La revenja del TS

El TS acaba de llançar la clau els presos polítics. S'ha salta tota la jurisprudència anterior, la llei penitenciària del art.100.2 i carrega contra l'administració penitenciària de Catalunya. Marchena vol que quedi clar el què pensa sobre el Procés. La condemna del anterior govern de la Generalitat, és de fet, una condemna a tota la societat catalana. El més preocupant és què el PSOE, i Pedro Sánchez, no facin rés, per por del què diran. És evident, què el problema català, per la resta d'Espanya no és cap problema. Caldria tindre-ho en compte. El cost personal del presos polítics, és immens, per les seves famílies i per ells, també per la resta de la ciutadania. Fins quant una llei de amnistia!

 

L'UNESCO és solidaritza (de moment) amb els braus

 

"L’Asociación Internacional de Tauromaquia, malgrat el nom, és nacional i molt nacional. Parla en els seus papers d’una expresión de nuestra identidad nacional, instalada en las entrañas del pueblo español. " Diu en el seu Dietari, Vicençs Villatoro. El rebuig és per qüestió de forma. Estranya que la marca Espanya, no s'ha implicat més. Tenint en compte que això de els braus és qüestió de "entrañas", jo no tinc per veure morir un animal, mentre què els espectadors, racionals, veuen en naturalitat l'agonia del animal. Hi ha coses -com aquesta- què el pas del temps, les fa anacròniques i caduques i a més diu força de una part de la societat, la nostre. Va sent hora de llançar llastre del passat. Manolo Escobar , va immortalitzar amb una cançoneta en ple franquisme, aquesta simbiosi de l'Espanya cañí :

"No me gusta que a los toros

te pongas la minifalda (bis)"

No cal que faci, exegesis de la frase que posa en evidencia la mentalitat de tota una època i que sembla que alguns la volen ressuscitar.

Recomendaciones musicales

 

Maradona es ja llegenda

 

Ha mort Maradona, un jugador singular que va viure un somni, què va passar del no res a ser idolatrat fins el deliri. No va saber pair la fama, els diners. Va sortir d'un entorn de pobresa a la gloria i no va saber se assessorat amb intel·ligència. Va viure el excés. I malgrat tot, va fer que molta gent, esperes els diumenges per veure'l jugar. Va jugar al Barça, un Barça que no guanyava res.  Va ser al Nàpols on va brillar a Europa. I després, la resta. Sempre estaran els seus gols. Ell que jugava amb les cames, va ser capaç de marcar un gol amb la mà, a Alemanya. Va guanyar el mundial del Terror a la seva Argentina natal. La dictadura militar és va escudar amb ell, per fer oblidar el què passava al país. Mor el home, però neix, ara si, una llegenda. 

La conspiració com arma llancívola [La conspiración como arma arrojadiza]

 L’article de  Yuval Noah Harari, Quan el món sembla una gran conspiració (Ara.cat, 22/11/2020) diu el següent:  “Al cap d’uns quants anys, quins van ser els resultats d’aquest esforç enorme? [Irak] Una desfeta total. No hi havia armes de destrucció massiva i el país es va veure sumit en el caos. El gran guanyador de la guerra va ser en realitat l’Iran, que es va convertir en la potència dominant de la regió.” La realitat, va ser la destrucció d’una societat, i la aparició de pugnes entre sunnites i xiïtes. Encara avui, s’està pagant el preu de la intervenció nord-americana. No és veritat que Iran fos el gran guanyador. De fet va ser Israel qui va adquirir més pes, al ser l’únic què té la hegemonia militar de la regió. 

Los protocolos de los sabios de Sion

Té raó Harari, de treure significat a la dèria per la conxorxa universal. El món és massa imprevisible per imaginar què ho podem controlar  totes les derivades què hi pot haver. El terme “cigne negre” de Nassim Nicholas Taleb, explica aquest succés altament improbable, i per això, quan apareix, ens deixa fora de joc, com estem vivint la pandemia del Covid-19. 

PD: Un  llibre excel·lent per indagar sobre aquesta temàtica, rés millor que començar amb El cementerio de Praga, de Umberto Eco. Un llibre ple d'imaginació i vola conspirativa, permet fer-se una idea de la utilitat per el poder o aquell que ho volen aconseguir. 

Recomendaciones musicales

 

 

Si la música pop, es de escuchar y tirar, algunos temas y algunos cantantes o grupos logran traspasar el tiempo y el espacio. Unos de ellos, tampoco hay tantos, son King Crimson. 

Egipto: Por tierra, mar y aire