Recomanacions musicals

 

Viatge a Vietnam i Cambodja (2)

 

Hem passat el control de passaport, som estrangers!, cues llargues i en Sendo en donava la primícia de una mala noticia barrejada en una de bona, les maletes no viatjaven amb nosaltres, però estaven localitzades, no precisament al núvol. Hem conegut els nostres guies, en Felipe (nom fictici, una mena de joc mnemotècnic per recordar-ho fàcilment i en Tu (no sé si ho estic escrivint bé o malament) aquest si és real. Sendo ha fet broma amb la l’alçada de tots plegats, ha estat molt esmolat en el seu sentit del humor.

Activitat intensa  pels carrers caòtics de Hanoi, motocicletes per tot arreu. Hem anat a dinar a un restaurant estil francès, Ly Club. Una sopa excel•lent i de segon pollastre i postres, una crème brulées (natilles). El lloc era molt espartà.

Desprès hem arribat al hotel (Hotel de Lagom). Des de l'hotel es pot veure si puges a la terrassa on hi ha la piscina, vistes panoràmiques.

Descansar, dutxar-se i a les 18h hem fet un volt amb bici taxis (tuk-tuk o rickshaw) . L’experiència ha estat molt reveladora i una mica estressant, per copsar un autèntic caos de la circulació. Pocs cotxes i una multitud de motocicletes anant amunt i avall   sense cap ordre ni concert. Milers de motocicletes, totes de molt baixa cilindrada, feien ziga-zagues com si res, cap semàfor, cap agent de trànsit i malgrat tot, el trànsit anava fent, la sensació era que en qualsevol moment, les topades devien de ser cosa natural. El nostre esforçat conductor feia l’esforç de paladejar amb dificultat. El bici taxi, era una andròmina vella, i l’espai per els passatgers estava pensada per gent molt prima. Es a dir, anàvem incomodíssims. La lliçó  d’aquesta experiència ha estat que les vores no son per els vianants, perquè estan ocupades per les motocicletes en un ordre sorprenent a més del negocis exposats a peu de carrer. Potser un vídeo pot aclarir tot això que intento explicar.

El bici taxi s’ha internat pels carrers de Hanoi ( Hà Nội ) fins a portar-nos a una de les atraccions turístiques que s’han fet virals gràcies els vídeos de Tic Toc. Aquesta atracció és veure passar un tren encastat al costat de edificacions que s’han reconvertit en bars i botigues per a turistes situat al costat de Ngo 222 Le Duan (21°01'03.3"N 105°50'27.5"E). L’espai de les vies és molt just per les vores i cal en retirar les taules i cadires, plens de turistes, de venedors ambulants i el propietaris d’una mina d’or què és en que s’ha convertit aquest indret. Nosaltres teníem reservat un espai entre els diferents bars per contemplar el pas del tren, de fet, dos trens, un era una màquina sense vagons, l’altre hem tingut que esperar uns 10’ per veure l’altre, aquest amb vagons inclosos. Feia impressió. Hi havia una senyora que era la que controlava que tothom estigues consumint la beguda de rigor, i un cambrer molt jove, servia, hi havia un parell més fent aquesta tasca, aquest cambrer, amb el seu radiocasset posava música a tot volum,   un tema en català, The Tyets (Coti x Coti) i l’altre tema musical era Macarena, el noi de veia entendre gran cosa, però l’instin comercial era molt viu. 

Hi ha la intenció de tancar aquest tram, per seguretat, però sembla difícil pensar-ho, perquè el negoci i el turisme s'han fet un binomi imprescindible en un país on el capitalisme (economia) ho envaeix tot i un règim polític de partit únic. 

Desprès hem anat a sopar. El restaurant escollir es diu Home Hanoi. Un lloc bonic, i un menjar excel•lent. Un reguitzell de plats per compartir, tenia en Sendo davant, ha omplert totes les possibilitats gastronòmiques. I desprès cap el hotel. 

Estàvem cansats del vol. La maleta que no havia vingut amb nosaltres va arribar en un l’altre vol, unes hores posteriors i la van portar directament al hotel. Allà a recepció esperava ser recollida. Una conseqüència dels viatges tant llargs son les alteracions de la son, m’he despertat a les 2:30h.

Art i musica: Leonardo da Vinci (1452-1519)

 

Leonardo da Vinci

Viatge a Vietnam i Cambodja (1)

 Dia 1

Barcelona-Milà (Malpensa)- Singapur- Hanoi

Com és pot comprendre, el viatge és llarguíssim i molt pesat. Hi ha gent que pren una píndola per dormir i li funciona. Altres no prenen res i no dormen! 

