La Diada i Pujol

 

La Diada va ser tot un èxit. Més enllà de l'estadística, miles de persones si van aplegar a la manifestació del 11-S. Manifestació multitudinària que demostra una vegada més que el independentisme es viu. Tota manifestació és política. La ANC està en el seu dret de criticar a qui volguí. Però com va dir Xavier Antich, "Això no va de buscar culpables sinó d'aconseguir còmplices per a la independència", la ANC tindria que escoltar aquesta recomanació d'Òmnium. Dolors Feliu (ANC) va dir: "Les opcions són clares: o feu la independència o convoqueu eleccions i doneu la veu al poble.". Aquests maximalismes no han portat enlloc, ni ara ni mai. No sé si és conscient Dolors Feliu, d'aquest atzucac que vol ficar-se. Creu, de de bo, que no hi hauria desgast dels partits independentistes? Creu que l'eix dreta/esquerra deixaria pas al eix nacional? L'opció de Antich sembla, dada la correlació de forçes, la més intel·ligent, no és una opció heroica com voldria Feliu, però ara mateix és la més enraonada.

La realitat catalana és plural, potser aquesta realitat se li escapa al món independentista, o almenys a una part d'ella. Una part dels catalans no volen aquesta opció -la independència-. Pujol no tenia el cap aquesta opció. Va intentar jugar -per el què s'ha vist, amb poca traça- un paper a Madrid. Pujol, ha sigut el polític més important del segle XX. No ha sigut màrtir - Lluís Companys- ni heroi -Francesc Macià-, però si ha governat més temps la Generalitat que cap altra President de la Generalitat. Els afers familiars i una cacera mediàtica i jurídica, han malmès el llegat de Pujol. Ara torna a ser noticia per els seu estat de salut. Amb 92 anys encara lluita per la seva vida. 

  

¿Hasta cuándo?

Òmnium quiere ser partido político

La celebración de su cincuentenario hace de esta entidad "Òmnium cultural" un estandarte por la lengua y cultura catalana. Su origen es heroico, pues, la cultura -todas- estaban bajo vigilancia de la dictadura de Franco. "La entidad, fundada en 1961 por cinco representantes de la burguesía catalana, entre ellos Lluís Carulla y Fèlix Millet Maristany, se presentó como un baluarte de las reivindicaciones nacionalistas catalanas por encima de fronteras de partido" (El País, 12 de julio).

¿Por qué Òmnium quiere liderar lo que no le corresponde? Si es una entidad cultural debería posicionarse en estas cuestiones y dejar que los partidos políticos se dediquen a instrumentalizar las diferentes opciones, la independentista incluida. Pero hacer bandera de ese proceso parece cuando menos chocante. Su trayectoria ha sido a la par que Cataluña ha adquirido un estatus de oficialidad, a pesar de todas las coyunturas políticas. Que CiU y el PP hayan unido esfuerzos para aprobar los presupuestos es un claro ejemplo, deben pesar en Òmnium, para seguir en la brecha.

Cada entidad tiene lo que se merece. Al menos en las sociedades democráticas. La presidenta de la entidad Muriel Casal pedía alegremente que se planteara la posibilidad de una objeción fiscal en Cataluña. Seguramente su entidad dará ejemplo de resistencia pasiva. Es posible que sus objetivos sean más ambiciosos, la independencia de Cataluña gana adeptos por la torpeza de los gobernantes del gobierno central, mientras se actué de esa forma, la opción independentista sumara votantes. La entidad debería plantearse pasar de una entidad cultural a un partido político. Así podría entrar en escena si llamar a la perplejidad.

La plana mayor de CiU estaba presente en el acto de conmemoración. El President Mas no apareció, hubiera sido objeto de abucheos por su íntima colaboración con el PP. Y nuestros representantes tienen pavor a los abucheos. La derecha nacional o nacionalista siempre tiene claro sus prioridades. Eso nunca pasa en el centro izquierda. Les traiciona su virtuosismo, y gracias a ese maximalismo del todo o nada deja expedito el campo para la derecha que hará recaer toda la crisis en los sectores más vulnerables.