dimecres, 31 de desembre del 2025
dimarts, 30 de desembre del 2025
Viatge a Vietnam i Cambodja: Hue, ruta dels Emperadors (III)
III
Desprès del restaurant, típic per a turistes, no hi ha temps de fer tertúlia, cal anar per feina, els turistes som els stanjovistes de temps de lleure. Aprofitant –avui és diu sinèrgies- que l’autocar anava a un altre monument, havia que parar a una mena de mercat/taller, per veure com feien sàndal i barrets típics de Hué, cònics que tenen la particularitat que es poden aixafar per poder posar-los a la maleta. Plovia a bots i barrals, hi la febre compradora s’ha tornat a despertar per felicitat dels propietaris de la botiga.
Una vegada dins de l’autocar, hem anat a veure la primera tomba. La pluja ja no era una molèstia –que també-, sinó part consubstancial d’aquest dia. La Tomba de Mihn Mang va ser construïda entre 1841 i 1843. Mihn Mang va ser el segon emperador de la dinastia Nguyén del Vietnam, que va governar entre el 1820 a 1839. En política va continuar el aïllacionisme del seu pare i promocionar el confucianisme. La tomba i el seu lloc, van ser obra de la precipitació, perquè va morir abans de que es terminés. La finalització va ser obra del seu fill Thieu Tri (1841-1847) i la col•laboració (és un dir) de deu mil soldats mobilitzats per aquesta tasca.
La tomba al dir de Vu Hong, “semblen la forma d’un úter”, ja que podria haver simbolitzat la fertilitat de la terra i el renaixement per una vida futura. Aquesta visió xocava amb els preceptes del budisme, . Com assenyala Tai Thu Nguyen, "...el budisme es considerava un ritualisme feudal malvat i perjudicial i la pràctica del dogma confucià" (Nguyen, pàg. 225). No obstant això, Minh Mang no era conegut per ser activament intolerant i era, en les seves pròpies paraules, imparcial al budisme. La tomba esta disposada d’est a oest. Comença amb na barrera espiritual i acaba a la tomba. Enmig, hi ha una sèrie de terrasses, pavellons, llacs i ponts. La simetría vol imperar en el complex, malgrat el llac que és irregular*.
El nostra guia Tu ha explicat la vida d’aquests personatges, on totes las seves conductes, estarien avui tipificades en el codi penal. Per ells, qualsevol conducta era possible, anava a dir com avui amb l’emèrit espanyol. La impunitat sempre endavant. En tot el trajecte d’aquest monument funerari, l pluja queia amb ganes.
Desprès hem anat a la segona tomba, en Sendo ha explicat que aquesta segona és la que més li agrada, això crea, en el llenguatge de la psicologia cognitiva, un enclatge, t’ha ficat al cap una idea –aquesta tomba que veurem és millor que l’anterior-, que inevitablement es fa fort en el teu cervell. Hi ha una pel•lícula, Tenet, de C.Nolan que juga amb aquesta idea. Cal dir que en Sendo tenia raó, aquesta segona tomba era més sofisticada.
Detall
La segona tomba era de Khai Dinh, construïda entre 1920 i 1930, sota el domini francès. L’emperador va governar entre 1916-1925. La tomba és una barreja estrambòtica entre estil vietnamita i art modern. El material noble del que esta fet és bàsicament formigó. Això explica que avui una capa de color negra envaeixi tota la construcció. La humitat i el formigó s’han aliat per fer aquest monument d’una foscor tètrica. Caldria una restauració de grans proporcions per donar-li l’aspecte original. Un estil barroc, inspirat per la visita a França de Khai Dinh al any 1922.
L’emperador va ser un fidel servidor dels francesos. Eren ells els que mantenien la ficció del emperador. Va augmentar impostós amb el vist i plau francès. La seva mort prematura de tuberculosi els quaranta anys, va fer que el seu fill Bao Dai, acabés l’obra. Amb ell, la dinastia Nguyen va finalitzar. Bao Dai va morir al 1997 a França.
