dimecres, 18 de novembre del 2020

La Generalitat vol autodestruir-se



És possible què en temps de pandemia hi hagi un govern –en funcions- que faci el paper i l'espectacle de tirar-se el plats per al cap? Pot haver tal irresponsabilitat junta per part de la coalició que (des)governa Catalunya en hores tràgiques com aquestes? És possible que aquests socis irresponsables, vulguin tornar a governar (junts)? Les eleccions tenen una dificultat afegida, a part de els 155, a qui és pot escollir? Malauradament, la resposta es la CUP, però aquest encara són més irresponsables si estiguessin al govern. Així, què ens queda? Potser per això, tant ERC com Junts per Catalunya fan una performance per fer-la més grossa o potser volen que el PROCICAT  governi la Generalitat. La societat catalana és mereix molt més del què rep d’aquests partits què no tenen cap sentit ni de país, ni d’estat ni rés què s’assembli.


[¿Es posible que en tiempos de pandemia haya un gobierno -en funciones- que haga el papel y el espectáculo de tirarse los trastos a la cabeza? ¿Puede haber tal irresponsabilidad junta por parte de la coalición que (des) gobierna Cataluña en horas trágicas como estas? ¿Es posible que estos socios irresponsables, quieran volver a gobernar (juntos)? Las elecciones tienen una dificultad añadida, aparte de los del 155, ¿a quién se  puede elegir? Desgraciadamente, la respuesta es la CUP, pero estos son aún  más irresponsables si estuvieran en el gobierno. ¿Así, qué nos queda? Quizá por eso, tanto ERC como Junts per Catalunya hacen una performance para hacerla más grande o quizás quieren que el PROCICAT gobierne la Generalitat. La sociedad catalana se merece mucho más de lo que reciben de estos partidos que no tienen ningún sentido ni de país, ni de estado ni nada que se parezca.]

dimarts, 17 de novembre del 2020

El Presos polítics porten 867 dies amb el paraigües de Pedro Sánchez

 

En el diateri de Vicençs Villatoro diu avui:  "I una constatació: si els meus comptes no estan errats, d’aquests 1.000 dies a la presó 867 han estat amb Pedro Sánchez presidint el govern espanyol i 132 amb Mariano Rajoy. I, a tots els efectes, els presos estan avui en la mateixa situació que fa 867 dies, si no pitjor, i sense que cap fet en canviï la perspectiva. Si Pedro Sánchez pensava fer-hi alguna cosa, ja es veu que no té gaire pressa." (17/11/2020, Mil dies)

[En el dietario de Vicenç Villatoro dice hoy: Y una constatación: si mis cuentas no están erradas, de estos 1.000 días en prisión 867 han sido con Pedro Sánchez presidiendo el gobierno español y 132 con Mariano Rajoy. Y, a todos los efectos, los presos están hoy en la misma situación que hace 867 días, si no peor, y sin que ningún hecho en cambie la perspectiva. Si Pedro Sánchez pensaba hacer algo, ya se ve que no tiene demasiada prisa. (11/17/2020, Mil días)]




Pedro Sánchez sembla que no te cap pressa per solucionar aquest problema polític. L'excusa serà la pandemia , però el cert és que no sap com fer-ho. Té por del que diran les forçes de la dreta-extrema i sobretot el capitostos del PSOE, els anomenats "barons", per ser un partit republicà, això és un dir- aquest vocabulari resultat força contradictori. Quan estava a la oposició va fer tímides propostes per resoldre el "problema català". Però, no és capaç d'haver fet ni una llei d'amnistia ni indult, ni cap gest real per solucionar aquest atzucac.

[Pedro Sánchez parece que no tiene ninguna prisa para solucionar este problema político. La excusa será la pandemia, pero lo cierto es que no sabe cómo hacerlo. Tiene miedo de lo que dirán las fuerzas de la derecha-extrema y sobre todo a los cabecillas del PSOE, los llamados "barones" -para ser un partido republicano- esto es un decir, este vocabulario resultado bastante contradictorio. Cuando estaba en la oposición hizo tímidas propuestas para resolver el "problema catalán". Pero, no es capaz de haber hecho ni una ley de amnistía ni indulto ni ningún gesto real para solucionar este callejón sin salida.]

Estarà esperant que faci 1000 dies del seu mandat fer per alguna cosa? I què podem dir de Podem? Desprès de tot, sembla que la seva pólvora revolucionaria de saló, s'ha hagi esgotat des de el moment què varen entrar a les institucions. I això, són les forçes "més progressistes" que hi ha a Espanya! Imaginin 'san les forçes de la dreta extrema i més enllà!

