Islàndia: Glaciar Vatnajökull (II)

 La següent estació, què no vàrem poder fer ahir, era la platja negra  i les columnes de basalt de Raynisfjara. Hem anat fins a Vik.

 “Les dues platges de sorra negra són pocs quilòmetres abans d'arribar a Vik i són accessibles per desviaments cap a la dreta ben senyalitzats. Però, per què són de color negre? Com sabeu, la sorra és el resultat de l'erosió de les roques a prop de la costa. Segons el tipus de pedra que es tracti, serà el color que adquireixi la sorra. Com ja sabeu, la terra d'Islàndia és d'origen volcànic. Per tant, quan la lava es converteix en roca adquireix un color negre fosc que fa que la sorra sigui negra i no blanca.”

“Reynisfjara és la platja més espectacular d'Islàndia i l'escenari on es van filmar els episodis 5 i 6 de la setena temporada de la sèrie aclamada d'HBO, Joc de Trons (t'imaginaràs que trepitjar aquestes terres seria un somni per als fanàtics).”

“Són molts els motius que fan de Reynisfjara un lloc sorprenent, encara que tot es podria resumir que és una platja diferent. No, allà t'esperen pedres i còdols negres que li donen un aspecte salvatge. Tampoc esperis veure una platja de grans dimensions. Però sí que prepara't per trobar-te amb un espai emmarcat per penya-segats i muntanyes de 340 metres d'alçada.”

“La platja va ser el resultat d'una sèrie d'erupcions volcàniques ocorregudes a la darrera glaciació del planeta, a partir de la qual es van formar columnes de basalt, grutes i coves.”

“La platja crida l’atenció per diversos motius. Un són les impressionants columnes de basalt de 66 metres d'alçada que conformen la paret del penya-segat. De fet, en aquest lloc es troben algunes de les millors columnes de basalt de tota Islàndia. La combinació entre aquestes estructures hexagonals i la sorra volcànica totalment negra i brillant, dóna lloc a uns dels paisatges més increïbles de l'illa.”

“El basalt és una roca volcànica formada a partir del magma bullint que emergeix com a renta després d'una erupció volcànica. Quan la lava rica en ferro i magnesi es refreda i contrau ràpidament, entra el contacte amb l'aire de la superfície i se solidifica. Aquest procés ràpidament canvia la composició química i l'aparença de la lava donant lloc a pilars hexagonals de basalt que es veuen a molts llocs d'Islàndia.”

“Les columnes de basalt de la platja formen una petita escalinata on no podràs evitar pujar. A més, són la llar de centenars d'aus marines, entre elles els frarets, fulmars i llaurats, per la qual cosa no t'has de sorprendre si les veus per la zona.”

“Un altre dels motius pels quals Reynisfjara és especial són els pilars de roca –els trolls- de 66 metres d'alçada que es troben davant de la costa. Aquestes formacions que es coneixen amb el nom de Reynisdrangar són part del folklore islandès.”

“Segons la llegenda, aquestes grans columnes de basalt eren en realitat trolls que portaven vaixells de l'oceà a la costa. Els mateixos eren de color fosc i sortien massa tard a la nit. Un dia, el sol els va sorprendre a l'horitzó i la llum els va convertir en pedra sòlida. Una altra llegenda explica la història d'un home a qui els trolls haurien segrestat i assassinat la dona. Dolgut i furiós, l'home va seguir els trolls fins a Reynisfjara i els va congelar per assegurar-se que mai no tornin a matar.”

“Els que no creuen a les llegendes diuen que en realitat són columnes de basalt que alguna vegada van formar part dels penya-segats de la costa. Qualsevol en sigui l'origen, són una obra de la naturalesa digna d'apreciar.” 

