Islàndia: Glaciar Vatnajökull (II)

 La següent estació, què no vàrem poder fer ahir, era la platja negra  i les columnes de basalt de Raynisfjara. Hem anat fins a Vik.

 “Les dues platges de sorra negra són pocs quilòmetres abans d'arribar a Vik i són accessibles per desviaments cap a la dreta ben senyalitzats. Però, per què són de color negre? Com sabeu, la sorra és el resultat de l'erosió de les roques a prop de la costa. Segons el tipus de pedra que es tracti, serà el color que adquireixi la sorra. Com ja sabeu, la terra d'Islàndia és d'origen volcànic. Per tant, quan la lava es converteix en roca adquireix un color negre fosc que fa que la sorra sigui negra i no blanca.”

“Reynisfjara és la platja més espectacular d'Islàndia i l'escenari on es van filmar els episodis 5 i 6 de la setena temporada de la sèrie aclamada d'HBO, Joc de Trons (t'imaginaràs que trepitjar aquestes terres seria un somni per als fanàtics).”

“Són molts els motius que fan de Reynisfjara un lloc sorprenent, encara que tot es podria resumir que és una platja diferent. No, allà t'esperen pedres i còdols negres que li donen un aspecte salvatge. Tampoc esperis veure una platja de grans dimensions. Però sí que prepara't per trobar-te amb un espai emmarcat per penya-segats i muntanyes de 340 metres d'alçada.”

“La platja va ser el resultat d'una sèrie d'erupcions volcàniques ocorregudes a la darrera glaciació del planeta, a partir de la qual es van formar columnes de basalt, grutes i coves.”

“La platja crida l’atenció per diversos motius. Un són les impressionants columnes de basalt de 66 metres d'alçada que conformen la paret del penya-segat. De fet, en aquest lloc es troben algunes de les millors columnes de basalt de tota Islàndia. La combinació entre aquestes estructures hexagonals i la sorra volcànica totalment negra i brillant, dóna lloc a uns dels paisatges més increïbles de l'illa.”

“El basalt és una roca volcànica formada a partir del magma bullint que emergeix com a renta després d'una erupció volcànica. Quan la lava rica en ferro i magnesi es refreda i contrau ràpidament, entra el contacte amb l'aire de la superfície i se solidifica. Aquest procés ràpidament canvia la composició química i l'aparença de la lava donant lloc a pilars hexagonals de basalt que es veuen a molts llocs d'Islàndia.”

“Les columnes de basalt de la platja formen una petita escalinata on no podràs evitar pujar. A més, són la llar de centenars d'aus marines, entre elles els frarets, fulmars i llaurats, per la qual cosa no t'has de sorprendre si les veus per la zona.”

“Un altre dels motius pels quals Reynisfjara és especial són els pilars de roca –els trolls- de 66 metres d'alçada que es troben davant de la costa. Aquestes formacions que es coneixen amb el nom de Reynisdrangar són part del folklore islandès.”

“Segons la llegenda, aquestes grans columnes de basalt eren en realitat trolls que portaven vaixells de l'oceà a la costa. Els mateixos eren de color fosc i sortien massa tard a la nit. Un dia, el sol els va sorprendre a l'horitzó i la llum els va convertir en pedra sòlida. Una altra llegenda explica la història d'un home a qui els trolls haurien segrestat i assassinat la dona. Dolgut i furiós, l'home va seguir els trolls fins a Reynisfjara i els va congelar per assegurar-se que mai no tornin a matar.”

“Els que no creuen a les llegendes diuen que en realitat són columnes de basalt que alguna vegada van formar part dels penya-segats de la costa. Qualsevol en sigui l'origen, són una obra de la naturalesa digna d'apreciar.” 

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

El lloc estava pleníssim de turistes, com nosaltres, eren les 17h, feia vent i fred. Hi havia un onatge molt fort, hi havia corredisses entre els turistes per no mullar-se les sabates. Però els turistes volien, com tothom, fer-se selfie, molt a prop del la platja. Les columnes de basalt son espectacular, tots era espectacular, però malauradament, teníem poc temps, hi havia al començament de la platja, un salvavides massa llunyà per salvar a algú, potser era un recordatori que no cal fer l’imbècil quan hi ha perill. El autocar estava aparcat al costat d’un restaurant i el pàrquing estava ple. M’ha hauria agradat estar més temps, sense pressa, però teníem encara que veure el far i el espectacular arc doble de Dyrhólaey.