[¿Estará esperando que haga 1.000 días de su mandato para hacer  algo? Y qué decir de Podemos?¡ Después de todo, parece que su pólvora revolucionaria de salón, se haya agotado desde el momento que entraron en las instituciones. Y eso, son las fuerzas "más progresistas" que hay en España! Imagínense  las fuerzas de la derecha extrema y más allá!]


dilluns, 16 de novembre del 2020

Pensant la setmana

 Aquest diumenge, l’Ara, anava carregat d’articles interesants i molt suggerents. Al dietari de Vicenç Villatoro, parla sobre el paper de la negociació i el pacta envers de la lluita armada d’ETA. Planteja que els mètodes eren l’excusa per dissoldre els objectius: la independència.

[Este domingo, el Ara, iba cargado de artículos interesantes y muy sugerentes. En el dietario de Vicenç Villatoro, habla sobre el papel de la negociación y el pacto contra la lucha armada de ETA. Plantea que los métodos eran la excusa para disolver los objetivos: la independencia.]

Per en Josep Ramoneda, parla amb to dur, sobre culte i cultura, arran del espectacle a la Sagrada Família el 7 d’octubre. Es pregunta si l’Església pot fer el que ha fet, perquè malgrat tot, té encara un poder que mai ha tingut ni sembla que pot tenir la cultura i això s’explica per la connivència del poder amb l’Església.

[Para Josep Ramoneda, habla con un tono duro, sobre culto y cultura, a raíz del espectáculo en la Sagrada Familia el 7 de octubre. Se pregunta si la Iglesia puede hacer lo que ha hecho, porque a pesar de todo, tiene todavía un poder que nunca ha tenido ni parece que pueda tener la cultura y esto se explica por la connivencia del poder con la Iglesia.]

La directora del Ara, Esther Vera, parla en el seu article, Gestió i veritat, tot explicant el llibre de Jordi Amat, El fill del xofer (Edicions 62), què comença amb una cita que diu així:

“ En aquest aspecte hi ha la clau de la nostra vella discussió: ¿per què, al nostre país, ningú no diu la veritat?”. El llibre de Jordi Amar retrata un personatge important de la transició, ell, ha ser qui va engegar TV3. El personatge era Alfons Quintà. 

[La directora del Ara, Esther Vera, habla en su artículo, Gestión y verdad, explicando el libro de Jordi Amat, El hijo del chofer (Edicions 62), que comienza con una cita que dice así:

"En este aspecto está la clave de nuestra vieja discusión: ¿por qué, en nuestro país, nadie dice la verdad?". El libro de Jordi Amar retrata un personaje importante de la transición, él, ha sido quien puso en marcha TV3. El personaje era Alfons Quintà.]

L’article medita sobre Catalunya, la transició, i com aquesta està plena de llums i sobretot ombres. Catalunya no era cap model, malgrat què es va tenir que reinventar tot. La dictadura havia trinxat totes les institucions: educació, cultura, llengua. La Generalitat de Pujol va tindrà que lluitar per fer-se un lloc en el escenari espanyol. 

[El artículo medita sobre Cataluña, la transición, y como ésta está llena de luces y sobre todo sombras. Cataluña no era ningún modelo, a pesar de que se tuvo que reinventar todo. La dictadura había triturado todas las instituciones: educación, cultura, lengua. La Generalitat de Jordi Pujol tendrá que luchar por hacerse un lugar en el escenario español.]


Las actuals lluites intestines entre ERC i Junts per Catalunya son un exemple del què no és pot permetre el independentisme. La mala gestió de la pandemia, el desgavell en el assumpte dels autònoms, una legislatura eterna i sense futur, tot això, representa un fracàs de la nostra autonomia. ¡No som millors què els de Madrid, per posar un exemple extrem!

[Las actuales luchas intestinas entre ERC y Junts per Catalunya son un ejemplo de lo que no se puede permitir el independentismo. La mala gestión de la pandemia, el desconcierto en el asunto de los autónomos, una legislatura eterna y sin futuro, todo ello, representa un fracaso de nuestra autonomía. ¡No somos mejores que los de Madrid, por poner un ejemplo extremo!]



En el vesant internacional, Trump, segueix la seva resistència per reconèixer la derrota. Com explica Sònia Sánchez, en el seu article sobre Trump, recollint la opinió de Faever – expert en ciencia política- : “A les 00.00 h del dia 20 de gener, Donald Trump deixarà de ser president i ho serà Joe Biden: si a les 00.01 h Trump continua fent tuits des del Despatx Oval, ho ha de fer per invitació del president Biden. Si no és així, haurà de ser escoltat per el servei secret fora de la Casa Blanca”.

