Bayern Munic- 3 Ombres blaugranes- 0

 

El Barça ha tocat fons. Però, hi ha molts responsables d'aquest naufragi. Hi ha una llei que diu què quant estàs a dalt, per mantenir-te cal  renovar. No estripar-ho tot. Ara, el Barça prova una medicina què va fer provar a altres equips. Guanyava a la primera part de 3 o 4 gols. I clar, estava Messi, un Messi jove, que amb els anys ells sol ha anat mantenint artificialment l'aparença d'un equip. Ara hi ha una colla de joves, molt joves. I això és importantíssim. Però estan sols. No hi ha cap líder al camp. Hi ha un centre, però no hi ha una defensa amb cara i ulls. I el balanç ofensiu, dona tristor. En aquesta fase de classificació, ha marcat dos gols. Ahir, Gavi és va barallar amb tothom. Amb Busquets fent de tot, no hi havia més substància per fer equip. Perdre 3 a 0, no és el problema, és la manera com perds. Xavi, té una tasca enorme, i l'únic que demanaria a la Directiva fatxenda que tenim, és que el deixes treballar els proper tres o quatre temporades. Treure's de sobre tota un colla de jugadors que no mereixen jugar el Barça i fer un bloc amb ganes i determinació. Ja sé que això és demanar massa. 

Alsàcia: Strasbourg- Haut-Koenigsbourg-Sélestat-Strasbourg (II)

 II

Chateau d'eau

Desprès de sortir del Castell, hem anat al poble de Sélestat, on hem dinat al restaurant Ville De Reims. Érem els únics clients, perquè dos clients marxen desprès de dinar, mentre nosaltres esperàvem el dinar. He dinat bé. Hem begut vi de la terra, Resling, què feia bona companyia al entrecot que he menjat. Al vi ens hem apuntat quatre persones del grup. Per sort cap tenia que conduir.  La Galatea no dinava amb nosaltres. Ha vingut més d’hora del què ella mateixa en ha dit. La cuina devia estar desbordada, servia la taula una única persona. I el idioma és una dificultat extra. Una vegada dinats, hem començat el tour per la ciutat de Sélestat. Té una població a prop de vint mil habitants. Hem passejat per els carrers de la ciutat i hem vist des de fora els seu monuments més vistosos. Galatea ha seguit fent explicacions de tota mena, però impossible seguir-hi el fil de tanta explicació. Hem passat per la Tour de l’Horloge, l’esglesia de Sainte-Foy, l’Église Saint-Georges, Biblioteca Humanística, i hem passat volant per le Chateau d’eau a l’entrada de la ciutat. No hem passat per la Sinagoga. Tot això a pas massa accelerat. 

Tour de l'Horloge

Sainte-Foy

l’Esglèsia de Saint-Georges

Biblioteca Humanística

A Sélestat poden cantar allò de O Tannenbaum, Wie treu sind deine Blätter (Oh árbre de Nadal, que fidels són les teves fulles). Aquesta és la lletra d’una nadala universal on és parla d’arbres de Nadal i Sélestat vol reivindicar el origen d’aquesta tradició. Hi ha constància escrita al 1521, en concret, al 21 de desembre, on és fa constar un pagament de quatre schillings  els guàrdies què han de protegir el bosc, on estàvem els pins. A l’Esglèsia de Saint-Georges (1220-1500), hi ha una exposició de les transformacions dels arbres de Nadal. 

"Està formada per dos elements simbòlics: la poma que recorda el pecat original d'Adam i Eva, i l'hostia no consagrada, anomenada oblit, que representa la redempció aportada pel sacrifici de Jesús." (L'història del l'arbre de Noël: segle XVI)

Al Nadal apareixen a Alsàcia personatges de llegenda i mites associats amb personatges com San Nicolàs, Hans Trapp i Christindel. La festa grossa per els nens no és el 6 de gener si no el 6 de desembre. L’esperit nadalenc és encarnat per el Christindel, mentre que en Sant Nicolàs va repartint regals, en Hans Trapp  o Père Fouettard va repartint carbó i no fuetades com l nom indica. Tots els nens i nenes ja sabien què si és portaven malament, tindrien la visita d’en Hans Trapp (Alsàcia). Ven mirat les històries de conte amb nens donen por, perquè el invent de la infància és recent. A l'edat mitjana, els nens i nenes eren tractats com adults petits. La mortalitat infantil era tan gran, què els pares i mares veien com el fills s'ha anaven abans d'hora.  A partir del segle XVI comença un llarg camini per reivindicar la singularitat dels nens i nenes. El crit d'angoixa de madame Sévigne(s.XVII) davant de la neta malalta: "No vull què mori!*"(pàg.315) és indicatiu d'aquests canvis. Cal pensar en el abisme de mons entre les classes altes (nobles i reialesa) i les classes populars.

