Obrin els bars i tanquin les biblioteques!

 

Qualsevol xifre (covid-19) és un desastre, això per començar. Les nostres Autoritats, emprades amb un organisme què té vida propia, el Prosicat, fa i desfà , sense massa lògica. La lògica ací, és combinar activitat econòmica i salut, dos variables molt difícils d'encaixar. Per això, aquestes mesures, sempres complicades d'explicar, sobretot per els afectats. Del municipi a la comarca, és el nou invent, per satisfer els centres comercials. Per exemple, Baricentro  (molt a prop de Barcelona). Té sentit, què els dies feiners, puguis anar-hi, però el cap de setmana sigui prohibit? Les Administracions, se'ls omple la boca de cultura, però resulta en canvi imprescindibles obrir els bars. Jo no sóc de bars. Hi ha masses, ja sé que viuen de les màquines escurabutxaques, què els lloguers son cars, però valdria la pena pensar que som líders mundials en aquesta mena d'establiments, hi ha 1 per cada 175 persones. Bars i restaurants, hi ha 277.539 , ocupa a 1,7 milions i representa el 4,7 del PIB. Ací, no hi ha I (investigació)+D (desenvolupament) +R (recerca). Mà d'obra intensiva i molt poc preparada, amb un sous molt baixos, crea un panorama molt poc engrescador, i sense futur. Més enllà del que puguin aguantar el propietaris. Com vivim temps de canvi, molt establiments d'aquesta mena, han sigut colonitzats, per xinesos. 

No seria el moment de fer una reconversió d'aquest sector, a la recerca de la excel·lència i la professionalitat, amb sous més dignes? Potser és hora de encarir les vegades alcohòliques, massa barates per els estàndards europeus?

Frases intempestivas: Albert Camus

 Frases intempestivas:

“A Guilloux: “Toda la desgracia de los hombres proviene de no emplear un lenguaje simple. Si el héroe de El malentendido [obra teatral del propio Camus] hubiera dicho: “Aquí estoy. Soy yo y soy tu hijo”, el diálogo habría sido posible, y no una trampa como en la obra de teatro. No habría habido entonces tragedia, ya que la cima de todas las tragedias está en la sordera de sus héroes. Desde este punto de vista Sócrates tiene razón, contra Jesús y Nietzsche. El progreso y la verdadera grandeza residen en el diálogo a la altura del hombre, y no en el evangelio monologado y dictado desde la cumbre de una montaña solitaria. En esto estoy. El contrapeso de lo absurdo es la comunidad de los hombres que luchan contra él. Y si elegimos servir a esta comunidad, elegimos servir el diálogo hasta lo absurdo contra toda política de la mentira o del silencio. Este es el modo de ser libre en compañía de los demás*”. (pág.326-327)

En este breve fragmento, nos da claves para interpretar su visión personal y filosófica. Afirmación del diálogo que hace posible entenderse y sirve para construir una sociedad humana, con todas las limitaciones que supone nuestra propia finitud. Se rechaza la figura del héroe para reivindicar al ciudadano que tiene como herramienta la palabra para cimentar una sociedad en que la gente pueda entenderse.

* Albert Camus, Carnets (1935-1951) trad. Eduardo Paz Leston, LB, Alianza editorial, Madrid, 2ed, 2014.

Drama en Badalona

Drama a Badalona. Podia haver sigut a qualsevol ciutat. Un edifici deixat de la ma de deu, però de propietat privada que portava deu anys sense què ningú fes cas. Per això, estava ocupat per sense sostres que mal vivien en aquest edifici. La fotografia permet veure que a una certa distancia hi ha uns blocs de pisos ven llampants, és el que té viure a la nostre societat (capitalista).

De moment hi ha tres morts al incendi, però encara s'ha d'entrar a una part que encara no s'ha pogut accedir. No s'ha sap si hi ha més gent. Molts del sense sostre son migrats sense papers. Hi ha que porten mitja vida a Espanya, però sense els maleïts papers, gràcies a la Llei d'Estrangeria.

Ara tots son lamentacions, però de moment, les Administracions, ja pensen en com escapolir-se de les seves responsabilitats. El cercle viciós del sense papers impossibilitat qualsevol mena de integració. El Alcalde de Badalona, el xenòfob Albiol, ja ha suggerit què ha passat. Vivim temps de pandemia, i això permet a les Autoritats fer veure que treballant incansablement  per la salut del seus ciutadans. Sembla que la resta del problemes, passin a la llista, però si ets un sense papers, llavors no ets cap prioritat, és més, no existeixes. Potser, l'única llista què apareixeran  serà la de la seva defunció.