[En el vertiente internacional, Trump, sigue su resistencia para reconocer la derrota. Como explica Sonia Sánchez, en su artículo sobre Trump, recogiendo la opinión de Faever - experto en ciencia política-: "A las 00.00 h del día 20 de enero, Donald Trump dejará de ser presidente y lo será Joe Biden: si en las 12:01 h Trump sigue haciendo tuits desde el Despacho Oval, lo hará por invitación del presidente Biden. Si no es así, deberá ser oído por el servicio secreto fuera de la Casa Blanca ".]

L’article de Jordi Muñoz, Paral·lelisme insospitats, és un d’aquest article imprescindibles. Parla de dos llibres, un en el terreny d’un passat que comença a quedar lluny, però que la dreta extrema. Vol mantenir sempre en actiu –ETA-, i l’altre llibre parla del IRA. Els mètodes i el objectius. Ni ETA ni l’IRA no podien guanyar una lluita armada. El cost en vides trencades ha sigut massa gran per fer especulacions. Si l’objectiu polític es la independència, llavors, cal un altra estratègia, que no passi per el enfrontament directa contra l’Estat. Ara, arran del 1-O del 2017, Catalunya va viure com s’ha les gasta l’Estat. L’altra esglaó, era l’exèrcit. 

[El artículo de Jordi Muñoz, Paralelismo insospechados, es uno de este artículo imprescindibles. Habla de dos libros, uno en el terreno de un pasado que empieza a quedarnos lejos, pero que la derecha extrema quiere mantener siempre en activo -ETA-, y el otro libro, habla del IRA. Los métodos y los objetivos. Ni ETA ni el IRA no podían ganar una lucha armada. El coste en vidas rotas ha sido demasiado grande para hacer especulaciones. Si el objetivo político es la independencia, entonces, hay otra estrategia, que no pase por el enfrentamiento directo contra el Estado. Ahora, a raíz del 1-O de 2017, Cataluña vivió como se ha las gasta el Estado. El otro escalón, era el ejército.]

L'ho important són els objectius al llarg termini. Va ser una mentida bonica que teníem a tocar la independència. Els nostres dirigents no van saber parar a temps, ni dir-nos la veritat: què no està al seu poder fer el que volíem tots. I malauradament, l’Estat, no es el Britànic, que va permetre un referèndum a Escòcia, perquè imaginava què el guanyaria. Nosaltres venim d’on venim, de quaranta anys de dictadura, amb una transició que no va poder anar més enllà del límits que el van deixar: El exèrcit, la judicatura, el poder econòmics i tots el còmplices de quaranta anys. Per dir-ho així, és va fer el què és va poder fer. Potser per això, ara tot grinyola de mala manera.

[Lo importante son los objetivos a largo plazo. Fue una mentira bonita que teníamos a tocar la independencia. Nuestros dirigentes no supieron parar a tiempo, ni decirnos la verdad: que no está en su poder hacer lo que queríamos todos. Y desgraciadamente, el Estado, no es el Británico, que permitió un referéndum en Escocia, porque imaginaba que ganaría. Nosotros venimos de donde venimos, de cuarenta años de dictadura, con una transición que no pudo ir más allá de los límites que le dejaron: El ejército, la judicatura, el poder económicos y todos los cómplices de cuarenta años. Por decirlo así, se hizo lo que se pudo hacer. Quizá por eso, ahora todo chirría de mala manera.]

Per últim, volia comentar el text de Albert Pla Nualart, què es pregunta: ¿Pot ser inhumana la solidaritat? Economia o salut? Com diu al final del seu article: “Més m’estimaria ser un insolidari humà que un  solidari inhumà”. Aquesta frase vol dir, que si és volgués fer càlculs purament economicistes, llavors, podríem donar per bo, els morts per la Covid-19, en virtut de la necessitat d'un economia que fa agües per tota reu.

[Por último, quería comentar el texto de Albert Pla Nualart, que se pregunta: ¿Puede ser inhumana la solidaridad? Economía o salud? Como dice al final de su artículo: "Más preferiría ser un insolidario humano que un solidario inhumano". Eta frase quiere decir, que si quisiéramos hacer cálculos puramente economicistas, entonces, podríamos dar por buenos, los muertos por la Covid-19, en virtud de la necesidad de una economía que hace aguas por todas partes]

A la secció vistaeltwitter, hi ha un parell d’intervencions, sobre el judici per el 17-A i el paper del president de la AN en aquest judici. Un personatge, que talla l’intervenció del pare d’una de les víctimes, el seu fill petit, que demostra la absoluta falta d’empatia envers dels familiars. Un president que renya als advocats defensor, fent-se ell, el protagonista lamenta-ble d’aquest judici. Uns fets ocorreguts a Barcelona, però que en virtut d’un model obsolet, és porta lluny dels fets. ¡Normalíssim!