 I fins ben entrada el segle XIX no va a començar-se a perfilar un estatut diferent per el fills. No és que no estimessin al fills, però la lluita per la supervivència feia que fossin la baula més dèbil. El contes de nens/nes abandonats al bosc, dona idea de la realitat d'aquells temps obscurs.

Com havíem arribat a una hora una mica intempestiva, no hi havia gaire moviment, 15.30h. Aquesta latitud és fa fosc molt d’hora, a les 16.45h ja és fa de nit. El Museu de la Biblioteca a més estava tancada. Hem tornat al bus per tornar a Estrasburg i passejar per el barri de la Petit France. 

Pont Couverts

A la tornada el temps ha canviat, ha començat a ploure aiguaneu i uns flocs de neu. Li hem demanat que amb el autocar es dones una volta per les institucions europees, però la visita ha estat estèril, plovia i des del autocar poques fotografies és podien treure i a més la foscor no feia justícia a l’arquitectura dels colossals edificis. El bus ens ha parat a prop de la Petit France i nosaltres ens hem posat en marxa. La Galatea seguia el seu discurs interminable. A Estrasburg mana Jeanne Barseghian, Alcaldessa des de  el 2020 per el Europa Ecología Los Verdes (EELV). La Galatea no va dir res de l’actual Alcaldessa, ella què és comunista deu pensar què és massa tova per ella.

 

Hem passejat per el Pont Couverts, al costat de la Place Henri Durant. La il•luminació nocturna  donava al entorn una perspectiva força fotogènica. La Presa Vauban (1690), les dos torres què dominen la presa, formen una estructura més militar que civil.   Hem passejat resseguint el canal on havia cases què un dia van pertanyé a diferents oficis. Al Square Louise Weiss i Place Benjamin Zix. Hi havia tendes i restaurants. Hem travessat la Place Sant-Thomas. La nostre cicerone Galatea seguia parlant sense cap consideració a les nostres capacitats per assimilar tot el què ella volia explicar-nos. Per fi, ens ha deixat al costat del ApartaHotel. Ha sigut un àlibi deixar d’escoltar la seva veu. 

Al hotel, hem descansat deu minuts i hem decidit anar a comprar al Auchan. Per anar, estàvem molt a prop del hotel, hem passat per un carrer on havia tendes de campanya, sembla que els sense sostre tenien el seu  lloc per dormir i deixar les seves coses. Sembla estrany que també al primer mon hi hagi un tercer mon. Hem entrat al Auchan, hi hem comprat algunes coses, pa sense gluten, ací, a les cartes dels restaurants no hi cap indicació per les persones que tenen alguna intolerància. Almenys a Catalunya i a la resta d’Espanya (Astúries), estan millor preparats què al cor de la EU. Ens en fet una “truita francesa” sense sal ni oli d’oliva i si amb mantega. Hem comprat un formatge francès, amb sabor a anís molt bo. Estic escrivint a les 22.39. Ha sigut un dia molt llarg i encara tinc al cervell el so interminable de la Galatea. I demà encara hi haurà més !

--------------------

* Philippe Ariès y George Duby, Hstoria de la vida privada. Vol.5 El proceso de cambio en la sociedad de los siglos XVI-XVIII. Trad. Mª Concepción Martín Montero. Editorial Taurus, Madrid ,1992.

https://commons.wikimedia.org/wiki/S%C3%A9lestat

Alsàcia: Strasbourg- Haut-Koenigsbourg-Sélestat-Strasbourg (I)

 

Deu ser que en faig vell, perquè en desperto a hores intempestives, i desprès costa molta tornar a dormir. Dutxar-se i anar a esmorzar a les 7.45h, res més havia al petit menjador dues persones més, companys de viatge –com les paraules van rodolant, adquirint noves significacions-. El bufet del ApartaHotel era molt discret, he mirat incrèdulament, per trobar una torradora de pa, però no hi havia. Això si, hi havia dues màquines de fer cafè molt modernes, en diferents opcions. M’he pres dos caputxinos. Hi havia dos safates per el pa, tallades molt finament, i un molt discret assortits d'embotits.  

