Islàndia: Glaciar Vatnajökull (I)

 Dia 3

M’he despertat amb el soroll del vent. Costa dormir sentint aquest soroll de fons permanent. Dutxar-se i anar a esmorzar, un bufet amb tota mena de menjar, salat o dols. La manteja no era fàcil de treure-la. Un bloc compacte i gens dúctil feia que el ganivet fos insuficient per extreure el bocí què un volia per traslladar-la al pa. Ja començaven be.

He sortit a la terrassa del hotel a fotografiar com sortia el sol al horitzó del mar. Seguia bufant el vent, uns 60-70km/h, allà o compten per metres per segons. El vent era vent viu i tonificant, et deixava les galtes glaçades. Un altra company havia fet un reconeixement del terreny, així, que anava sobre segur. Hi ha una petita caiguda d’aigua a uns 8’ del hotel. He anat fins allà, amb un fred i vent notable. He pogut rodejar l’hotel per tenir perspectives de tots els angles. A les 9:45h he arribat a l’habitació. A les 10h sortíem del hotel. Agafar les maletes i portar-les al autocar i començar la nostre peregrinació turística. A més, hi havia sol, el pronòstic del vent era que aniria afluixant durant el matí. Cal dir que l’hotel està situat en un lloc estratègic dins del no res. La seva geometria dona al espai un toc humà, dins de d’immensitat del terreny on estem. El sol ha havia començat a posicionar-ne per dominar-ho tot.

Hem anat seguint la carretera nº 1 que envolta tota l’illa cap el glacial Fjallsárlón. El paisatge per arribar-hi fa honor al nom del país Islàndia (Terra de Gel), tot nevat d’un blanc puríssim. Un paisatge que a l'estiu déu ser altra cosa. Hem arriba al pàrquing on hi ha un restaurant/hotel i un camí marcat que et conduïa  fins la llacuna de gel.

“La glacera de Vatnajokull ha canviat en la seva estructura i mida al llarg dels segles. A l'època de l'arribada dels primers pobladors d'Islàndia la glacera es trobava, segons sembla, uns vint quilòmetres la nord. Molt més extens a l'època de la petita glaciació, la glacera recula a partir de 1900 i entorn de 1934 crea el llac de Jokulsarlon. L'escalfament progressiu del planeta ha fet que el creixement del llac sigui intens. El 1975 ocupava una superfície de 8 km2 i avui arriba als 19km2.

La glacera puja fins als 900 metres, vista espectacular des de les ribes del llac. Els blocs de gel que acaben al llac poden arribar als 30 metres de costat, cosa que els fa imponents. Els fotògrafs gaudiran de mil clixés excel•lents sempre que la seva càmera no es congeli.

Els canvis de clima a nivell global fan que la retirada de la glacera s'acceleri i no se sap ben bé quin serà el futur del llac, encara que els geògrafs i geòlegs afirmen que es pot convertir en un fiord*.” (https://www.guia deislandia.es/lago-glaciar-de-jokulsarlon/)

El problema del camí era que el gel no estava gelat i havia lloc on hi havia bassals d’aigua que t’he fossaven els peu. Aquí els grampons ha fet la seva feia. Nosaltres hem anat seguint el camí, però dins la neu. L’espectacle era grandiós, les muntanyes, la glacera tot cobert de neu donava una sensació què un pastisser gegantí hagués muntat un merengue immens. Tot nosaltres, turistes, fèiem el camí cap el llac. La primera part del trajecte fa pujada i és clar, desprès baixada, hi havia un parell de llocs perillosos per els peu, massa aigua i poc gel. Al final et trobaves amb el llac. Blocs de gel t’he espera’n com si ells no tinguessin presa, però tal com va tot amb el canvi climàtic, aquest blocs tenen el dies comptats. Hi havia llocs on podies veure l’antic traçat de la anterior carretera que passava al costat del llac.

 

Desprès de tornar al pàrquing, sortejant les aigüeres, hem anat al nostre següent destí. El dia era extraordinari, un cel blau amb un sol lluent permetia gaudir de la natura. No feia un fred massa vull i això no és gens bo ni per la glacera ni per el paisatge.  Potser tot plegat té els dies comptats i això deuria ser motiu per pensar-hi en el que fem i no fem.