Malgrat el paraigües, els pe anaven xops. Hem tornat agafar l’autocar cap el hotel. Un grup a anat al spa. Ara son les 18:25 i segueix plovent. El sopar està previst a les 20h. Demà marxem a les 7 del matí per anar a Hoian, perquè a les 11h tancant l’accés al centre i llavors no podríem arribar a l’hotel.
A les 20h hem anat a sopar al saló nord-coreà. Hem estat amb altres companys de viatge. Tot plegat és sempre una experiència nova. Parlar de viatges e impressions del dia. La cataracta habitual de plats ha culminat amb el postra, una panacota amb mango, molt bona.
Desprès hem pujat a la planta última per veure vistes de la ciutat, però per decepció de tots els que hem pujat, no hem pogut veure res de res, gràcies a la boira. Hem tornat a baixar a les nostres habitacions. Preparar maletes, llegir una mica, costa molt concentrar-se per fer-ho desprès de tot el dia de brega. Demà hem de llevar-nos molt d’hora. L’esmorza a les 6 i la sortida està prevista a les 7. Seguia plovent!
dilluns, 29 de desembre del 2025
Viatge a Vietnam i Cambodja: Hue, ruta dels Emperadors (II)
II
L’autocar en ha deixat al costat de la fortalesa de l’antiga capital imperial. Seguia plovent però estava afluixant. El Palau Gia Long es mostra imponent entrada, al estil de la Ciutat Prohibida de Pekín. L’estructura defensiva és deu a Vauban. Hué i el seu patrimoni és Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO (1993).
Mapa de situació
“La Ciudad imperial (en vientamita, Hoàng thành; en chữ hán, 皇城) es un recinto amurallado dentro de la ciudadela de Huế, antigua capital imperial de Vietnam durante la dinastía Nguyễn. Entre sus murallas se alzan los palacios que albergaron a la familia imperial, así como santuarios, jardines y villas para mandarines. Construida en 1803 bajo el emperador Gia Long como nueva capital, la ciudad cumplió principalmente una función ceremonial durante el período colonial francés. Tras el fin de la monarquía en 1945, sufrió graves daños y abandono durante las guerras de Indochina hasta la década de 1980*.”
Tota la Ciutadella és gegantina, perquè la grandària també compta. És símbol de poder del rei, i malgrat tot, els francesos, gràcies a la seva superioritat tecnològica militar, van poder establir-se com autèntics mandataris fins al 1954.
“Quan l'últim emperador del Vietnam va dimitir a mitjans del segle XX, la Ciutat Prohibida Porpra havia adquirit desenes de pavellons i centenars d'habitacions. Tot i que va quedar marcada durant els primers anys de la Primera Guerra d'Indoxina (1946-54) i no va rebre gaire manteniment (la ciutat va patir danys continus per tèrmits i tifons), va seguir sent un espectacle imponent.
Tot això va canviar el 1968, quan les forces militars americanes al Vietnam, reaccionant a la presa comunista de Hue, van ordenar la recuperació de la ciutat. Les bombes americanes van reduir a runes grans zones de la ciutat, salvant només un grapat d'edificis**.”
Planol de la Ciutat Imperial
Espais ordenats, majestuosos, un món aïllat, entre la terra i el cel. Aquesta Ciutat prohibida, amb la diversitat d'estils contradictoris, estils oriental i occidental. A las guerra els EEUU varen destruir bona part de la Ciutat. Al 2024 van obrir portes el Palau Thai Hoa i Kien Trung.
Hem agafat l’autocar, hem anat a dinar. L’autocar ha travessat carrers estrets, i on el clàxon era el criteri per establir les prioritats de las. El restaurant Y Thao Garden. El dinar era correcta i la presentació d’aquesta era de fantasia asiàtica. Però, la fantasia no amagava que la carn era un xiclet, potser un estomac rumiant, s’ho podia haver empesat. A la taula hem estat amb uns companys de la Bisbal. Afora, seguia plovent i estones amb moltes ganes.
diumenge, 28 de desembre del 2025
Viatge a Vietnam i Cambodja: Hue, ruta dels emperadors (I)
Dia 7
Hue, ruta dels Emperadors
Avui plou a Hué, des de l’habitació és veu les gotes de pluja, lliscant avall dels vitralls des de la planta 16. Tenim panoràmica de la ciutat i sobretot d’una Avinguda amb rotonda inclosa, on es pot veure una mena de joc brownià, on els cotxes i motocicletes circulen lliurament, sense cap mena de regulació externa –malgrat la sensació de perill, tothom surt d’aquesta rotonda, sense cap topada -mentre nosaltres ho veiem.