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

El lloc estava pleníssim de turistes, com nosaltres, eren les 17h, feia vent i fred. Hi havia un onatge molt fort, hi havia corredisses entre els turistes per no mullar-se les sabates. Però els turistes volien, com tothom, fer-se selfie, molt a prop del la platja. Les columnes de basalt son espectacular, tots era espectacular, però malauradament, teníem poc temps, hi havia al començament de la platja, un salvavides massa llunyà per salvar a algú, potser era un recordatori que no cal fer l’imbècil quan hi ha perill. El autocar estava aparcat al costat d’un restaurant i el pàrquing estava ple. M’ha hauria agradat estar més temps, sense pressa, però teníem encara que veure el far i el espectacular arc doble de Dyrhólaey.

La llum s’havia esvaït poc a poc un aire fred i humit ampliava la sensació de fred. Anàvem a contrarellotge, perquè el lloc calia més estona del què hem tingut. Una carretera amb una forta pendent et deixa a una explanada per et permet veure uns paisatges  que per l’hora s’havien convertit en crepusculars. 

“El primer que visitaràs de camí a la platja negra de Reynisfjara és el penya-segat Dyrhólaey. Reconeixeràs aquest lloc per la seva característica roca sortint de 120 metres de longitud amb 2 arcs. L'accés es fa per una pista de terra i pedres amb un fort pendent que condueix fins al far de Dyrhólaey i un dels miradors més bells d'Islàndia.

Sabies què? Dyrhólaey en islandès es tradueix com «l'illa del forat a la porta», encara que tècnicament no és una illa. Com us imaginareu, el nom prové de l'enorme arc que esmentem abans, que es va formar com a conseqüència de l'erupció d'un volcà fa milers d'anys i l'erosió de l'aigua. Les dimensions de l'arc al penya-segat són tals que els vaixells i els avions petits poden travessar-lo.

Per la seva banda, el far Dyrhólaey va ser construït el 1910 i compta amb un balcó des d'on tindràs unes vistes espectaculars. La postal la componen enormes onades picant violentament contra l'arc de lava que emergeix del mar. Les vistes són especialment belles entre mitjans de maig i agost, quan a la postal se sumen els encantadors frarets.

Sabies què? A Dyrhólaey es troba una de les colònies de frarets més grans d'Islàndia. Els frarets són unes petites aus pròpies d'aquestes terres i tot un símbol nacional. Al costat d'ells apareixen altres espècies, com els xatracs àrtics, els pagells grans i altres espècies que formen els seus nius en aquest lloc.

Cap a l'oest apareix Dyrhólafjara, una amplíssima platja de sorra negra que s'estén per quilòmetres. Els dies clars s'entreveuen cap al nord la vasta extensió de la glacera Mýrdalsjökull. Aquest ocupa una superfície d'uns 600 km² i els seus gels cobreixen el cràter del volcà Katla, que pot entrar en erupció en qualsevol moment.

Cap a l'est apareix la bella platja negra de Kirkjufjara, i una mica més enllà, la nostra protagonista d'avui: l'espectacular platja Reynisfjara.”  

(https://viajerosocultos.com/reynisfjara-la-playa-negra-de-islandia/)

La tarda s’havia transformat, tot núvol i un cel grisós inundava tot, la llum s’havia anat i deixava un entorn malenconiós i tristot (18:30h). El far era bonic. Una estructura sense complicacions, funcional i eficient. He fet fotografies del lloc. El dia s’ha estava acabant, del cel blau a la grisó de la tarda-nit, havíem fet el que li correspon al turista, no deixar-se res per escodrinyar. 

Malgrat l’hora tot era foc i anàvem cap a Hellas. Teníem una bona estona d’autocar, el límit de velocitat de 60-80km feia que el recorregut s’ha fet llarg. Hem arribat a les 20h al hotel. El mateix del primer dia. Una estructura que s’amplia en nous mòduls. Hem tingut l’ensurt que les claus –targetes- no funcionaven. El nostre guia Ernesto ho ha pogut solucionar. Aquesta vegada les habitacions estàvem molt lluny on vàrem estar el primer dia. Hem anat a sopar, discret. Hem estat una estona escoltant les experiències de dos companyes  en els seus viatges amb alumnes. Desprès hem anat a l’habitació, calia fer un bon recorregut per una mena de laberint fins arribar a l’habitació molt modesta i petita, incòmode, no hi havia on ficar les maletes, excepte al terra. Com sempre la cantarella de l’aurora boral a planat un altra vegada en la nostre imaginació. Com estàvem molt a prop d’una sortida d’emergència, l’hem obert i hem sortit directament al carrer. Alguns companys estaven a l’expectativa amb la càmera i el mòbil a ma.  Hem pogut fer alguna fotografia, però el fenomen era massa breu i no donava possibilitats de fer-ne més fotografies. 