El rellotge s’ha posat en marxa a les 4:00h. M’he pres un cafè per despertar-me. Agafar el cotxe cap a les 5:30h. A aquella hora intempestiva hi havia una pila de cotxes enfilant cap a el polígon industrial. Molt transit, hem agafat la autopista i cap a Barcelona i l’aeroport. Semblaria que aquelles hora la gent dorm, però no, van a treballar. Hem tingut que esperar a la gent d’Aparca & Go. Hem arribat d’hora, mai se sap. Hem anat a prendre un cafè amb llet. Un presumpte cafeteria italiana, dins a l’aeroport, sense cap gràcia i una noia sud-americana començava la seva jornada laboral. Les pastes que hi havia al aparador semblaven tenir dies esperant clientela. Hem tornat al punt de trobada. Una altre parella esperava, i per associació d’idees hem preguntat si també eren del grup de viatge de Rigatours. La resposta era afirmativa. Érem un grup d’unes quaranta persones. L’únic punt de referència és en Sendo, sempre amable, servicial, elèctric i sobretot empàtic amb tothom. Ha fet un petit discurs de benvinguda, ha donat la documentació amb una carpeta personalitzada, hi havia el nom, i desprès tothom cap a facturació de maletes. Aquesta vegada portàvem les dues grans i les dues petites de cabina. Cap el control de persones i equipatge de mà. Fet el tràmit, cap a la porta d’embarcament. Ha donat temps de fer un tomb per les “botigues internacionals”. A l’hora, hem pujat a l’avió, a la part final de la cua. L’espai vital és el que consideren –les companyies-, l’adequat per el turista. 

Des de Barcelona, l’avió Air Singapur ha fet escala a Milà-Malpensa. Han pujat altres viatger i un equip de neteja ha fet la seva feina. Amb la porta oberta de l’avió feia fred. Una hora desprès tornava a enlairar-se cap a Singapur. 

No he pogut dormir. He començat a llegit el “Llibre de preludís” de Jaume Cabré. L’equip d’assistents de l’avió ha portat una activitat frenètica, anant amunt i avall a tota hora. Els passadissos eren sempre d’ells! Menjar, begudes en totes les direccions. Per omplir el temps, he vist Dune 1ª part. És una pel•lícula que m’ha agrada.  Vaig llegir a Herbert Frank fa molts anys. Aquesta versió és excel•lent. 

L’avió volava a una alçada de 12.000 m. i agafava temperatures de -60. I nosaltres dins d’aquella nau pressuritzada fent un soroll permanent. A l’hora prevista hem arribat a Singapur. Hem anat a buscar el vol d’enllaç amb Hanoi. L’avió era de la mateixa companyia. A prop de 3 hores de  vol, aquest avió semblava un frigorífic i a més era estret. La velocitat de la nau era sensiblement inferior a l’altre.  

Arribar a Hanoi i males noticies per dos parelles. Incloses nosaltres. Les maletes no venien en aquest vol! No sabien perdut, afortunadament. Viatjaran a Hanoi més tard. Hem fet la reclamació oportuna, gràcies en Sendo que ens ha ajudat com sempre ho fa.  

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Edouard Manet (1832-1883)

 

Edouard Manet

Recomanacions musicals

Art i musica: Stanhope Alexander Forbes (1857-1947)

 

Stanhope Alexander Forbes

Cinema a Gaza: Desconnectar dels horrors

 

Recomanacions musicals

 

Descobrir un grup i un tema com aquest és tota una sorpresa. La música és memorable. Els tocs de guitarra són extraordinaris i les veus que els acompanyen creen un clímax imbatible. Imprescindible.