El següent paratge turístic ha sigut la llacuna de icebergs de Jökulsárlon. Hi havia la opció d’anar amb zodíac entre icebergs, però el mal temps no ho ha fet possible -això havíem de fer-ho el dia anterior-. L’autocar ens ha deixat a prop de Jöhulsárlon, un camí de terra que et condueix en 15’ a aquesta llacuna, a certa distància el gel semblava literalment onades de mar congelada, era un efecte formidable i magnífic. Desprès quant  arribaves a lloc, ja no hi havia aquell efecte màgic. A prop dels blocs de gel, un petit llac congelat, la gent feia una mena de ritual infantil, llançar pedres sobre el gel, hi havia una exposició de pedres que provenen dels troglodites que volien comprovar la resistència del gel. 

El bloc de gel hi havia una varietat de colors, hi havia gent que s’han filava on no tocava, el nostre diligent Ernesto, explicava que hi ha hagut més d’un accident mortal per culpa de la inconsciència de la gent, al pujar per el gel i caurà dins la gelera o la llacuna. Molt a prop, és veu la glacera gegantí de Jökulsárlon. Hi havia bloc de gel a peu de la llacuna. El canvi climàtic fa que tot aquella àrea no estigues congelada. 

Desprès hem seguit la marxa cap el nostre destí per dinar. No estava a prop de la llacuna. Hem anat per la carretera nº 1, i un desviament per anar a buscar la 204 Meðallandsvegur fins al nostre destí final, Magma és diu el nom del hotel i restaurant on hem dinat. Al costat d’uns embassaments. El lloc és molt bonic. Hi ha cabanes per els turistes, amb la neu el seu aspecte amb el dia que feia era realment espectacular. El dinar era truita salmonada i postra, tot molt bo. Tallat inclòs. El local era bonic, no massa gran, però hi havia gent que entrava per preguntar si havia lloc. El paisatge era de postal. He fet fotografies de l’entorn.

Com ahir no vàrem poguer visitar alguns llocs, avui si que ho fem. Hem anat aprofitant el camí, què ahir no es veia res, per el camp de lava i molsa d’Eldhraun.

“És cert que no és gaire comú trobar-se amb quilòmetres i quilòmetres de vastos camps de lava cobert de molsa islandesa. Així, quin tipus d'esdeveniments geològics van tenir lloc aquí perquè es formes aquest paisatge tan peculiar? Bé, tot va començar com un camp de lava normal: amb un volcà en erupció. Encara que en aquest cas va ser un episodi força dramàtic per a la illa. Tot va començar amb l'erupció de Laki, probablement una de les erupcions més violentes de la història d'Islàndia. El cataclisme va ocórrer sobre 1783 i 1784, i els danys col•laterals van ser quantiosos. No tant per l'explosió en si, el foc, la cendra i la lava expulsada, sinó pels danys a la collita i la fam que va venir després. Les conseqüències van ser que més del 20-25% de la població d'Islàndia va desaparèixer juntament amb gairebé el 80% dels animals domèstics. L'erupció va tenir tanta envergadura que es diu que el núvol de fum i cendra va arribar al territori francès, segons diuen, bloquejant la llum solar.” (https://www.islandia24.com/eldhraun-campo-lava-islandia/)

L’extensió i dimensió del desert de lava i molsa malgrat què és molt impressionat, el lloc per veure’l no veiés més del que ja havies vist anant en l’autocar. A més, el lloc estava congelat i era perillós, hi havia un munt de turistes. Per el nostre guia, era un altra fita per marcar els llocs clàssics. Per variar, no portàvem els grampons. Uns 15’ inútils, però què els turistes ho tenim que en passar. 

Islàndia: Costa Sud: Hella-FossHotel Glacier Lagoon

 Dia 2

Anant a dormir tant d’hora, el resultat és que et lleves massa d’hora (3:00h). Sort que m’he tornat a dormir. A les 6:50h ja estava despert. Dutxa i anar a esmorzar. Torrades i cafè amb llet. Hi havia mes opcions.

A les 9:00h sortíem cap la “Costa Sud”. Hem tingut un dia digne de l'home del temps. Pluja i vent. No ha sigut còmoda aquesta combinació, sobretot quant hem anat a la cascada de Seljalandsfoss.  Un salt d’aigua potent, foss, vol dir cascada, però aquella hora 10:00h estava plovent amb ganes. No venia massa de gust mullar-se, però som turistes, així que hem sortit de l’autocar i en un petit camí et porta davant d’aquest caprici geològic. El origen de l’aigua que cau d’una alçada de 60 metres és situa a la glacera del volcà més conegut d’Islàndia, el Eyjafjallajökull –tant difícil d’escriure com encara més de pronunciar-lo- que va provoca una paralització del tràfic aeri al 2010.

