Totes son males noticies per Trump

 

Dick Cheney dormirà a l'infern. Gràcies a les seves mentides va posar en marxa una política del terror a l'Afganistan i la creació de Guantánamo i per si això fos poca cosa, va construir en proves falses la famosa política de mentides sobre les armes de destrucció massiva a l 'Irak. Sens dubte un altre que no ha tingut que anar al TIP de la Haia. 

Un nou record per a Trump. El govern federal paralitzat per la falta d'acord entre Republicans i Demòcrates en els pressupostos. No és la primera vegada que passa, però avui fa 35 dies que dura aquest bloqueig que s'ha convertit en el més llarg de la seva historia. Afecta els funcionaris més d'un milió, afecta especialment a gent vulnerable. "És el cas del Programa Assistencial de Nutrició Suplementària (SNAP, per les sigles en anglès), un programa bàsic per a moltes famílies que fins ara arribava a 40 milions de persones cada mes i que mai s’havia interromput en 50 anys." (Ara.cat, 5/11/25). Trump no pateix per aquesta gent, dona per fet que tots son  demòcrates! 

Gaza arriba a Nova York

 

El  establishment (sistema) castiga els estudiants (amb un suspèn) que s'atreveixen a protestar contra la campanya del terror per part de Israel. En el paradís de la llibertat, hi ha qüestions intocables. I sembla que el conflicte Israel-Palestina toca una fibra molt sensible per aquest establishment. El govern nord-americà avala sense cap mena de fissura la destrucció de Gaza i l'assassinat indiscriminat de la població civil. És lògic que actuï, en conseqüència. Parlar del consens de Washington (1989), pot semblar fora de joc, però els EE.UU hi ha qüestions inamovibles i Israel és una d'elles.

¡Qué vergüenza, no tenemos enemigos!

Sigo leyendo a Umberto Eco, y su De la estupidez a la locura. Crónica para el futuro que nos espera. Debolsillo. Barcelona, 2018.

En “¡Qué vergüenza, no tenemos enemigos! “ (págs.222-225) [2009] nos explica una anécdota ocurrida en Nueva York, mientras iba en taxi. Caracteriza Eco a los taxistas de NY por tres notas distintivas: la primera por la diversidad de nacionalidades, la segunda, la provisionalidad del trabajo –frente a la imagen del taxista que todos conocemos aquí-, y la tercera, por la sucesión de grupos étnicos, que se van sucediendo en busca de mejores empleos.

En la conversación con un taxista paquistaní, después de diferentes preguntas, le plateó “quienes eran nuestros enemigos”, Eco reflexiona sobre “¿Cómo es posible un pueblo sin enemigos?” (pág.224)

Confiesa Eco que no supo responderle adecuadamente, ocurre siempre los que denomina “esprit d’escalier”, que consiste en contestar adecuadamente cuando el otro ya se ha marchado. “Debería haberle dicho que los italianos no tienen enemigos. No tienen enemigos externos y en cualquier caso nunca están de acuerdo en determinar cuáles son, porque están continuamente enzarzados en guerras interna (…) (pág.225)

Finaliza diciendo: “No sé si lo habría entendido, pero al menos yo no hubiera hecho el ridículo de pertenecer a un país sin enemigos”. (pág.225)