19). Això si és una confessió i un motor per fer el que ha fet. Copsar el pols de la nostre societat. 

La ley mordaza asfixia la libertad de expresión

 

"Muchos jueces son absolutamente incorruptibles; nadie puede inducirles a hacer justicia.“ (Bertolt Brecht)

Ofensiva a la llibertat d'expressió i manifestació. La llei mordassa fa estralls, davant del govern més progressista de la història (sic). La democràcia té diferents bares de mesurar, segons quin siguin els protagonistes. Si són militars o policies, barra lliure per les seves manifestacions. Si són independentistes o qualsevol ciutadà que vulgui manifestar-se, ho té cru. Les cúpules de la Judicatura, sigui el TS o TC ha decidit per sobre del que ha dit la Justicia Europea, posar-se la bandera per garantir que tot està lligat i ben lligat. ¡A la merda el que digui la UE! Tot el que no els agradi, serà delicte. Així de fàcil ho tenen els amants de l'imperi de la llei. Allà on impera la llei, la llibertat queda arraconada en un segon pla. Si seguim així, tindrà raó Brecht i el seu poema Ara venen a per mi, però és massa tard.

[Ofensiva a la libertad de expresión y manifestación. La ley mordaza hace estragos, delante del gobierno más progresista de la historia (sic). La democracia tiene diferentes varas de medir, según sean los protagonistas. Si son militares o policías, barra libre para sus manifestaciones. Si son independentistas o cualquier ciudadano que quiera manifestarse, lo tiene crudo. Las cúpulas de la Judicatura, sea el TS o TC ha decidido por encima de lo que ha dicho la Justicia Europea, ponerse la bandera para garantizar que todo está atado y bien atado. ¡A la mierda lo que diga la UE! Todo lo que no les guste, será delito. Así de fácil lo tienen los amantes del imperio de la ley. Allí donde impera la ley, la libertad queda arrinconada en un segundo plano. Si seguimos así, tendrá razón Brecht y su poema Ahora vienen por mí, pero es demasiado tarde.]

PD: A les Administracions, els deuria caure la cara de vergonya amb totes exigencies que res més tenen una sola direcció, els ciutadans, mentres que aquestes Administracions, son incapaços de resoldre els problemes de habitatge, pobresa i exclusió social.

[PD: A las Administraciones, los debería caer la cara de vergüenza con todas exigencias que nada más tienen una sola dirección, los ciudadanos, mientras que estas Administra-ciones, son incapaces de resolver los problemas de vivienda, pobreza y exclusión social.]

In Memòriam: John le Carré (1931-2020)