A les 9h ha vingut la nostra guia què es diu Galatea. La nostra guia no ha començat en bon peu la seva entrada al grup, massa contundent, li semblava què era una idea brillant què cadascú tingués un número per identificar-nos. Tal com arribat l’idea, ha marxat per la cara de tothom. L’autocar no a anat davant del hotel, hem sigut nosaltres que hem anat a trobar-lo, no estava lluny, ens hem passejat per un carrer tret on venia gent què ens creuàvem. Hem passat al costat de la estació de trens i metro, una plaça força espectacular i molt amplia, la Plaça de la Gare, i la Bd. de Metz, al costat de la Lufhansa Bus Spot, hi havia el nostre autocar. Avui, si anàvem ben abrigats. Un autocar molt gran i còmode. A enfilat cap la A35 al nostre destí què era el castell Haut-Koenigsbourg. 

                                                                                       

Un trajecte què al principi anava força aturat perquè havia un accident de tràfic. Molta cua cap Estrasburg, efecte tafaner, i al nostre carril hem pogut veure una ambulància, el cotxe grua i els dos cotxes sinistrats. Una vegada hem superat l’accident  hem anat més ràpid. Un paisatge en camps conreats i obres en acció, volen fer una altra autovia. Feia fred, sort que lluïa el sol, la Galatea hi posava el so de fons. Galatea és argentina que viu des de fa molt a Alsàcia. Va estudiar arqueologia, però com tanta gent, si dedicada al turisme. Ha parlat sense interrupció tot el dia. Ha explicat que Alsàcia es el producte de forces geològiques que han creat aquesta planaria, molt fèrtil. Ens ha parlat que la regió és habitada des del neolític. Ella ha anat explicant tot el que sap, malgrat errades històriques sobre els romans. No calia ser una Mary Beard o un Paul Veyne, per adonar-te que el segle VIII a.C, els romans encara no eren cap imperi. Una dada significativa: mentre ella parlava de segles passats, no era capaç d’explicar de què viu la gent per aquestes conrades. Tenia més una mirada arqueològica que no pas turística. Hem passat a prop de Sélestat –a la tarda hem anat-, hem agafat el desviament de la D159 cap el castell. Hem passat per un parc temàtic Cigoland Parc, Kintzheim, hem passat per La Volerie des Aïgles, el paisatge estava nevat, la carretera en perfectes condicions, feia un contrast molt espectacular entre les voreres plenes de neu, el bosc tot blanc, i la carretera que no parava de donar voltes i més voltes, fins arribar a les portes del castell. No estàvem sols! Lluïa el sol, i el contrast del blau del cel i el blanc de la neu, permetia ser optimista de cara a les fotografies que tothom a fet. 

La història del castell es pot trobat a la wikipedia, la versió castellà/català, no és gens extensa, i cal anar a la versió francesa. El castell és una recreació romàntica del segle XIX que va restaurar el castell que prové del segle XII. A la vegada el terrenys per construir-lo prové del 774. A la pàgina hi ha un bon grapat de fotografies per fer-se una idea del castell.

A prop de dues hores de visita, molt complerta e impossible de seguir les explicacions, amb noms i dades de tota mena què finalment, he renunciat. Ho pots llegir a la wiki, al final hi ha una bibliografia per si algú vol encara més. S’ha de dir que el lloc està apartat de qualsevol lloc. Devia ser un lloc imponent, encara ho és. Hem passat un control amb passaport Covid i l’entrada de 7€. Un castell com estem acostumats a les pel•lícules. La reconstrucció va ser gegantina, obra del arquitecte Bodo Ebhardt al 1901 fins al 1908. L’obra té un valor simbòlic i polític per el kaiser Guillem II de Hohenzollem.  Hem anat resseguint les estances, i les vistes impressionants  que des de la seva posició privilegiada té tota aquesta explana què en el temps de Guillem II, era Alemanya. La Primera Guerra Mundial i el Tractat de Versalles va fer passar a mans franceses aquest territoris. 

Hem gaudit d’aquesta arquitectura “hibrida”, una barreja de segles i d’un eclecticisme que deu fer les delícies del crítics en arquitectura i per descomptat  el caprici del seu arquitecte. El Castell va inspirar a John Howe (1990) la ciutadella de Minas Tirith, al la saga del Senyor dels Anells de Peter Jackson, entre d’altres pel•lícules.

