La Diada i Pujol

 

La Diada va ser tot un èxit. Més enllà de l'estadística, miles de persones si van aplegar a la manifestació del 11-S. Manifestació multitudinària que demostra una vegada més que el independentisme es viu. Tota manifestació és política. La ANC està en el seu dret de criticar a qui volguí. Però com va dir Xavier Antich, "Això no va de buscar culpables sinó d'aconseguir còmplices per a la independència", la ANC tindria que escoltar aquesta recomanació d'Òmnium. Dolors Feliu (ANC) va dir: "Les opcions són clares: o feu la independència o convoqueu eleccions i doneu la veu al poble.". Aquests maximalismes no han portat enlloc, ni ara ni mai. No sé si és conscient Dolors Feliu, d'aquest atzucac que vol ficar-se. Creu, de de bo, que no hi hauria desgast dels partits independentistes? Creu que l'eix dreta/esquerra deixaria pas al eix nacional? L'opció de Antich sembla, dada la correlació de forçes, la més intel·ligent, no és una opció heroica com voldria Feliu, però ara mateix és la més enraonada.

La realitat catalana és plural, potser aquesta realitat se li escapa al món independentista, o almenys a una part d'ella. Una part dels catalans no volen aquesta opció -la independència-. Pujol no tenia el cap aquesta opció. Va intentar jugar -per el què s'ha vist, amb poca traça- un paper a Madrid. Pujol, ha sigut el polític més important del segle XX. No ha sigut màrtir - Lluís Companys- ni heroi -Francesc Macià-, però si ha governat més temps la Generalitat que cap altra President de la Generalitat. Els afers familiars i una cacera mediàtica i jurídica, han malmès el llegat de Pujol. Ara torna a ser noticia per els seu estat de salut. Amb 92 anys encara lluita per la seva vida. 

  

El otoño del patriarca

Pujol compleix 90 anys ignorat pels independentistes i demonitzat per la dreta [ Pujol cumple 90 años ignorado por los independentistas y demonizado por la derecha]

Aristóteles decía que “nadie puede  considerarse dichos hasta que muere” (EN, 1101 a 5). Si hiciéramos caso a esta sentencia, deberíamos valorar la vida buena al final de nuestra vida y no como consecuencia de determinadas acciones por importantes que hayan o pueden ser. La vida, como se dice, da muchas vueltas. Es aquí donde aparecen las figuras de Príamo y Creso, yo añadiría la Jordi Pujol. Como dice Kahneman: “ Por absurdo que pueda parecer, yo soy el yo que recuerda, siendo el yo que experimenta, el yo que da contenido a mi vida, un extraño (el subrayado es mío) para mí”.

Siguiendo la lógica del sesgo del pico final, y suponiendo, que es mucho suponer, que ese yo que recuerda, pueda trasladarse al yo colectivo, la figura del Jordi Pujol y su autoinculpación permitiría comprender por qué no podrá tener una plaza o calle o una escuela con su nombre.

* De Príamo a Jordi Pujol

Pujol o el otoño del patriarca

Pujol se confiesa....

Jordi Pujol Soley, el hombre que presidió la Generalitat catalana durante 23 años, hizo ayer un acto de contrición y confesó que su familia ha mantenido, fuera de España y sin declarar, una herencia millonaria. En un comunicado sin precedentes, Pujol admite que las cantidades acumuladas en el extranjero por su mujer, Marta Ferrusola, y sus siete hijos solo se han regularizado “en los últimos días”, de modo que han permanecido ocultas durante más de 30 años. (El País, 26 jul 2014)