Art i musica: Joshua Reynolds (1723-1792)

 

Joshua Reynolds

Israel emulant els mètodes de Heydrich

 

Per Israel matar s'ha convertit en una manera de fer els territoris Ocupats. Matar infants, dones, homes, no hi ha diferències. Hamàs no va atacar amb avions de combats d'última generació, ni utilitzar drons amb IA, ni res d'això. Van utilitzar armes poc sofisticades, però igualment, letals. Tothom vols que els ostatges hagin tornat a casa. Ells son els herois, els bons. I els ostatges de la Franja de Gaza, que podem dir? Si estàs a cinc mil metres d'alçades i tires bombes intel·ligents que van a parar a hospitals, escoles, habitatges, ets un assassí? Quina manera tant neta d'assassinar impunement. Et donaran medalles per el teu valor, però quin valor és aquest? En canvi, si entres en territori sagrat, portes una motocicleta tronada i armat amb un  AK-47, i vas assassinant els que trobés per carrer, llavors, si que ets un monstre. Però qui determina que sigui un monstre? El terrorisme, és molt elàstic, el terme, el determina sempre l'altre. I quin criteri moral pots esgrimir-ho si Israel porta des de 1967 fent la vida impossible els habitants de Gaza.  Hamàs és un moviment teocràtic, orquestrat per Israel, això no és una teoria de la conspiració, son les pròpies autoritats israelianes que ho han dit, així per exemple, general israelí Yitzhak Segev (1981). Ho van fer per dividir a l'Autoritat Palestina, cal dir que amb un èxit total. Però el problema és que l'experiment va sortir malament el novembre del 2023.  Qui a patit i de quina manera ha estat la població de la Franja de Gaza. Per les autoritats terroristes d'Israel, tota la població és considerada terrorista i per tant, assassinable. Com tot, pot empitjorar, el pla de pau de Trump, no ajudarà a una població encerclada i condemnada a malviure en una situació infrahumana. En aquestes circumstàncies, que pots fer? La història diu que les bones paraules no son suficients, el cas del Estat d'Israel és un exemple paradigmàtic. 

Trump, vol guerra! (adeu, al Premi somiat!)

 

Si vols capgirar critiques -cas Epstein- el millor en crear una guerra (Veneçuela). A la pel·lícula "Cortina de fum" (1997) el director Barry Levinson, explica la facilitat per muntar una guerra fictícia per desviar l'atenció del President en problemes. Ara, en el cas de Trump, no necessita fum, perquè tothom li dona un crèdit sospitós i complaent. Necessita pel seu ego patològic, estar al centre de les noticies. Li agraden els dictadors, però Maduro no acaba d'agradar-li. Si és dediques a fer matances de camperols titllant-los de comunistes, llavors Maduro seria dels bons. Però Maduro és comunista, però pobre, aquesta és la qüestió; amb Xi Jinpin, ja és un altre cosa. Aquest malgrat tot, ja li agrada. EUA torna a comportar-se com un estat terrorista, però ningú gossa de dir-ho.

PD: L'excusa de la lluita contra la droga està tant suada, que més li valdria dedicar-se aquesta lluita -inútil- a casa seva. Perquè els EUA son consumidors compulsius de tota mena d'estupefaents? Això indica que no viuen en el paradís que volen fer creure.  

PD1: Si vols començar una guerra contra la droga, s'ha de començar per ací.

  

Trump rep al sàtrapa de l'Aràbia Saudí (amb tots els honors)

 

Aràbia Saudí ha escollit un sistema molt car per mantenir la seva teocràcia fonamentalista comprant els serveis dels EUA. Avui dia, Aràbia Saudí posseeix el 10% del PIB nord-americà. Trump li interessa una merda la democracia. Dir que l'esquarterament del  columnista del Washington Post, Jamal Khashoggi, a Istanbul  a l'ambaixada saudí (2018), "son coses que passen" dona idea del tarannà d'aquest arribista sense escrúpols. Es evident que l'Aràbia Saudí sap com jugar amb el líder del món lliure, omplint-li les butxaques de petrodòlars. 

Un passeig per el Moianès (III): Castellcir- Castell de la Popa- Castellcir

 

Moianès

Mapa de situació

Castellterçol 

  Església de Sant Fruitós    

 

      Cebrià Calvet

Casa Museu Prat de la Riba

Castellcir

Església de Sant Andreu

Vistes al Castell de La Popa

L'Obac i Montserrat

Castell de La Popa

 

El Castell des de un altre perspectiva

Cap el Bosc

Quant anys té l'arbre?

Desídia 

Església de Sant Andreu

PD: Catalunya és petita, i per això hem pogut parlar amb Albert Om i l'Eva Arderiu, que també és passejaven per aquests indrets. No deu ser fàcil anar per qualsevol lloc i que tothom et volgui dir alguna cosa. El vaig trobar una persona resignada al reconeixement que significa sortir a la TV, i malgrat tot, ser una persona propera i gens diva.

