Josep Pla i els seus diaris

El peor mal que ha hecho Franco es haber instaurado y fomentado, para mantenerse, la inmoralidad en España

Josep Pla, La vida lenta. Notes per a tres diaris (1956,1957,1964). Edició i pròleg de Xavier Pla, ed.Destino, Barcelona 2014.

Mitja Marató a Calella, Sta. Susanna,Malgrat

Rodrigo Rato en apuros

Incerta Glòria (IV)

Siguiendo la transcripción de Incerta Glòria.  Segona part.

3 de juny.

(...) Segons ell, l’amor lliure, precisament perquè és lliure, s’ha d’envoltar de la puresa de costums més austera per evitar fins l’ombra de la sospita d’un desordre. (pàg.334)

(...) Detesto aquests dies tan llargs; ¡ ami doneu-me el solstici d’hivern amb les seves nits que no s’acaben mai! I encara m’agradaria més la nit polar: que et deixin dormir en pau sis mesos de carrera per poder somniar uns galimaties sense fi” (pàg.334)

14 de juny.

(...) “Si completem Marx amb Freud, afegim un juevàs a un juevarro, de manera que molt em temo que el nou camí que creieu haver trobat no ens dugui tots plegats de dret a la sinagoga; aneu-hi vosaltres si us ve de gust, jo no en tinc ganes. D’altra banda, el vostre conglomerat és tan nou i tan audaç que ja ho deien els clàssics: de cibus et veneris” (del menjar i el sexe). (pàg.342)

(...) Hi hagué unes discussions acalorades sobre quina bandera havíem d’hissar-hi; cada grup volia la seva i era formidable com cada un d’aquells grups i grupets podia tenir bandera pròpia, qui negra,qui roja,qui negra i roja, qui roja i verda, què sé jo. Recordo que en un cert moment tu vas donar un cop de puny a la taula i vas proposar la del Belutxistan:

-Que com que ningú no la coneix, vas dir, no molestarà a ningú. D’altra banda, vas afegir, donada la nostra idiosincràsia, és evident que si fóssim al Belutxistan hissaríem la catalana; però trobant-nos com ens trobem a Catalunya seria, pel que es veu, d’una vulgaritat deplorable. (pàg.343-4)

15 de juny.

(...) no havien cavat gaire els manobres en aquell paratge que ja van descobrir-hi un cementeri clandestí: dos-cents trenta-sis cadàvers. El metge forense anava certificant, a mesura que eren exhumats, que tots presentaven signes indubtables de mort violenta, generalment causada per una bala al clatell. Tot Barcelona sabia que en aquells boscos, durant mesos i mesos, els anarquistes havien dut milers de persones “a passeig”; se’ls enduien en auto i, un cop arribats a lloc, abans de baixar de l’auto els disparaven la pistola per darrera. Tot Barcelona ho sabia, fora d’en Cosme i dels milers d’il·lusos com ell; la novetat no era això, sinó que per fi hagués aparegut un jutge d’instrucció per obrir l’enquesta i un full imprès per tenir el públic al corrent de les descobertes” (pàg.371)

(...) De tots els rodolis de circumstàncies que el meu caríssim fill s’ha empescat perquè els cantí la Llopis, cap de tan cretí com aquell:

Carai, carai,

Que valenta, que valenta,

Carai, caria,

Que valenta que és la Fai” (pàg.374)

(...) El meu desengany ha estat tan gran i tan definitiu, Trini... I no em refereixo solament a la teva mare i al teu germà, no; em refereixo a tot  plegat, a aquest sinistre carnaval revolucionari que estem vivint des de fa un any. ¡Quin sinistre carnaval! No m’ho hauria pogut afigurar mai de la vida. He arribat a pensar que tota idea, per bona que sigui, es fa dolenta quan s’escampa massa.” (pàg.375-6)

(...) ¡Era tan bonic el nostre ideal, aleshores; tan bonic, aleshores que encara ningú no havia intentat dur-lo a la pràctica! ¡És tan bonic de creure en alguna cosa, de creure-hi amb tota l’ànima, de creure-hi tant que arribes a sentir que no series mai tan feliç com en el moment de donar la vida per aquella fe! (pàg.376)

(...)

-Si t’entenc, ¿hauries volgut que no s’hagués fet cap resistència?

-Sí, per estrany que et sembli: és això el que jo hauria volgut. ¿Que els militars i falangistes haurien triomfat des del primer moment? I bé, més valia deixar-los triomfar sense oposar-los cap resistència; també triomfaran de totes passades (sí, filla meva, no cal enganyar-nos) i en hauríem estalviat almenys tanta sang, tants crims, tants incendis i lladronicis que ens deshonoren. La responsabilitat aleshores hauria estat exclusivament per a ells. (pàg.379)

(...) ara no hauríem vist aquestes col·lectivitzacions suïcides d’indústries; suïcides, sí, de la manera com s’han fet. ¡Estant matant la gallina dels ous d’or! ¡Es pensen que el capital és cosa de màgia, que només cal apoderar-se’n perquè tot rutlli miraculosament! ¡No tenen cap idea de res! Estant matant aquesta indústria catalana, filla de cent anys de seny, de treball i d’estalvi, aquesta indústria catalana que ens mantenia a tots.. No és pas de sobte com es pot fer un canvi de règim social; primer la classe obrera havia d’adquirir una cultura que la capacités i s’havia d’organitzar, i una i altra cosa demanaven molt de temps; s’havia d’organitzar primer en cooperatives de consum i aprendre de governar-les i administrar-les; només quan a força d’anys i de pràctica els obrers haguessin arribat a saber dirigir amb plena autonomia les cooperatives de consum creades per ells mateixos i alguna de mixta com aquella que et deia de la construcció de casetes, només aleshores podria començar a pensar-se en cooperatives de producció; que fins ara, no ho hauríem d’oblidar mai, han fracassat sempre. Quan les cooperatives de producció, en comptes de fracassar, prosperessin, aleshores podríem pensar seriosament a convertir totes les indústries o almenys les més grans en altres tantes cooperatives obreres. ¡L’anarquisme no és cosa que es pugui improvisar en un dia ni un any! (pàg.381

(...) ¿Saps, petita, què faria la junta d’una cooperativa obrera de producció que tingués el sentit de la seva responsabilitat i desitgés sincerament la prosperitat dels seus socis, es a dir, els obrers? Doncs, en la majoria de casos, nomenar gerent el mateix que ho és de fa anys, que molt sovint és l’amo; perquè, amb ben porques excepcions, ¿qui durà el pòndol d’una indústria millor que el qui ja el duu de fa anys i panys amb eficàcia? Doncs bé, als molt cretins se’ls acut d’assassinar-los a tots... (pàg.382)

(...) “Ni els uns ni els altres”, deia el tiet Eusebi; “ni roig ni el negre”, deia el marquès. “Guanyi qui guanyi, jo he perdut” afegien tots dos. Hi ha hagut un horrible malentès en aquest país desventurat que és el nostre; tot això que hem viscut des del 19 de juliol de 1936, papà, és incoherent com un mal somni; vindrà que no ens hi entendrem. ¿Què podien tenir de feixistes el marquès o el tiet Eusebi, Déu meu? (pàg.383)

El dilema de UPyD

Amigas para siempre

Marujeo en el Parlament