 

 

¡Pringaos!, dice el campechano

 

[El rey emérito paga 678.394 euros a Hacienda para evitat una

 investigación penal sobre las tarjetas opacas]

Recomendaciones musicales

 

 

 

18 minuts

 Abascal triomfa a Barcelona

Exaltació patriòtica a la Plaça Sant Jaume, a càrrec del cabdill Abascal. Crida l'atenció què és pugui fer un acte polític, amb gent, quan està prohibit què hi hagi concentracions de persones en llocs com bar, restaurants, etc. No és desconcertant? Divuit minuts a trigat en concloure el seu acte d'exaltació de la Constitució. Ells què deixarien la Constitució en preconstitucional. A l'acte dos cents seguidors varen escoltar la lletania apocalíptica d'Abascal.  Abascal pot presumir què ETA va matar a un amic seu. Això és tot el capital polític d'un personatge què ha viscut a l'ombra del PP. Encara no sap què ETA va arribar a amenaçar a qualsevol ciutadà del Estat, tots érem potencials actius per la seves accions. Sembla què a la dreta li sap molt de greu que ETA ja no sigui, per això, la substituït per el independentisme. Al costat d'Abascal, hi havia un petit grup què feia la salutació feixista. Tot plegat molt constitucional. Cal minimitzar aquests actes d'exaltació neofeixista? La resposta és què no. Seria bo què els partits polítics independentistes, prenguessin nota què no tothom pensa en clau independentista. Què aquests moviments, xuclen de la ràbia i la frustració d'un ciutadania què té molts motius per estripar-ho tot i abraçar a qualsevol que els i digui que tot això té solució. No deixa de ser interessant que els partits del 155, no s'hagin fet cap fotografia celebrant el triomf constitucional.

¡Nada que celebrar!

En aquesta setmana han passat un parell de noticies que diuen molt del estat de la CE. El primer és l’aparició del TS per dir que no s’ha d’aplicar el art.100.2 de la Llei penitenciaria, i això vol dir, que el presos polítics, no poden sortir de la presó. Rés de nou, amb un Marchena que somia amb ser president del TS. Ja fa tota la feina per fer mèrits. Simultàniament, un grup de jubilats militars, envien una carta al Rei, que denunciar en “contuberni social-comunista”. Per acabar-ho d’adobar, al WhatsApp, del grup, podem llegir comentaris, que caldria matar a 26 milions de desafectes a Espanya. Per tota això, va d’això, la Unitat de Espanya. Per suposat, no hi cap resposta de la Fiscalia, ella que sempre córrer si hi ha ficat l’independentisme, ara arronsa les espatlles, perquè li fa mandra intervenir. Un “¡ A por ellos !” permanent en totes les instancies estatals. Així, què ja s’ho poden menjar la Constitució (1978), perquè per a molts, ja no ens representa i la fan servir –amb una reinterpretació esbiaixada i mesquina- especialment, la dreta, com a bandera per “ningunear” a la “perifèria” què no s’ha agenolla davant del espanyolisme. No deixa de ser lamentable que la presidenta del Congrés, tanqui la boca, quan un representant de la ciutadania parla amb un idioma cooficial –per exemple, el català-. Així, què desprès de 42 anys de CE, estem pitjor, perquè al any 1978, hi havia moltes esperances, que amb el pas del temps, s’han recorden, de les paraules mentideres dels nostres governants, dient que en absència de violència, és pot parlar de tot?. Res més eren paraules què és deien, perquè així quedaven bé, i no comprometien a res. 

Mentre la repressió contra l’anterior govern de la Generalitat, que ha portat els seu membres, a la presó i l’exili, ací, encara és felicitant per què vivim en el millors del mons possibles. Però, no vivim en el millor del mons possibles. Es veritat, alguns, si què viuen per sobre de les seves possibilitats, el nostre rei emèrit, viu retirat a una de les democràcies més ven establertes del món, com és a Abu Dabi. Allà retirat fora de cap entrebanc jurídic, pot gaudir d’una fortuna què segons ell, s’ho ha guanyat amb dedicació absoluta a Espanya.  ¡Dona fàstic la imatge d’un rei què s’omple les butxaques amb el vist i plau dels governs respectius. Cal recordar que si el rei és inviolable, en canvi, és el president del govern, quina recau la responsabilitat (art.64.2 CE). Per què no s’ha fet ? La resposta es evident: perquè això els fa mal, així, què cap esperança què és pugui esbrinar res de res. Sort tenen dels independentista, a falta de ETA.