La llum s’havia esvaït poc a poc un aire fred i humit ampliava la sensació de fred. Anàvem a contrarellotge, perquè el lloc calia més estona del què hem tingut. Una carretera amb una forta pendent et deixa a una explanada per et permet veure uns paisatges  que per l’hora s’havien convertit en crepusculars. 

“El primer que visitaràs de camí a la platja negra de Reynisfjara és el penya-segat Dyrhólaey. Reconeixeràs aquest lloc per la seva característica roca sortint de 120 metres de longitud amb 2 arcs. L'accés es fa per una pista de terra i pedres amb un fort pendent que condueix fins al far de Dyrhólaey i un dels miradors més bells d'Islàndia.

Sabies què? Dyrhólaey en islandès es tradueix com «l'illa del forat a la porta», encara que tècnicament no és una illa. Com us imaginareu, el nom prové de l'enorme arc que esmentem abans, que es va formar com a conseqüència de l'erupció d'un volcà fa milers d'anys i l'erosió de l'aigua. Les dimensions de l'arc al penya-segat són tals que els vaixells i els avions petits poden travessar-lo.

Per la seva banda, el far Dyrhólaey va ser construït el 1910 i compta amb un balcó des d'on tindràs unes vistes espectaculars. La postal la componen enormes onades picant violentament contra l'arc de lava que emergeix del mar. Les vistes són especialment belles entre mitjans de maig i agost, quan a la postal se sumen els encantadors frarets.

Sabies què? A Dyrhólaey es troba una de les colònies de frarets més grans d'Islàndia. Els frarets són unes petites aus pròpies d'aquestes terres i tot un símbol nacional. Al costat d'ells apareixen altres espècies, com els xatracs àrtics, els pagells grans i altres espècies que formen els seus nius en aquest lloc.

Cap a l'oest apareix Dyrhólafjara, una amplíssima platja de sorra negra que s'estén per quilòmetres. Els dies clars s'entreveuen cap al nord la vasta extensió de la glacera Mýrdalsjökull. Aquest ocupa una superfície d'uns 600 km² i els seus gels cobreixen el cràter del volcà Katla, que pot entrar en erupció en qualsevol moment.

Cap a l'est apareix la bella platja negra de Kirkjufjara, i una mica més enllà, la nostra protagonista d'avui: l'espectacular platja Reynisfjara.”  

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

La tarda s’havia transformat, tot núvol i un cel grisós inundava tot, la llum s’havia anat i deixava un entorn malenconiós i tristot (18:30h). El far era bonic. Una estructura sense complicacions, funcional i eficient. He fet fotografies del lloc. El dia s’ha estava acabant, del cel blau a la grisó de la tarda-nit, havíem fet el que li correspon al turista, no deixar-se res per escodrinyar. 

Malgrat l’hora tot era foc i anàvem cap a Hellas. Teníem una bona estona d’autocar, el límit de velocitat de 60-80km feia que el recorregut s’ha fet llarg. Hem arribat a les 20h al hotel. El mateix del primer dia. Una estructura que s’amplia en nous mòduls. Hem tingut l’ensurt que les claus –targetes- no funcionaven. El nostre guia Ernesto ho ha pogut solucionar. Aquesta vegada les habitacions estàvem molt lluny on vàrem estar el primer dia. Hem anat a sopar, discret. Hem estat una estona escoltant les experiències de dos companyes  en els seus viatges amb alumnes. Desprès hem anat a l’habitació, calia fer un bon recorregut per una mena de laberint fins arribar a l’habitació molt modesta i petita, incòmode, no hi havia on ficar les maletes, excepte al terra. Com sempre la cantarella de l’aurora boral a planat un altra vegada en la nostre imaginació. Com estàvem molt a prop d’una sortida d’emergència, l’hem obert i hem sortit directament al carrer. Alguns companys estaven a l’expectativa amb la càmera i el mòbil a ma.  Hem pogut fer alguna fotografia, però el fenomen era massa breu i no donava possibilitats de fer-ne més fotografies. 