A l’hora prevista el mòbil ha donat el tret de sortida. Dutxa i desprès anar a l’esmorzar. L’esmorzar era a la planta 7. Hi havia tota una exhibició de tots el plats i de gustos possibles. Què fan amb tot el menjar que sobra? La màquina per fer cafè estava molt sol•licitada. La pluja no a fluixa i el dia estarà passat per aigua.
Esperem que bona part de les visites estiguin sota cobert – no ha estat així-. Al programa de mà hi havia els diferents llocs per anar a visitar. Pagoda Thien Mu, ubicada a la ribera del riu Perfum.
Hem embarcat amb un petit vaixell que anava a 10km per hora. L’aigua del riu era d’un color terrós, fruit de les pluges anteriors. La seva amplada és considerable. En algun moment, el vaixell s’ha convertit en un petit mercat persa, on tothom tenia ganes de comprar. Cal dir que el material de venda era de sèrie B, però això no ha estat impediment perquè és desatès una febre compradora. Crec que el vaixell encara a anat més lent aprofitant aquesta febrada.
Plovia, hem tingut que pujar escales per arribar a la pagoda Thien Mu (Pagoda de la Dama Celestial). Hi havia força gent. Si compares amb les pagodes de Myanmar, aquestes pagodes son molt modestes. Estil xinés, on Buda és el referent religiós de tota aquesta àrea del sud-oest asiàtic. L’obra de Hermann Hesse, Siddharta va escriure un petit llibre que obria camí per conèixer la figura de Buda. Malauradament, sembla que s’ha oblidat aquesta lectura.
“Nguyen Hoang es va alegrar d'escoltar la història, i el 1601 va construir una pagoda al turó que va anomenar Thien Mu, que significa Senyora celestial. El 1862, per temor que la paraula Thien ofengués al cel, el rei Tu Duc va canviar el nom per Linh Mu, és a dir, Senyora sagrada.
Campana de 2000 quilograms fossa el 1710 i una estela de 1715*
Segons els investigadors, la construcció de dues pagodes nacionals per part del senyor Nguyen Hoang, és a dir, la pagoda Thien Mu (1601) a la part alta del riu Perfum i la pagoda Sung Hoa (1602) a la part baixa de la via fluvial, va ser el “marcatge” de la terra per construir la fortuna de la família Nguyen Trong. Això va començar amb l'establiment d'un palau a Kim Long (just a prop de la pagoda Thien Mu), i després la construcció de la capital de Phu Xuan (actual centre de la ciutat de Hue) dels darrers reis Nguyen**.”
La pluja no afluixava, hi havia l’exhibició extravagant d’un cotxe nord-americà amb una història macabra. La historia del monjo que es immolar Thích Quảng Đức***. El cotxe un Austin de Thích Quảng Đức va portar-lo fins a l’antiga Saigon (1963). La visió del cotxe contrasta amb la serenitat del lloc, ple de bonsais de categoria superba. Quan de temps porten aquests bonsais en aquell paratge?
La pluja no ens donava treva. Jardins, bonsais, tot molt modest, però l’hora, respirava serenitat, una sensació que avui dia no és gens fàcil de conrear. Però nosaltres no som monjos, som turistes, hi teníem deures a fer. Per això hem agafat l’autocar, abans venedores intentaven vendre, què podien vendre els turistes en un dia de pluja? Exacta, capellines i paraigües. Cal agilitat mental i visió de negoci, i pel que sembla això ho tenen molt aguditzat. Nosaltres anàvem a paraigües petits però molt efectius (fins a cert punt).
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)