Destrucció del hospital Al-Shifa: 400 morts!

 

Per fi! L'exèrcit hebreu ha sigut capaç, en una demostració de extraordinari mèrit, destruir l'hospital Al-Shifa. L'exèrcit està exultant, el primer ministre  Netanyahu s'ha felicitat per aquest nou èxit sense precedents, poguer ensorrar un edifici on tot Hamàs si trobava. Quantes vegades hem sentit la mateixa cantarella? Quantes vegades havien entrat dins l'hospital? Ara, que tot està ensorrat, i les imatges son aterridores, què faran els malats? Perquè en un hospital hi ha malalts, de les ferides què causa el exèrcit israelià. Per descomptat, a Netanyahu li importa un rave el destí dels malats -dones, nens i homes-, millor si moren. La consigna és mort a tothom! I mentre la Comunitat Internacional, segueix el seu radiant camí perquè tot això s'ha acabi de la millor manera possible, sembla que el doctor Pangloss s'hagi reencarnat en Biden, Macron,  von der Leyen o Pedro Sánchez. 

PD: Acabat d'escriure això la nova noticia sobre els cooperants!

Teatre: Voltaire/Rousseau La Disputa

 'Voltaire/Rousseau. La disputa'

Al final de la representació

Ahir a Barcelona, plovia amb ganes. Hem arribar al Teatre Romea d'hora, estava tancat. El carrer moll i molt perillós per els vianants. Un cotxe de la policia municipal anant més de presa del que tocava, ha remullat a una vianant que anava per la vorera. Molts turistes per els carrers de Barcelona. Potser no devien creure que estem patint una sequera extrema. 

“Voltaire/Rousseau. La Disputa" posa en escena un combat de gran importància entre dos dels filòsofs més importants del segle XVIII, Voltaire i Rousseau, que té com a protagonista a Flotats i  Pep Planas.

L'obra és un espectacle, amb un Flotats immens i un Pep Planas donant la replica. Diàlegs d’alt voltatge, ple de ironia, de intel•ligència, amb tocs dramàtics, però al hora lleugers, on totes les qüestions d’ordre filosòfic son posats en qüestions des de les dos perspectives que representen Voltaire i Rousseau (1),(2). Una obra de idees, que ha seduït a un públic majoritàriament “Flotatista”(sic), ha vist en l’escenari desenvolupar-se un exercici replica i contrarèplica on cadascú –Voltaire i Rousseau- es tiren els plats pel cap, per un pamflet anomenat "Sentiment dels ciutadans", anònim. 

Històricament, la trobada entre Voltaire i Rousseau, va tenir lloc al 1750. Però a l'obra  Jean-François Prévand, autor del text, el situa cap el 1765. Tant Voltaire como Rousseau son excèntrics envers la Il·lustració. Voltaire és l'intel·lectual per excel·lència. Admirat i injuriat, el seu crit de guerra va ser el famós: "Écrasez  l'infâme" [Aixafar l'infame], a propòsit de la seva defensa de Calas, Sirven i Barre. Voltaire diríem avui que tenia una intel·ligència emocional molt desenvolupada, tot el contrari de Rousseau que era a les seves antípodes. Personatge amb una autoestima molt deficient i precària. Rousseau és una figura ambivalent, el seu crit de defensa és " jo soc innocent" és un bon exemple de les contradiccions que va arrossega. Tot el que li diu Voltaire-Flotats, és veritat. Però no tota la veritat. Rousseau va obrir el romanticisme i l'afirmació del jo com subjectivitat absoluta. Ser autèntic contra la hipocresia de Voltaire, però aquest ésser autèntic, també pot arribar a ser un perill per tothom, perquè com podríem tolerar-nos si tothom desplegues aquesta autenticitat? Cal anar amb mascares, amagar l'autèntic jo al armari, perquè vivim en societat i cal certes regles de joc social. És aquest contrast entre l'exaltació del jo nu, obert al escrutini de tothom, el que treia de polleguera la sensibilitat mundana de Voltaire. I malgrat tot, aquest segle té molt de simulacre rousseaunià, amb allò de ser un mateix i tota la pseudo psicologia New age.  