A les 22:30h hem arreglat les maletes per demà. Sortirem a les 9h. Ara estic escrivint aquesta crònica a les 23:10h. Hem vist petites granges amb edificis de colors molt vius, un món fred, però menys que d’altres llocs amb clima continental, però tot i així, molt inhòspit per l’esser humà. Un país, Islàndia que vol mantenir-se independent desprès del que va passar amb la crisi del 2008. Proteccionisme que sembla anar en la direcció contraria a la globalització, però que permet gràcies els impostos, un nivell de vida de primera qualitat. 

El nostre guia Ernesto ha explicat i donat algunes dades sobre el seu sistema impositiu. Així, hi ha retencions del treball que pot arribar al 50%. La televisió pública és paga a través de Hisenda. No hi ha grans cadenes internacional de l’alimentació, tot és producte de proximitat. Un del esport favorits del islandesos és el gol, hem vist un camp de golf sota la neu. Demà també serà un dia llarg e intens.

PD: Mig adormit, han trucat per telèfon. Hi havia aurora boral. Un segon truc amb un to de dir: “què no penses llevar-te?”. Hem sortit disparats al carrer. Sort de la sortida d’emergències tant a prop de la habitació. Però tot plegat ha estat una falsa alarma, no hi havia el que nosaltres desitjàvem, altres companys també havien sortit, uns núvols que amb el ull humà no veia el que volíem veure , però que si ho veuen les càmeres i els mòbils. Tornar a l’habitació i ficar-se al llit un altra cop. Afora feia fred. Potser demàs tindrem més sort.

 

Obiturari: Ryuichi Sakamoto: 1952-2023

 

Ryuichi Sakamoto

Recomanacions musicals

 

Elx-Barça: Guanyar sense fer res

 

Un partit sense història. Un Barça amb suplents, ha guanyat  (0-4) sense fer res de l'altre mon. Això si, han marcat el davanters. Lewandowski (19' i 66') Ansu Fati (56'),  i Ferran Torres (69'). Tant Ansu com Torres han estat molt al seu nivell sota zero. Però els gols son gols. Elx no ha pogut fer res, malgrat el joc poc intel·ligent que ha fet. El normal en aquests casos, es resistir-hi i posar una muralla i això el Elx no ho ha fet i ho pagat molt car.

Un Lliga molt fluixa, permet al Barça i R.Madrid jugar la seva particular lliga. Potser si que cal una Lliga europea amb els grans equips de Champions. Per què qui vol un partit amb un Elx?

Art i musica: Willard Leroy Metcalf

 Willard Leroy Metcalf

(1858-1925)

Ressenya: Roma soc jo

 He acabat de llegir la novel•la, Roma soc jo. La veritable història de Juli Cèsar, de Santiago Posteguillo, Trad. Mireia Alegre i Núria Parés. Rosa dels vents, Barcelona, 2022.

La novel•la és deixa llegir, especialment la part dedicada a Gai Mari, i alguns moments del judici a Dolabel•la. La novel•la abasta un període relativament curt en la vida de Juli Cèsar. Hi ha un apèndix, Nota històrica, on explica el context històric, i els seus plans de futur, es a dir, hi haurà continuació en la vida de Juli Cèsar. Quan comparés el què diu Suetonio, en la seva “Vida de los Césares”*, i el que explica Posteguillo, t’ha dones que Suetonio dedica dos pàgines  (131-132) a explicar les 671 d’aquesta novel•la, on imagina com devia ser el judici i els primers passos de Cèsar.

Suetonio no fa literatura, explica fets –almenys els fets que li interessa a ell-, mentre Posteguillo vol ficar-se dins dels personatges, per saber què volien, com sentien, però no ho acaba de aconseguir. Hi ha ofici, és un artesà, però com diria Sòcrates a Io**, no està gens inspirat per els deus, a Posteguillo, no li cal, perquè sap com fer-ho  per anar de best-seller a un altre. Cal saber fer el que fa Posteguillo, sens dubte, escriure es molt difícil, embastar històries versemblants, construir personatges dotats de personalitat pròpia, generar trames que atrapin al lector, no es feina fàcil. Però Posterguillo no es un Muñoz Molina, o un Jaume Cabré, i això en fa pensar amb el que deia Io –personatge de Plató- i la metàfora dels anells que va encadenant els lectors (533e).