[En la sección vistaeltwitter, hay un par de intervenciones, sobre el juicio por el 17-A y el papel del presidente de la AN en este juicio. Un personaje, que corta la intervención del padre de una de las víctimas, su hijo pequeño, que demuestra la absoluta falta de empatía hacia los familiares. Un presidente que regaña a los abogados defensores, haciéndose el protagonista lamentable de este juicio. Unos hechos ocurridos en Barcelona, pero que en virtud de un modelo obsoleto, se lleva lejos de los hechos. ¡Normalísimo!]



dimecres, 11 de novembre del 2020

Tonto el último!!!

Llegeixo al Ara aquesta noticia:

 "El departament de Treball, Benestar i Famílies va posar una ajuda directa de 2.000 euros a disposició de només 10.000 dels 100.000 autònoms que complien les condicions. Costa de creure que algú pensés que només hi hauria 10.000 peticionaris. I, en efecte, en només una hora es van registrar més de 400.000 peticions per rebre l’ajuda

I a sobre, l'únic criteri que es va establir era que el primer que la demanés a través d’una plataforma digital seria qui se l’emportaria. Per tant, era evident que es generaria un col·lapse monumental  i molts nervis entre els aspirants. Dilluns els sistema es va penjar, ahir també, i abans de dinar, lògicament, ja s’havien repartit tots els diners. "



Qui ho pot fer tant malament? Repartien diners com reparteixen dinar al camps de refugiats on és veu què el únic criteri es tenir més força què el teu veí. No en saben més, i què és col·lapsi els sistemes informàtics , és ja un clàssic, o sinó què els pregunti els professors/res que n'ha estant tips de veure com les plataformes son un desastre. Si hi ha 100.000 autònoms què complien  els requisits, per què aquest sistema estil "tómbola"? Una pregunta, els que han llançar pintura vermella, han estat agraciats amb el premi?

Els afectats, tant li dona si són de ER o Junt per Catalunya, són govern els responsables o millor dir, irresponsables, d'aquest sidral. El mínim que s'ha de demanar són dimissions per aquest afer esperpèntic que l'únic què fa, és incidir en la baixa qualitat del nostres representants, què el únic mèrit que tenen, és sé soci d'un partit polític. I cap experiència en el món del treball.



dimarts, 10 de novembre del 2020

Mairena dicta filosofía e ironía

 “El verdadero inventó de Satanás -profetizaba Mairena- será la película sonora en qué las imágenes fotografiadas, no ya sólo se mueva sino que hablen, chillen y berreen como demonios dentro de una tinaja. El día en que es engendro se logre coincidirá con la extensión del empleo de los venenos insecticidas al aniquilamiento de la especie humana. Por una vez estuvo Mairena algo acertado en sus vaticinio; porqué la película sonora y el uso bélico de los gases deletéreos son realmente contemporáneos. Que sean dos fenómenos concomitantes, como efectos de una misma causa, es muy discutible. Sin embargo... (pág.2314)





“Al final sofistas, somos fieles en cierto modo al principio de Protágoras: El hombre es la medida de todas las cosas. Acaso diríamos mejor: el hombre es la medida que se mide así misma, un mediador entre inconmensurabilidades. Porqué lo específicamente humano, más que la medida, es el afán de medir. El hombre es el que todo lo mide, pobre hijo ciego del que todo lo ve, noble sombra del que todo lo sabe.” (pág.2114)




“Pero hablemos del Caos, señores, que es el tema de la elección de hoy. Mi maestro -habla siempre Mairena a sus alumnos- escribió un poema filosófico a la manera de los viejos Peri  Phiseos [Sobre la naturaleza] helénicos que él llamó Cosmos, y cuyo primer canto, titulado El Caos, era la parte más inteligible de toda la obra. Allí venía decir, en substancia, que Dios no podía ser el creador del mundo, puesto que el mundo es un aspecto de la misma divinidad; que la verdadera creación divina fue la Nada, como ya había enseñado en otra ocasión. Pero que, no obstante, para aquellos que necesitan una exposición mitológica de las cosas divinas, él había imaginado el Génesis a su manera: “Dios no se tomó el trabajo de hacer nada, porque nada tenía que hacer antes de su creación definitiva. Lo que pasó, sencillamente, fue que Dios vio el Caos, lo encontró bien y dijo: “te llamaremos Mundo”. Eso fue todo*”. (pág.2105)



* Antonio Machado, Poesía y Prosa. Tomo IV. Prosas completas (1936-1939). Edición crítica de Orestes Macri. Espasa Calpe & Fundación Antonio Machado, Madrid, 1989.