Perú (12): Paracas- Lima (III)

El Parc Natural de Paracas, diu la Wikipedia: “Está ubicada en uno de los puntos más desérticos de la costa peruana, en el departamento de Ica, y tiene una extensión de 335 000 hectáreas —unas 200 000 en el océano Pacífico—. La península de Paracas está situada en una zona marítima excepcionalmente rica, cuyos afloramientos de aguas extremadamente frías producen una gran abundancia de plancton que nutre a peces, crustáceos y moluscos.” 

El paisatge desèrtic de color vermellós, dona un aspecte desolador i a la vegada captivador, un lloc sense floritures, salvatge. Però ací, també hi ha la mà del home, la carretera Ruta-Pe-28 dona fe que l’home a fet de les seves. 

Hem anat a la  Centro de Interpretación Reserva Nacional de Paracas inaugurat el 2011, compte:” Esta moderna edificación cuenta con una sala de exhibición de videos y muestra información sobre los valores históricos, geológicos, paleontológicos, oceanográficos, biológicos y socioeconómicos de las 335 mil hectáreas que protege la Reserva Nacional de Paracas.

En el Centro también se hallan diversos tipos de hábitat terrestres y submarinos de esta Área Protegida y las variadas especies de fauna y flora silvestre que albergan. Los y las visitantes también podrán experimentar la sensación de los vientos Paracas, frecuentes en los meses de invierno, visitando el tunel del viento.

Llama la atención las réplicas del pingüino de Humboldt gigante Inkayacu paracasensis de 36 millones de años, descubierto por científicos peruanos en el 2005 en la playa Yumaque, así como de un ave con "dientes" de la misma época denominada “pelagornítido”.

El recorrido por este importante Centro de Interpretación concluye con una de las vistas más hermosas de la bahía de Paracas, uno de las bahías más importantes de la costa peruana, por su excepcional riqueza biológica*.” 

Hem anat fins a les platges per un camí ben traçat, però malauradament, la platja quedava molt lluny, fora del abast de les nostres mirades. Hi havia flamencs, i moltes aus, però des de tan lluny era inútil estar-se allà, feia molta calor. Una decepció. Hi havia uns terrenys on hi havia fòssils marins. Havia una botiga, dins del Centre, que venia una mica de tot, cafè també, m’he comprat dues samarretes amb motius incaics. Hem passat al costat del Museo de Sitio Julio C. Tello de Paracas. No hem entrat al Museu. Sap greu perquè arribar-hi fins ací, i no entrar-hi és una forma de dir que  no ens importa tot el que representa. Llavors cal preguntar-se perquè anem? 

Tornar agafar el autocar i anar cap el final del la península on es troba el Candalebro de Paracas, des de la nostre posició elevada, és veuen les platges. Un mirador excel•lent, com sempre, no érem els únics, més turistes resseguien la nostra ruta. 

Tornar agafat el autocar, perquè anàvem al altra costat de la península, a la “Lagunilla”. El nostre guia –no recordo el nom-, ens ha venut una bonica pel•lícula on veurien els pescador i els diferents peixos de la zona. El trajecte ens ha portat al restaurant “El Che”. Allà de pescadors res de res i els peixos eren del aquari que tenen per dinar. Tot era una enredada per quedar-nos a menjar. Tot s’ha de dir que tenia molt bona pinta. Per què aquella pèrdua de temps? Teníem que estar a Lima a les 18h. Definitivament, ens quedàvem sense dinar! Agafar l’autocar i cap a Paracas, on el nostre guia ha marxat discretament i probablement enfadat. Anar cap a Pisco i agafar la 1S fins a Lima. El trajecte es faria llarg i feixuc.