Com sé que el que diu Posteguillo sobre les costums romanes son fiables? No ho podem saber, almenys els lectors que no sàpiguen de les costums romanes, es a dir, si no hem llegit cap història sobre Roma. Ell, segur, s’ho ha mirat, però tot queda difuminat, sense temps concret. Una de les tècniques que fa servir és anar enrere per explicar les històries dels principals personatges de la novel•la, mentre el centre d’aquesta història és el judici a Dolabel•la. En definitiva, obra distreta, anava a dir, discreta, potser esperava més, però això és tan subjectiu que no és pot generalitzar. 

Hi ha un apèndix (II) dedicat a glossari de termes llatins (pàg.679-700) que van apareixen a la novel·la. Al (III) hi ha un arbre genealògic de la família de Juli Cèsar. Al (IV) hi ha mapes de l'època, val la pena mirar-s'ho.

Islàndia: Glaciar Vatnajökull (I)

 Dia 3

M’he despertat amb el soroll del vent. Costa dormir sentint aquest soroll de fons permanent. Dutxar-se i anar a esmorzar, un bufet amb tota mena de menjar, salat o dols. La manteja no era fàcil de treure-la. Un bloc compacte i gens dúctil feia que el ganivet fos insuficient per extreure el bocí què un volia per traslladar-la al pa. Ja començaven be.

He sortit a la terrassa del hotel a fotografiar com sortia el sol al horitzó del mar. Seguia bufant el vent, uns 60-70km/h, allà o compten per metres per segons. El vent era vent viu i tonificant, et deixava les galtes glaçades. Un altra company havia fet un reconeixement del terreny, així, que anava sobre segur. Hi ha una petita caiguda d’aigua a uns 8’ del hotel. He anat fins allà, amb un fred i vent notable. He pogut rodejar l’hotel per tenir perspectives de tots els angles. A les 9:45h he arribat a l’habitació. A les 10h sortíem del hotel. Agafar les maletes i portar-les al autocar i començar la nostre peregrinació turística. A més, hi havia sol, el pronòstic del vent era que aniria afluixant durant el matí. Cal dir que l’hotel està situat en un lloc estratègic dins del no res. La seva geometria dona al espai un toc humà, dins de d’immensitat del terreny on estem. El sol ha havia començat a posicionar-ne per dominar-ho tot.

Hem anat seguint la carretera nº 1 que envolta tota l’illa cap el glacial Fjallsárlón. El paisatge per arribar-hi fa honor al nom del país Islàndia (Terra de Gel), tot nevat d’un blanc puríssim. Un paisatge que a l'estiu déu ser altra cosa. Hem arriba al pàrquing on hi ha un restaurant/hotel i un camí marcat que et conduïa  fins la llacuna de gel.

“La glacera de Vatnajokull ha canviat en la seva estructura i mida al llarg dels segles. A l'època de l'arribada dels primers pobladors d'Islàndia la glacera es trobava, segons sembla, uns vint quilòmetres la nord. Molt més extens a l'època de la petita glaciació, la glacera recula a partir de 1900 i entorn de 1934 crea el llac de Jokulsarlon. L'escalfament progressiu del planeta ha fet que el creixement del llac sigui intens. El 1975 ocupava una superfície de 8 km2 i avui arriba als 19km2.

La glacera puja fins als 900 metres, vista espectacular des de les ribes del llac. Els blocs de gel que acaben al llac poden arribar als 30 metres de costat, cosa que els fa imponents. Els fotògrafs gaudiran de mil clixés excel•lents sempre que la seva càmera no es congeli.

Els canvis de clima a nivell global fan que la retirada de la glacera s'acceleri i no se sap ben bé quin serà el futur del llac, encara que els geògrafs i geòlegs afirmen que es pot convertir en un fiord*.” (https://www.guia deislandia.es/lago-glaciar-de-jokulsarlon/)

El problema del camí era que el gel no estava gelat i havia lloc on hi havia bassals d’aigua que t’he fossaven els peu. Aquí els grampons ha fet la seva feia. Nosaltres hem anat seguint el camí, però dins la neu. L’espectacle era grandiós, les muntanyes, la glacera tot cobert de neu donava una sensació què un pastisser gegantí hagués muntat un merengue immens. Tot nosaltres, turistes, fèiem el camí cap el llac. La primera part del trajecte fa pujada i és clar, desprès baixada, hi havia un parell de llocs perillosos per els peu, massa aigua i poc gel. Al final et trobaves amb el llac. Blocs de gel t’he espera’n com si ells no tinguessin presa, però tal com va tot amb el canvi climàtic, aquest blocs tenen el dies comptats. Hi havia llocs on podies veure l’antic traçat de la anterior carretera que passava al costat del llac.