-----------------

https://fr.wikipedia.org/wiki/Ch%C3%A2teau_du_Haut-K%C5%93nigsbourg

https://commons.wikimedia.org/wiki/Category:Ch%C3%A2teau_du_Haut-K%C5%93nigsbourg

CE: 43 anys i un dia

 

Celebrar una CE que s'ha quedat vella i i sagrada, que els seus intèrprets, TC, la interpreta de manera restrictiva, que la dreta extrema i la extrema dreta son els seus millor avaladors, amb el concurs del PSOE, no ajuda a celebrar-ho.  L'Espanya oficial, encara està paint el 1-O del 2017, per això, no hi ha al horitzó cap possibilitat de adaptar la CE els nous temps. El consens -forçós- del 1987, ara és impossible. I això és un llastre molt feixuc per avançar-hi. El pitjor és què no et deixen ni plantejar un referèndum -què és possible fer-ho- per si  Catalunya vol seguir al Estat espanyol o vol construir el seu propi futur.

Alsàcia: Barcelona a Strasbourg (I)

 Dia 1

Llevar-se a les 3.20h perquè tenim què estar a les 4.20h davant el XXX. Hem deixat el cotxe relativament a prop, i hem fet soroll amb les maletes. No érem els primers en arribar-hi. A l’hora en punt el autocar ha sortir cap a Barcelona. 

Hem parat a Barcelona a recollir a una companya del viatge. El autocar ha tingut que maniobrar per ficar-se en uns carrers molts estrets amb cotxes mal aparcats. Hi havia controls de policia. 

El nostre vol sortia de la T2, no ha estat fàcil arribar-hi, perquè la senyalització no era massa bona. Malgrat l’hora intempestiva, sempre hi ha gent. Facturar maletes, control de “predelinqüents” amb els clàssics, control de equipatge de mà i passar el arc de la sospita. En el meu cas, a sonat el soroll d’alerta, les botes que portava. He tingut què treure-me-les, el cinturó dels pantalons també, semblava que fos un d’aquells dolents de les pel•lícules de l’oest, que al entrar al saloon, tenies que treure’t tota la ferralla que portaves  a sobre. 

Desprès torna a posar-te les botes, el cinturó, i recollir les safates amb tot el ha de passar per els escàners.  La nostra porta de sortida era la S. El vol sortia a les 7.20h. Hem anat amb bus fins al avió de la companyia de low cost easyJet. Pujar al avió i desprès d’una bona estona passejant-nos per les pistes, hem pogut enlairar-nos a l’hora. 

Els viatges low cost han democratitzat la manera de volar per a milions de turistes. No hi ha el monopoli de les companyies de bandera –Iberia, Air France, etc.,- associades els països corresponents. Aquest low cost, té l’altra cara, espais mínims entre seients i cap atenció general a la clientela que vola. Els extres ho has de pagar. Aquella hora un cafè amb llet i   un croissant hagués estat  ideal. Hem aterrat a Basilea (Bassel) a l’hora prevista, tot anava com un rellotge suïs. Dia grisós, no plovia i el fred era moderat. Sortir del aeroport, hem ensenyat el passaport Covid i el DNI i llestos. El conductor esperava. I nosaltres veiem el autocar. La terminal per on hem sortir era petita. El conductor s’ha apropat a nosaltres per confirmar que érem els clients que esperava. A les 9.40h sortíem cap a Estrasburg.   Hem agafat l’A35 cap al nostre destí, 136 km és la distancia que cal fer. En determinats moments queia una pluja fina. A prop de Estrasburg hi havia cua com a totes les ciutats a primera hora. 

Hem arribat al Apartahotel, però no tenien les habitacions a punt!. Hem deixat les maletes i hem tingut que sortir tal qual al carrer. Molts pensaven posar-se més abric, perquè la pluja queia suaument, el fred és feia sentir. Hem anat cap al centre, estàvem a 10’ de la Catedral. Havíem de passar un pont on feien un control simbòlic, era portar mascareta. A les 11h començava el nostre periple per els carrers del centre històric. Hi havia molta gent. Hem anat descobrint carres i places on hi havia les famoses parades nadalenques totes guarnides de motius de Nadal. Hem passat per la plaça Kléber, on un arbre de Nadal gegantí presideix tot l’espai. Un munt de parades venent de tot, especialment menjar per portar o menjar-t’ho allà mateix te esperen. Finalment, hem arribat a la Catedral. La Catedral Notre-Dame ocupa el espai físic i  simbòlic de la ciutat. Més parades, més gent, feia fred, i plovia. A les 14.30 h havíem quedat perquè una guia faria un petit tour per el centre de la ciutat. Amb el fred, hem pres una de las paraules que queda del viatge, “vin chaud” (vi calent) amb especies i calent amb el got que costava un euro, desprès ho podies fer servir a altres llocs i no tenies que tornar a pagar aquest €, és una bona idea perquè la gent no ho tirés al terra. De fet, el terra estava força net. He menjat un  bretzel amb un vin chaud rouge ha fet sortir del estat de semi congelació que començava a sentir, malgrat anant força abrigat. Hem passejat al voltant de la Catedral i hem arribar on hi ha un monument al general Leclerc a la plaça Broglie, plena naturalment de parades per menjar.  Com segui plovent, hem entrat a un restaurant a prendre uns caputxinos.  Un servei molt lent, ha fet que tinguéssim temps de eixugar-nos les roba i els paraigües. Sort què els caputxinos eren bons. A l’hora en punt estaven al costat de la Catedral per fer el tour. 