Com plovia amb ganes no he pogut treure la càmera fotogràfica, no li cau molt bé l’aigua, i en aquell moment queia i molta. Així que he tirat de mòbil. A vegades el mòbil fa coses estranyes, per exemple, posa el format Heic a la fotografia quant en altres ocasions ho ja en el format jpg. Ja li he dit al mòbil que deixi de agafar el format Heic. 

Com no saps si tornarem a aquest lloc, molt a prop hi ha un altra cascada, plovia i feia vent, però hem anat a la Gljúfrabúi té un salt de 40 metres. Amb aquelles condicions, no valia entretenir-se, malgrat la seva bellesa, el fre i el vent no deixen massa marge per l’estètica. 

Al aparcament, hi havia els serveis, tot senzill i sense eficient. Les ràfegues de vent  feien sentir-se dins l’autocar. El paraigües en aquests casos, és inservible, perquè el vent el fa una andròmina innecessària. Per suposat, l’abric estava mullat, sort que és impermeable. Marxar nosaltres i altres autocars amb turistes arribaven. També hi havia molta gent amb cotxe de lloguer. Islàndia pot vendre l’idea que tot el paisatge canvia sigui ara, amb neu i el estiu on el color verd predomina. El nostre guia Ernesto ens va dir que al estiu, plou molt sovint.

Tot l’equip, pantaló inclòs ha anat força be. Les botes, ha entrat alguna gota d’aigua. Sort que l’autocar s’ha anat eixugant poc a poc, L'abric inclòs. 

A mitja hora d’on estàvem, es trobava la següent atracció natural, la cascada de Skógafoss. El festival d’aigua i sals naturals es extraordinari. Encara més imponent que l’anterior, la cascada no era tan fàcil d’arribar com l’anterior. A més la pluja havia baixat de pistonada, no et mullaves de la mateixa manera. Però hi havia el perill del gel. Teníem preparat els grampons, però al final va anar a parar dins de la maleta o sigui a dins d l’autocar. Van tindré que diu adéu a aquest, malgrat que més endavant ens van ser molt útils. 

Un pàrquing ple d’autocars o cotxes omplia l’esplanada. En altre època del any, el trajecte son 2’, però en gel, és va fer llarg i sobretot, perillós.  Anàvem en molt de compte per no relliscar, aquestes alçades, un cop al genoll potser catastròfic, també per l’autoestima. Mentre nosaltres anàvem molt poc a poc, altres que si portaven els grampons  anaven satisfet de si mateixos. 

La cascada de Skógafoss “es precipita des d'una alçada de 62 metres i la seva amplada és de 25 metres. En no existir ni edificis ni muntanyes a les rodalies la seva vista és grandiosa. La cataracta de Skógafoss destaca al faralló que voreja la plana costanera. A l'estiu els vessants es cobreixen de verd maragda i a l'hivern, en canvi, els tons són més apagats fins que apareix la neu i tot ho tapa.

Com a la majoria de cascades, Skógafoss compta amb diverses llegendes. La més famosa afirma que després de la cortina d'aigua s'amagaria un tresor, deixat per un víking, Þrasi Þórólfsson*”. 

Davant la cascada el torrent d’aigua és impressionant. Ací, no sembla que puguin tenir problemes d’aigua. El color negra del terreny, amb la boirina de la força de l'aigua i el dia gris plujós –havia parat de ploure- feia que tot plegat fos una mica surrealista, especialment, perquè en aquell indret, els turistes érem moltíssims. Tothom volen fer-se selfie. L’espectacle de la natura estava al servei de la pròpia vanitat personal que gràcies al mòbil pots multiplicar de manera escandalosa la teva pròpia fatxenderia.  

Al costa de la entrada a la cascada hi havia un camí que puja fins a dalt, on pots veure el riu que cau formant la cascada. No vam pujar, però si alguns companys. Jo també sóc culpable de fer fotografies i vídeo per documentar l’espectacle que ofereix la natura.  A la tornada ens a acompanyat un company de viatge. Hem vorejat el riu, perquè hi havia menys gel. Però al final tenies que anar cap al pàrquing on si hi havia el maleït gel. Per sort, no hi ha hagut cap ensurt. 