A les 22:30h hem arreglat les maletes per demà. Sortirem a les 9h. Ara estic escrivint aquesta crònica a les 23:10h. Hem vist petites granges amb edificis de colors molt vius, un món fred, però menys que d’altres llocs amb clima continental, però tot i així, molt inhòspit per l’esser humà. Un país, Islàndia que vol mantenir-se independent desprès del que va passar amb la crisi del 2008. Proteccionisme que sembla anar en la direcció contraria a la globalització, però que permet gràcies els impostos, un nivell de vida de primera qualitat. 

El nostre guia Ernesto ha explicat i donat algunes dades sobre el seu sistema impositiu. Així, hi ha retencions del treball que pot arribar al 50%. La televisió pública és paga a través de Hisenda. No hi ha grans cadenes internacional de l’alimentació, tot és producte de proximitat. Un del esport favorits del islandesos és el gol, hem vist un camp de golf sota la neu. Demà també serà un dia llarg e intens.

PD: Mig adormit, han trucat per telèfon. Hi havia aurora boral. Un segon truc amb un to de dir: “què no penses llevar-te?”. Hem sortit disparats al carrer. Sort de la sortida d’emergències tant a prop de la habitació. Però tot plegat ha estat una falsa alarma, no hi havia el que nosaltres desitjàvem, altres companys també havien sortit, uns núvols que amb el ull humà no veia el que volíem veure , però que si ho veuen les càmeres i els mòbils. Tornar a l’habitació i ficar-se al llit un altra cop. Afora feia fred. Potser demàs tindrem més sort.

 

Islàndia: Costa Sud: Hella-FossHotel Glacier Lagoon

 Dia 2

Anant a dormir tant d’hora, el resultat és que et lleves massa d’hora (3:00h). Sort que m’he tornat a dormir. A les 6:50h ja estava despert. Dutxa i anar a esmorzar. Torrades i cafè amb llet. Hi havia mes opcions.

A les 9:00h sortíem cap la “Costa Sud”. Hem tingut un dia digne de l'home del temps. Pluja i vent. No ha sigut còmoda aquesta combinació, sobretot quant hem anat a la cascada de Seljalandsfoss.  Un salt d’aigua potent, foss, vol dir cascada, però aquella hora 10:00h estava plovent amb ganes. No venia massa de gust mullar-se, però som turistes, així que hem sortit de l’autocar i en un petit camí et porta davant d’aquest caprici geològic. El origen de l’aigua que cau d’una alçada de 60 metres és situa a la glacera del volcà més conegut d’Islàndia, el Eyjafjallajökull –tant difícil d’escriure com encara més de pronunciar-lo- que va provoca una paralització del tràfic aeri al 2010.

Com plovia amb ganes no he pogut treure la càmera fotogràfica, no li cau molt bé l’aigua, i en aquell moment queia i molta. Així que he tirat de mòbil. A vegades el mòbil fa coses estranyes, per exemple, posa el format Heic a la fotografia quant en altres ocasions ho ja en el format jpg. Ja li he dit al mòbil que deixi de agafar el format Heic. 

Com no saps si tornarem a aquest lloc, molt a prop hi ha un altra cascada, plovia i feia vent, però hem anat a la Gljúfrabúi té un salt de 40 metres. Amb aquelles condicions, no valia entretenir-se, malgrat la seva bellesa, el fre i el vent no deixen massa marge per l’estètica. 

