II
L’autocar en ha deixat al costat de la fortalesa de l’antiga capital imperial. Seguia plovent però estava afluixant. El Palau Gia Long es mostra imponent entrada, al estil de la Ciutat Prohibida de Pekín. L’estructura defensiva és deu a Vauban. Hué i el seu patrimoni és Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO (1993).
“La Ciudad imperial (en vientamita, Hoàng thành; en chữ hán, 皇城) es un recinto amurallado dentro de la ciudadela de Huế, antigua capital imperial de Vietnam durante la dinastía Nguyễn. Entre sus murallas se alzan los palacios que albergaron a la familia imperial, así como santuarios, jardines y villas para mandarines. Construida en 1803 bajo el emperador Gia Long como nueva capital, la ciudad cumplió principalmente una función ceremonial durante el período colonial francés. Tras el fin de la monarquía en 1945, sufrió graves daños y abandono durante las guerras de Indochina hasta la década de 1980*.”
Tota la Ciutadella és gegantina, perquè la grandària també compta. És símbol de poder del rei, i malgrat tot, els francesos, gràcies a la seva superioritat tecnològica militar, van poder establir-se com autèntics mandataris fins al 1954.
“Quan l'últim emperador del Vietnam va dimitir a mitjans del segle XX, la Ciutat Prohibida Porpra havia adquirit desenes de pavellons i centenars d'habitacions. Tot i que va quedar marcada durant els primers anys de la Primera Guerra d'Indoxina (1946-54) i no va rebre gaire manteniment (la ciutat va patir danys continus per tèrmits i tifons), va seguir sent un espectacle imponent.
Tot això va canviar el 1968, quan les forces militars americanes al Vietnam, reaccionant a la presa comunista de Hue, van ordenar la recuperació de la ciutat. Les bombes americanes van reduir a runes grans zones de la ciutat, salvant només un grapat d'edificis**.”
Espais ordenats, majestuosos, un món aïllat, entre la terra i el cel. Aquesta Ciutat prohibida, amb la diversitat d'estils contradictoris, estils oriental i occidental. A las guerra els EEUU varen destruir bona part de la Ciutat. Al 2024 van obrir portes el Palau Thai Hoa i Kien Trung.
Hem agafat l’autocar, hem anat a dinar. L’autocar ha travessat carrers estrets, i on el clàxon era el criteri per establir les prioritats de las. El restaurant Y Thao Garden. El dinar era correcta i la presentació d’aquesta era de fantasia asiàtica. Però, la fantasia no amagava que la carn era un xiclet, potser un estomac rumiant, s’ho podia haver empesat. A la taula hem estat amb uns companys de la Bisbal. Afora, seguia plovent i estones amb moltes ganes.
