Recomanacions musicals

 

1-10-2017

Crisi de l'art?

 

No cal ser un expert en art per veure que aquesta fotografia on al peu diu: "Una escultura sense títol de Giovani Anselmo feta amb blocs de granit i un enciam". A mi en falta l'altre element que falta a la descripció, si; exacta, un goma elàstica! Com és possible que s'hagin oblidat? 

Giovani Anselmo, pertany al moviment de l'Arte Povera (Art Pobre). Què vol expressar l'artista? Potser és un exercici per fer-n'ha interpretacions arriscades? En tot cas, sembla que l'art -sempre, si us plau, en minúscules-, està en crisi, però això ja està bé, perquè ben mirat què no hi ha viu que no estigui en crisi? L'avantatge d'aquesta mena de composició és que quan et canses del enciam pots posar una pastanaga o una Barbie o  el que vulguis. 

PD: No és una goma elàstica, sinó un fil de coure. Aquesta precisió m'ha la dona qui escriu l'article Antoni Ribas Tur. Gràcies.

Art i musica: Mary Cassatt

 

Mary Cassatt

(1844-1926)

Barça-Sevilla: Ramos també sap ficar-la a dins!

 

Barça-Sevilla (1-0)

Un partit travat on el Barça ha merescut guanyar amb un Sevilla que també ha tingut les seves oportunitats. I malgrat tot, ha sigut Sergio Ramos que al 76' ha marcat en propia porta el gol que ha domat la victòria. Gavi, Lamine Yamal i Fermin substituint a Raphinha (35') per lesió han protagonitzat tot el partit.  Una defensa que un determinats moments ha patit, però que aquesta vegada no ha encaixat cap gol i això és una novetat en aquesta temporada.

El Sevilla amb el seu joc al contraatac ha permès jugar al Barça més còmode que quant té que jugar amb equips que amuntega jugadors a l'àrea defensiva i llavors li costa moltíssim donar l'última passada. Costa mantenir intensitat i sobretot els últims passes cap a porteria. La Lliga és farà llarga  i avorrida perquè al final, Barça i Madrid acabaran per decidir qui d'aquests dos equips guanyarà aquesta Lliga.

Welcome to Europe

 Si ets un milionari de la Aràbia Saudí i vols demanar asil polític, llavors segur, que Espanya o qualsevol altra país estudiaria el seu cas amb molta cura i amb tota seguretat li donarien. Però aquest cas concret, és molt poc improbable que es poguí donar. En canvi si vens d'Afganistan o Síria o  Iran, i ets pobre, llavors tot son problemes o si no que li preguntin a Marlaska amb el cas Mohammad Rahmatinia, iranià deportat cap a Iran, perquè Marlaska prefereix que el règim despòtic que governa el país poguí empresonar i executar a qualsevol dissident del règim.

Mallorca-Barça: Desgavell futbolístic!

 

Mallorca-Barça (2-2)

Aquesta nit el Barça ha fet el ridícul. Un partit on el Mallorca s'ha avançat de dues vegades davant d'una defensa inèdita que ha donat com a resultat una lliçó de com no és pot jugar així. Cap passada, cap remat a porteria del Mallorca, fins el minut 42'. Empates i llavors del no res, un altre gol de Mallorca que no necessita fer grans jugades per donar problemes a la defensa.

L'equip ha començat sense els habituals. Però la defensa encara era menys habitual. Xavi juga amb foc i avui s'ha cremat igual que tot l'equip. Sense De Jong la qualitat baixa molt. Oriol Romeu ha tornat a estar desafortunat i imprecís igual que Cancelo. Cap jugador a la primera part ha brillat, excepte per el gol de  Raphinha. Es molt difícil jugar amb tranquil·litat si et marquen gols  per falta de tensió i desorientació. Un resultat generós per un Barça que si segueix jugant així i Xavi segueix fent proves forassenyades patirem molt a la Lliga, però sobretot a la Champions. Avui no ha hagut remuntada i en certa manera això és bo, perquè no podem seguir jugant tant malament com ho fa el Barça. Si és marquen gols i això ho maquilla quasi tot, però l'espectacle de la defensa és un problema que sembla que no s'ha resolt.

Ressenya: Història dels avis que no vaig tenir (II)

 “Em penso que he arriba a ser historiador per fer un dia aquesta troballa. La distinció entre les nostres històries de família i allò que voldríem anomenar la Història, amb la seva pomposa majúscula inicial, no té cap sentit. És estrictament el mateix. No hi ha, d’una banda, els grans d’aquest món, amb els ceptres o les intervencions televisives i, d’altra, la ressaca de la vida quotidiana, les enrabiades i les esperances sense demà, les llàgrimes anònimes, els desconeguts el nom dels quals es rovella als peus d’un monument als morts o en algun cementiri rural. Només hi ha una llibertat, una única finitud, una única tragèdia que fa del passat la nostra riquesa més gran i el verí que ens xopa el cor. Fer història és parar l’orella al batec del silenci, és intentar substituir l’angoixa, tan intensa que és autosuficient, pel respecte trist i tendre que inspira la condició humana. Aquesta és la meva feina i, tocant aquell arxiu del tribunal, resseguint amb els ulls les línies traçades per la ploma de l’escrivà, sento un alleujament indicible.” (pàg.156)

+++++++++++++++++++

La presó altre cop. Determinats jueus passen del gueto a la ciutadania, però Matès va d’una cel•la a l’altra, sense deixar mai d’estar fora de la llei. Tal com escriu un jurista el 1938 a Les Cahiers des droits de l’homme, “he vist, nombroses vegades, aquests pobres infeliços  la vida dels quals passa gairebé per complet a la garjola. Surten d’una presó per ser conduïts a la frontera d’un país veí, on no triguen a empresonar-los altra vegada”. Matès, un refugiat polític al qual França té l’honor d’atorgar el dret d’asil? El seu empresonament demostra més aviat la inanitat de la distinció entre “estrangers de bona fe” i “estadants irregulars”, i la fusió de tots dos en la categoria dels delinqüents.” (pàg.157)

+++++++++++++++++++

Per quina suma d'incúries, per quin mecanisme de procrastinació un cop més deixen escapar els clandestins? Desenes de milers d'estrangers, afectats per una denegació del permís de residència o una ordre d'expulsió, vegeten pel departament del Sena,  i aquesta situació porta el prefecte de policia a adreçar-se al ministre de l'Interior, a finals de l'estiu del 1939, per convence'l que "descongestioni Paris": " (...) Està a punt de posar provisionalment a la nostra disposició un dels camps de concentració que ha previst per els estrangers". (...) A partir de llavors, es podria establir un "camp de concentració" on fossin reagrupats els apàtrides sospitosos, els expulsats amb un ajornament, així com els reincidents?". "L'escòria de la societat", com es qualifica Koestler, anirà a florir-se en vuitanta camps dispersos per tot el territori, des dels estadis de la regió parisenca, Roland-Garros, Buffalo, Colombes, fins a la pitjor cloaques, Le Vernet, a l'Ariège, superior en uns quants graus a Dachau en l'escala del patiment i de la humiliació". (pàg.158)

PD: Aquest panorama terrible, no era obra del règim de Vichy que encara aprofundiria més en la persecució dels jueus i tots aquells que fugien del franquisme i de la invasió nazi.