Al aparcament, hi havia els serveis, tot senzill i sense eficient. Les ràfegues de vent  feien sentir-se dins l’autocar. El paraigües en aquests casos, és inservible, perquè el vent el fa una andròmina innecessària. Per suposat, l’abric estava mullat, sort que és impermeable. Marxar nosaltres i altres autocars amb turistes arribaven. També hi havia molta gent amb cotxe de lloguer. Islàndia pot vendre l’idea que tot el paisatge canvia sigui ara, amb neu i el estiu on el color verd predomina. El nostre guia Ernesto ens va dir que al estiu, plou molt sovint.

Tot l’equip, pantaló inclòs ha anat força be. Les botes, ha entrat alguna gota d’aigua. Sort que l’autocar s’ha anat eixugant poc a poc, L'abric inclòs. 

A mitja hora d’on estàvem, es trobava la següent atracció natural, la cascada de Skógafoss. El festival d’aigua i sals naturals es extraordinari. Encara més imponent que l’anterior, la cascada no era tan fàcil d’arribar com l’anterior. A més la pluja havia baixat de pistonada, no et mullaves de la mateixa manera. Però hi havia el perill del gel. Teníem preparat els grampons, però al final va anar a parar dins de la maleta o sigui a dins d l’autocar. Van tindré que diu adéu a aquest, malgrat que més endavant ens van ser molt útils. 

Un pàrquing ple d’autocars o cotxes omplia l’esplanada. En altre època del any, el trajecte son 2’, però en gel, és va fer llarg i sobretot, perillós.  Anàvem en molt de compte per no relliscar, aquestes alçades, un cop al genoll potser catastròfic, també per l’autoestima. Mentre nosaltres anàvem molt poc a poc, altres que si portaven els grampons  anaven satisfet de si mateixos. 

La cascada de Skógafoss “es precipita des d'una alçada de 62 metres i la seva amplada és de 25 metres. En no existir ni edificis ni muntanyes a les rodalies la seva vista és grandiosa. La cataracta de Skógafoss destaca al faralló que voreja la plana costanera. A l'estiu els vessants es cobreixen de verd maragda i a l'hivern, en canvi, els tons són més apagats fins que apareix la neu i tot ho tapa.

Com a la majoria de cascades, Skógafoss compta amb diverses llegendes. La més famosa afirma que després de la cortina d'aigua s'amagaria un tresor, deixat per un víking, Þrasi Þórólfsson*”. 

Davant la cascada el torrent d’aigua és impressionant. Ací, no sembla que puguin tenir problemes d’aigua. El color negra del terreny, amb la boirina de la força de l'aigua i el dia gris plujós –havia parat de ploure- feia que tot plegat fos una mica surrealista, especialment, perquè en aquell indret, els turistes érem moltíssims. Tothom volen fer-se selfie. L’espectacle de la natura estava al servei de la pròpia vanitat personal que gràcies al mòbil pots multiplicar de manera escandalosa la teva pròpia fatxenderia.  

Al costa de la entrada a la cascada hi havia un camí que puja fins a dalt, on pots veure el riu que cau formant la cascada. No vam pujar, però si alguns companys. Jo també sóc culpable de fer fotografies i vídeo per documentar l’espectacle que ofereix la natura.  A la tornada ens a acompanyat un company de viatge. Hem vorejat el riu, perquè hi havia menys gel. Però al final tenies que anar cap al pàrquing on si hi havia el maleït gel. Per sort, no hi ha hagut cap ensurt. 

El temps no millorava, no hem pogut fer tot allò que teòricament s’havia de fer, però la climatologia no ajudava gens. Hi havia previsions de vent extrem, i quant això passa, les carreteres es tallen. La neu també hi havia possibilitats que caigués. Tot conspirava perquè el nostre tour turístic tingues que suspendré, almenys per avui. Hem arribat a un lloc que el mínim que és pot dir es allò de pintoresc. Per la carretera principal del sud, la número 1, hem arribar a Vik, no en diguin que no té gràcia. El nostre guia, Ernersto, ens va dir que hi ha un 10% de gent que parla castellà. Semblava una mena de l’oest polar. Una tenda enorme, venia roba d’abric per si algú s’havia despitat. Hem comprat un parell de detalls per la família. Jo m’he comprat un mussol per la meva col•lecció de quatre que tinc. En aquest indret, és on cal omplir el dipòsit de benzina per seguir la ruta. Més enllà hi ha el nostre hotel on dormirem a la nit.