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Amedeo Modigliani (1884-1920)

 

Amedeo Modigliani

El silenci ominós a Gaza i Cisjordània

 

El focus mediàtic  ha marxat de Gaza. Ens hem oblidat d'ells. Les inundacions accelera la destrucció de gazatins, sense aigua ni electricitat, ni hospitals ni medecines, i fam. La devastació infligida per Israel a Gaza  ajuda a accelerar la mort dels civils. No cauen bombes intel·ligents, però la mort segueix instal·lada per tota arreu. La mort dels nens i nenes s'estén silenciosament, avui Gaza és una colònia penitenciaria, no cal que hi hagi barrots, simplement cal que l'exercit israelià tiri a matar si intentes fugir d'aquest infern. Però la situació a Cisjordània es fa cada dia més insuportable gràcies els colons que en la seva violència armada poden fer i desfer sense que les FDI intervinguin mai, poden matar, destruir cases i oliveres. Això si és terrorisme de baixa intensitat. I mentre a l'altre part del món Trump inicia la seva guerra particular contra Veneçuela. I això és perquè no li van donar el premi que volia.      

El passat sempre torna!

 

Hi ha noticies que no ho son, i aquesta és una. Un exemple, al llibre de Juan Goytisolo, Cuaderno de Sarajevo. Anotaciones de un viaje a la barbarie* (1993) ja dona noticia d'això. Al primer capítol porta el títol de "Tirador de élite" (p.11). Explica que en el seu trajecta cap a l'aeroport de Roissy, apareix el cartell de la pel·lícula "Sniper, Tirador de Élite".

"Dos horas y pico después estoy en Fiumicino, aguardando en un extremo de la terminal de pasajeros el vuelo de Croatia Airlines. En las butacas cercanas al mostrador desierto, un grupo de viajeros de apariencia hermética y llamativo atuendo capta inmediatamente mi atención, aviva una inquietante sospecha. Según informaba hace poco la prensa, una agencia de viajes italiana ofrece a eventuales clientes ávidos de sensaciones fuertes un circuito especial, fuera de los caminos trillados, por aquellas zonas del globo recién desvastadas por la guerra, (...) La oferta, orientada inicialmente a África y Asia, ¿no habrá extendido su radio de acción y reducido los costos del viaje a partir del momento en el que las contiendas armadas y luchas interétnicas  han dejado de ser una especialidad típicamente tercermundista para arraigar en el área europea? (p.12). A una hora de Roma, los candidatos a ese singular periplo ¿van aterrizar en la costa dálmata y entrar con sus extraños guías? Los turistas pertrechados con un equipo de explorador -sombrero, prismáticos, máquinas de fotografiar, cámaras de vídeo, macuto, pantalones cortos- ¿se dirigen tal vez al territorio de Bosnia en busca de un menú suculento?, ¿ de un vasto surtido de escenas de horror auténticas, capaces de satisfacer las pulsiones y anhelos de los más exigentes y puntillosos?".

"El grupo que se embarca conmigo con destino a Split" (p.13), ací Goytisolo fa una autèntica descripció d'horrors. 

"Por fortuna, la realidad disipa mis aprensiones y, llegados al aeropuerto de Split, compruebo que el grupo se compone probablemente de asiduos de las bellezas naturales de las islas de Brac, Hvar o Korcula, (...)." (p.16)

La noticia d'ara - safaris humans a Sarajevo-, no era nova al any 1993, però el cas és que la guerra a Bosnia (1992-1995) va ser la catàstrofe humanitària més esgarrifosa des de la Segona Guerra Mundial, però ningú a Europa va fer res per aturar les matances de civils. Els EEUU van haver de intervenir desprès de la matança, no era la primera, el mercat de Sarajevo. Avui dia, les ferides estan obertes, perquè la crueltat i el salvatgisme especialment per part dels serbis i també en menor mesura de croats van generar ressentiments que costaran moltes generacions a apaivagar-se a Bosnia, la que va rebre els cops de croats i especialment dels serbis. Com sempre passa, el que va passar ho va fer possible perquè la "bona gent" hi va participar activament en l'assassinat del veí. La impunitat i desprès l'oblit obligatori no son bones companyes per construir una societat dividida per obra d'uns acords de Dayton (1995), on els criminals de guerra signaven la pau i on la pitjor part de l'emportaven els que més havien patit a la guerra de neteja ètnica i violacions sistemàtiques com estratègia a la guerra de Bòsnia i Hercegovina. Un dels hàndicaps més grans de Bòsnia és que la religió majoritària era musulmana i això va penalitzar a una societat fins llavors multiètnica.