 

Desprès de tornar al pàrquing, sortejant les aigüeres, hem anat al nostre següent destí. El dia era extraordinari, un cel blau amb un sol lluent permetia gaudir de la natura. No feia un fred massa vull i això no és gens bo ni per la glacera ni per el paisatge.  Potser tot plegat té els dies comptats i això deuria ser motiu per pensar-hi en el que fem i no fem.

El següent paratge turístic ha sigut la llacuna de icebergs de Jökulsárlon. Hi havia la opció d’anar amb zodíac entre icebergs, però el mal temps no ho ha fet possible -això havíem de fer-ho el dia anterior-. L’autocar ens ha deixat a prop de Jöhulsárlon, un camí de terra que et condueix en 15’ a aquesta llacuna, a certa distància el gel semblava literalment onades de mar congelada, era un efecte formidable i magnífic. Desprès quant  arribaves a lloc, ja no hi havia aquell efecte màgic. A prop dels blocs de gel, un petit llac congelat, la gent feia una mena de ritual infantil, llançar pedres sobre el gel, hi havia una exposició de pedres que provenen dels troglodites que volien comprovar la resistència del gel. 

El bloc de gel hi havia una varietat de colors, hi havia gent que s’han filava on no tocava, el nostre diligent Ernesto, explicava que hi ha hagut més d’un accident mortal per culpa de la inconsciència de la gent, al pujar per el gel i caurà dins la gelera o la llacuna. Molt a prop, és veu la glacera gegantí de Jökulsárlon. Hi havia bloc de gel a peu de la llacuna. El canvi climàtic fa que tot aquella àrea no estigues congelada. 

Desprès hem seguit la marxa cap el nostre destí per dinar. No estava a prop de la llacuna. Hem anat per la carretera nº 1, i un desviament per anar a buscar la 204 Meðallandsvegur fins al nostre destí final, Magma és diu el nom del hotel i restaurant on hem dinat. Al costat d’uns embassaments. El lloc és molt bonic. Hi ha cabanes per els turistes, amb la neu el seu aspecte amb el dia que feia era realment espectacular. El dinar era truita salmonada i postra, tot molt bo. Tallat inclòs. El local era bonic, no massa gran, però hi havia gent que entrava per preguntar si havia lloc. El paisatge era de postal. He fet fotografies de l’entorn.

Com ahir no vàrem poguer visitar alguns llocs, avui si que ho fem. Hem anat aprofitant el camí, què ahir no es veia res, per el camp de lava i molsa d’Eldhraun.

“És cert que no és gaire comú trobar-se amb quilòmetres i quilòmetres de vastos camps de lava cobert de molsa islandesa. Així, quin tipus d'esdeveniments geològics van tenir lloc aquí perquè es formes aquest paisatge tan peculiar? Bé, tot va començar com un camp de lava normal: amb un volcà en erupció. Encara que en aquest cas va ser un episodi força dramàtic per a la illa. Tot va començar amb l'erupció de Laki, probablement una de les erupcions més violentes de la història d'Islàndia. El cataclisme va ocórrer sobre 1783 i 1784, i els danys col•laterals van ser quantiosos. No tant per l'explosió en si, el foc, la cendra i la lava expulsada, sinó pels danys a la collita i la fam que va venir després. Les conseqüències van ser que més del 20-25% de la població d'Islàndia va desaparèixer juntament amb gairebé el 80% dels animals domèstics. L'erupció va tenir tanta envergadura que es diu que el núvol de fum i cendra va arribar al territori francès, segons diuen, bloquejant la llum solar.” (https://www.islandia24.com/eldhraun-campo-lava-islandia/)

L’extensió i dimensió del desert de lava i molsa malgrat què és molt impressionat, el lloc per veure’l no veiés més del que ja havies vist anant en l’autocar. A més, el lloc estava congelat i era perillós, hi havia un munt de turistes. Per el nostre guia, era un altra fita per marcar els llocs clàssics. Per variar, no portàvem els grampons. Uns 15’ inútils, però què els turistes ho tenim que en passar.