Plovia, però sense massa esma, hem dinat en un local molt gran, un hotel i restaurant amb uns vitralls enormes on la grisó i el vent que començava a avisar feia que dins fos un autèntic refugi de pau i benestar. Hem dinat molt be, el menú també era tancat. Carn de xai i postra, més cafè. Aigua per beure. Mentre esperes que et portin els plats, et posen pa –molt bo- i mantega. I com si fos el gos de Pavlov comences a ficar cullerada.  És una temptació massa difícil de deixar-ho estar.

*Lola

Hem sortit ràpidament, perquè el pronòstic meteorològic anunciava vents de fins a 130km en poques hores, així que hem sortit cap a FossHotel Glacer Lagon (Öraefi), un lloc en mig del no res, entre aiguamolls i el mar i relativament a prop el glacial Lagoo. 

Hem arriba després de travessar camps amb neu, tot blanquinós, on el paisatge semblava una mica oníric e irreal. A estones plovia i no es veia res des de l’autocar que anava amb molt de compte de fer canvis bruscos, en Hans, el nostre xofer, tenia que evitar creuar-se amb els camions que venien en direcció contraria aferrant-se el volant amb força. Per moments la carretera s’omplia de neu per obra del vent –torp/ barrufa-. Hem arribat per una turó on hi ha torres que controlen la quantitat d’automòbils que passen, i totes les dades necessàries per decidir si cal tancar la carretera. Desprès d’haver superar aquest turó, el paisatge ha canviat, de la neu els camps, és veien cavalls que els deixen sense tancar. Sembla que son d’una raça que s’ha adaptat molt be a aquests paratges i al seu clima. L’Ernest ha jugat una mica amb nosaltres. Vull dir, que anava posant dramatisme sobre la intensitat del vent, com en les pel•lícules de terror que el dolent et va perseguint, ací era el vent qui feia aquest paper. Era una cursa en la què nosaltres portàvem avantatge. Hem vist passar llevaneus al tram on la neu s’ha anava acumulen a les voreres. 

A les 17h estàvem al hotel. Quan anàvem a entrar al hotel, hi volia sortir el sol, però poc a poc el part meteorològic s’ha anava perfilant com estava previst. Molt de vent i això feia impossible sortit per intentar veure l’aurora boreal, que segons han dit era possible que es pogues veure a partir de les 23h, puix a aquesta hora deixaria de ploure. En aquell moment a les 19:44h escolto les ràfegues de vent, i he fet una petita gravació del vent. A les 20h hi ha el sopar.

El nostre guia Ernesto, ha explicat alguns temes d’interès com la sanitat, hi ha copagament. Hi ha una molt alta taxa de natalitat (3/4 fills). L’emancipació dels joves els 18 anys. L’ Universitat  no és paga per crèdits. Al Nadal hi ha tota una col•lecció de pares Noel que van fer petits regals.

El sopar excel•lent. Amanida i bacallà, postra molt bo. El vent segueix fent de les seves. Els vitralls tenen certa capacitat per absorbir el vent. L’aurora boral –el gran objectiu del viatge- pot aparèixer entre les 23-24h. El vent segueix fortíssim, com si no hagués un demà. Demà afluixa el vent. Estem en un compàs d’espera per el miracle boreal. La nostre habitació mira cap el nord. S’ha fet un petit núvol que la càmera ha vist de color verd, com si és volgués transformar-se en aurora boral, però sense arribar-hi. El vent no dona treva (130km), un soroll persistent que farà difícil dormir.  Demà serà un altra dia.