Dia 5
Fuengirola-Benalmádena
Avui, el dia ha començat plovent amb trons. Semblava que tindríem que quedar-nos al hotel, però hem decidit anar a Benalmádena a veure el museu precolombí que hi tenen. La distància que separa les dues poblacions és molt petita. El problema és que per arribar-hi hem tingut que fer un exercici de paciència i resignació. La via més ràpida és per autovia, però nosaltres no hem agafat aquest opció. Hem anat per la N-340. Un mar de cartells per indicar tota mena de hotels, però cap indicació per arribar-hi al poble. Hem tingut que fer una volta enorme perquè tot està urbanitzat. Des de la platja fins la autovia AP-7 tots son urbanitzacions, sense cap mirament per el paisatge. Un autèntic laberint de llocs on era molt fàcil perdre la pista per anar al poble. No han deixat cap espai buit. Hem fet un acte de fe per anar amunt dins que hem trobat el camí, gens marcat per arribar-hi. Hem aparcat a uns 300 mts. a les afores del poble.
El Museu és un lloc modest, una dependència del Ajuntament, un lloc que no sembla què allà pugin exposar una col•lecció tant notable d’art precolombí. Peces de Mèxic, Perú i l’Amèrica Central esperant al visitant. Llàstima que les peces estan mal il•luminades, es reflecteixen sense cap mirament per les pròpies peces. Una amable treballadora ens ha donat unes indicacions, però no s’ha pres la molèstia de saber d’on venien, ni ha apuntat, per exemple, el codi postal, com si van fer a la visita de les Coves de Nerja. Cap estadística, potser era molt d’hora, érem les primers visitants del museu.
Sobte que un petit poble pugui tenir un museu d’art precolombí. Llegint la història del seu creador, Felipe Orlando, resulta un miracle que a Benalmádena hi hagi aquest enclavament cultural d’Amèrica de parla hispana.
Desprès hem anat a prendre un cafè amb llet amb xurros. El lloc és al costat del museu. Feien els xurros al instant, cal dir que feia temps que no el provava i estaven d’allò més bons. Hem anat passejant per els carrers del poble, fins a l’església de Santo Domingo de Guzmán. Des d’allà és pot veure una bona panoràmica de la costa, llàstima del dia. Des de la nostre posició podíem veure una construcció sui generis, el “Castell de Colomares”. Una construcció kitsh elevada a l’enèsima potencia. Hem anat a veure la construcció, per això som turistes i a les guies marcaven la seva visita. Però, la seva construcció és un horror i un error anar-hi. Una construcció exaltant el Descobriment d’Amèrica. “La construcció d'aquest castell va tenir lloc entre els anys 1987 i 1994 pel doctor Esteban Martín i Martín, amb l'ajuda de dos paletes del proper poble de Mijas. És un monument al Descobriment d'Amèrica." (Wikipedia)
Hem deixat el cotxe al pàrquing del hotel, i hem anat a dinar al restaurant La Caracola. Un lloc molt bonic. Al costat del mar, amb un servei molt atent. Hem menjar de primera. Potser m’ha sobrat el milfulles, semblava que tingués tres mil, amb una copa de vi màlaga per empassar-lo. Mentre anàvem al restaurant, han caigut quatre gotes. Ara estem descansant al hotel i escrivint tot això (17:15). A les 18:15 he anat a córrer per el passeig marítim. He anat cap el sud, tenia que rebaixar les milfulles. He a travessat un pont, hi ha un canal d’aigua que desemboca al mar i al front el Castell Sohail. Desprès he tornat cap el hotel. Dutxar-se i anar a sopar. Una amanida. Hem vist sèries, ara son les 23:10. A les notícies el mon es cada vegada més insegur, sobretot per els kurds. Iran sembla voler una guerra generalitzada en tota la regió. Israel segueix el seu passeig triomfal per Gaza, tot això ja els hi va be per desviar l’atenció del genocidi a Gaza.