La critica contra l'església en Voltaire és permanent. La església com a institució de fre al progrés és vist per Voltaire com un obstacle permanent, per això és objecte dels seus atacs. Perquè a més com institució promou la intolerància envers a altres formes de pensament. El terratrèmol de Lisboa (1755) va generar una polèmica entre  Voltaire i Rousseau a propòsit del paper que jugava amb tot això la providència divina. Voltaire no va voler incrementar la controvèrsia, raó per la qual Rousseau és va sentir menyspreat. En tot cas, la qüestió de fons implicava un problema filosòfic de primer ordre. Per què Déu permet el mal? La resposta providencialista era que vivim en el millors dels mons possibles (W.Leibniz). Aquesta qüestió generar l'obra de Voltaire "Càndid o l'optimisme". Voltaire pensava que si Déu era omnipotent, llavors perquè deixava morir a milers de persones? La natura no té ànima, si el terratrèmol és un fet natural, provocat per lleis naturals, llavors qui paper juga Déu? Mer espectador de successos fora del seu abast? 

Un món, el segle XVIII on l'estructura social era d'una rigidesa formidable. Si eres pobre, estaves fotudíssim. Rousseau, estava al límit d'aquest estatut social. Tenies que trobar aixopluc amb la noblesa i ell la va trobar a casa de Mme. de Wares (1728). Vivíem sempre a l'ombra dels capricis dels seus patrocinats. Una vida regalada en comparació de la gent del poble, on l'horitzó vital era la servitud. Al altre costat trobem a Voltaire, ell era un protocapitalista, en termes actuals un autèntic emprenedor, que al final de la seva vida havia acumulat una fortuna enorme. La seva viuda de facto, "Madame Denis obtindrà la meitat de les terres, vendrà la biblioteca a Catalina la Gran i la propietat de Ferny -ones desenvolupa l'acció de l'obra- al marqués de Villete, fent en tos dos casos un bon negoci. Es casà amb un tal Duvivier, molt més jove que ella, i en molt poc temps dilapidant ràpidament la fortuna de Voltaire (pàg.46)*".

En resum, un obra teatral formidable, amb dos actors en forma, Flotats té 85 anys i no se li nota gens! Un autèntic animal escènic que demostra perquè és encara un del millors sinó el millor. Una obra estrenada al 1991 i que el seu autor Jean-François Prévand, demostra intel·ligència i sensibilitat per portar una obra de idees en un món on son escasses. Bravo! 

PD: Cap al final de l'obra és llegeix un text de Quevedo-«Retirado en la paz de estos desiertos, / con pocos, pero doctos libros juntos, / vivo en conversación con los difuntos, / y escucho con mis ojos a los muertos»-   que particularment en va fer sentir una mica incòmode, perquè el seu poema,   no sé si incorporat al text per la seva estrena a Madrid el 12 de gener de 2018, volia la complicitat del públic, o era una aposta del autor per ell mateix, no ho sé, perquè no tinc l'original per esbrinar-ho.  Tothom sap que Quevedo tenia especial tírria a Catalunya.

Recomanacions musicals

 

Barça-Las Palmas: A què jugan aquesta gent?

 

Barça-Las Palmas (1-0)

Si la primera part, han hagut diverses oportunitats per obrir el marcador, l'expulsió directa del porter de Las Palmas, Valles (24'), a canviat la dinàmica del partit. A partit de llavors, el Barça jugava amb un jugador més, però això no ha estat suficient. Malgrat les oportunitats i el VAR.

João Félix que havia sortit feia molt poc (55') ha donat una passada mil·limètric a  Raphinha (60') què ha batut a Aarón que havia substituït a Valles. A partir d'ací, els partit s'ha anat desdibuixant fins arribar al final, amb la sensació que Las Palmas podia fer-nos mal en qualsevol moment. No s'entén massa bé, perquè el Barça s'ha deixat anar. Sense cap perill, i amb la sensació que els canvis no han servit per dinamitzar l'equip. Ni Ferran Torre, ni Vitor Roque, no han aportat res de res. Així, és molt difícil de mantenir la tensió que requeria el partit. Jugàvem amb l'avantatge d'un jugador, però no s'ha notat. No és deixar anar els partits d'aquesta manera. Perquè si juguen així amb el PSG la derrota està assegurada. 

Art i musica: Georges Seurat (1859-1891)

 

Georges Seurat

Recomanacions musicals: Bandes sonores

 

Morir de gana a Gaza

 

Imatges com aquestes, et deixen sense paraules i amb una impotència absoluta. El què està passant a Gaza és intolerable des de qualsevol punt de vista. Els governants d'Israel son els causants d'aquesta destrucció sistemàtica de la població infantil de Gaza. Mentre Israel ataca els hospitals que encara queden malmesos, els nadons sofreixen un càstig bíblic. Per què Israel pot fer el que està fent? Perquè hi ha tant còmplice satisfet? Si, el TJI té el deure de portar davant de la justícia a qui està condemnat a tota una població civil a morir de gana. Si això no és un genocidi, llavors que és ?