El temps no millorava, no hem pogut fer tot allò que teòricament s’havia de fer, però la climatologia no ajudava gens. Hi havia previsions de vent extrem, i quant això passa, les carreteres es tallen. La neu també hi havia possibilitats que caigués. Tot conspirava perquè el nostre tour turístic tingues que suspendré, almenys per avui. Hem arribat a un lloc que el mínim que és pot dir es allò de pintoresc. Per la carretera principal del sud, la número 1, hem arribar a Vik, no en diguin que no té gràcia. El nostre guia, Ernersto, ens va dir que hi ha un 10% de gent que parla castellà. Semblava una mena de l’oest polar. Una tenda enorme, venia roba d’abric per si algú s’havia despitat. Hem comprat un parell de detalls per la família. Jo m’he comprat un mussol per la meva col•lecció de quatre que tinc. En aquest indret, és on cal omplir el dipòsit de benzina per seguir la ruta. Més enllà hi ha el nostre hotel on dormirem a la nit.

Plovia, però sense massa esma, hem dinat en un local molt gran, un hotel i restaurant amb uns vitralls enormes on la grisó i el vent que començava a avisar feia que dins fos un autèntic refugi de pau i benestar. Hem dinat molt be, el menú també era tancat. Carn de xai i postra, més cafè. Aigua per beure. Mentre esperes que et portin els plats, et posen pa –molt bo- i mantega. I com si fos el gos de Pavlov comences a ficar cullerada.  És una temptació massa difícil de deixar-ho estar.

*Lola

Hem sortit ràpidament, perquè el pronòstic meteorològic anunciava vents de fins a 130km en poques hores, així que hem sortit cap a FossHotel Glacer Lagon (Öraefi), un lloc en mig del no res, entre aiguamolls i el mar i relativament a prop el glacial Lagoo. 

Hem arriba després de travessar camps amb neu, tot blanquinós, on el paisatge semblava una mica oníric e irreal. A estones plovia i no es veia res des de l’autocar que anava amb molt de compte de fer canvis bruscos, en Hans, el nostre xofer, tenia que evitar creuar-se amb els camions que venien en direcció contraria aferrant-se el volant amb força. Per moments la carretera s’omplia de neu per obra del vent –torp/ barrufa-. Hem arribat per una turó on hi ha torres que controlen la quantitat d’automòbils que passen, i totes les dades necessàries per decidir si cal tancar la carretera. Desprès d’haver superar aquest turó, el paisatge ha canviat, de la neu els camps, és veien cavalls que els deixen sense tancar. Sembla que son d’una raça que s’ha adaptat molt be a aquests paratges i al seu clima. L’Ernest ha jugat una mica amb nosaltres. Vull dir, que anava posant dramatisme sobre la intensitat del vent, com en les pel•lícules de terror que el dolent et va perseguint, ací era el vent qui feia aquest paper. Era una cursa en la què nosaltres portàvem avantatge. Hem vist passar llevaneus al tram on la neu s’ha anava acumulen a les voreres. 

A les 17h estàvem al hotel. Quan anàvem a entrar al hotel, hi volia sortir el sol, però poc a poc el part meteorològic s’ha anava perfilant com estava previst. Molt de vent i això feia impossible sortit per intentar veure l’aurora boreal, que segons han dit era possible que es pogues veure a partir de les 23h, puix a aquesta hora deixaria de ploure. En aquell moment a les 19:44h escolto les ràfegues de vent, i he fet una petita gravació del vent. A les 20h hi ha el sopar.

El nostre guia Ernesto, ha explicat alguns temes d’interès com la sanitat, hi ha copagament. Hi ha una molt alta taxa de natalitat (3/4 fills). L’emancipació dels joves els 18 anys. L’ Universitat  no és paga per crèdits. Al Nadal hi ha tota una col•lecció de pares Noel que van fer petits regals.

El sopar excel•lent. Amanida i bacallà, postra molt bo. El vent segueix fent de les seves. Els vitralls tenen certa capacitat per absorbir el vent. L’aurora boral –el gran objectiu del viatge- pot aparèixer entre les 23-24h. El vent segueix fortíssim, com si no hagués un demà. Demà afluixa el vent. Estem en un compàs d’espera per el miracle boreal. La nostre habitació mira cap el nord. S’ha fet un petit núvol que la càmera ha vist de color verd, com si és volgués transformar-se en aurora boral, però sense arribar-hi. El vent no dona treva (130km), un soroll persistent que farà difícil dormir.  Demà serà un altra dia.