*

A la entrada de la Catedral hi havia un espontània tocant el  violoncel, molt teatral ell, semblava que volia acaparar-ho tot, l’espai i a més a l’atenció del públic, aixoplugat a la porta de la Catedral, perquè encara plovia. A l’hora punt una noia molt jove, Estefania, mig veneçolana i italiana, ens ha fet de cicerone. Era una noia molt guai, volia explicar-nos moltes coses, però una d’allò, deia, fa ho explicaré més tard. Naturalment, amb el torrent de coses que ha dit, impossible seguir el fil, malgrat que molts han seguit fil per randa les explicacions.  No tenen aturador a l’hora d’explicar. Deuen pensar que cal omplir el cap de nom i dates per demostrar que son professionals. Uff !

Hem vorejat la Catedral, no hem entrat, això ho feríem més tard, hi a anat voltat, mentre seguia plovent, per arribar a un pont molt fotogènic, Terrasse Rohan,  Place du Marché-Aux Poissons, Place Saint-Thomas, Rue Gutenberg, ella, seguia explicant-nos i jo feia fotografies. 

Plaça Broglie

Point de Sant-Martin

Saint-Thomas

Desprès de felicitar a la nostra guia, cadascú anat el seu aire, però tot hem anat al Apartahotel, què està situat al Boulevard du Président Wilson. Ens hem posat l’equip per atacar el Pol Nord. Hem sortit cap al centre, a cada cantonada hi ha parades de Nadal, però sobretot de menjar. Jo he pres un crepè normad (poma, caramel i calvados) tot molt contundent. Finalment, hem tornat al hotel. Estava esgotat, tot el dia caminant sota el fred i la pluja. El rellotge intel•ligent m’han dit que havíem fet 12km.

                        

Plaça Kléber

A les 21.30h no tenia esmà d’escriure res. Massa cansant per escriure amb tranquil•litat Aquest Apartahotel, malgrat les estrelles que té, no arriba a les expectatives. Els estris de cuina son els mínims, una paella i una olla molt gran. Dos ganivets, cullera, forquilla i dos gots. Però hi havia nevera, un rentavaixella i un microones. Res per netejar la cuina, t’ho has de portar tu. Uff! Demà més...

* Cortesia de Luis Miguel

Recomendaciones musicales

 

Eva Cassidy (1963-1996) no va poguer gravar cap tema a cap discogràfica. Una vegada mori, el seu company va fer tot el possible per fer conèixer la musica de Cassidy. Al món de la música també hi ha pífies  incomprensibles.

Barça B- 0 Betis-1

 

El Barça ha perdut davant d'un Betis, que sense fer res del altre món, ha demostrat ser un equip de primera divisió, mentre el Barça sembla més el B què el que deuria ser. Un equip què està negat per el gol. Desprès de Messi -hi ha alguna possibilitat què torni?- no hi ha ningú capacitat per fer gol. És així de simple. Un equip què quant li jugues directe, apareixen totes les mancances futbolístiques, amb especial, la defensa, sempre massa fora d'on deuria estar. Lents, des ubicats, previsibles, gens contundents.

Ha entrat Demebélé i el equip s'ha transformat, però era un miratge, no hi havia mai cap rematador, perquè falta un davanter en cara i ulls. Què deu pensar en  Frenkie de Jong que sempre surt en moments desesperats? Ara mateix no tenim un equip competitiu. I sort tenim que la Lliga espanyola, es molt fluixa. El simpàtic Riqui Puig, no és cap solució al centre. Per això ja hi ha dos màquines com Gavi i Nico. Ha jugat Coutinho, però com el equip a anat de més a menys. Un jugador què no té ànima ni engresca al equip. I un Memphi Depay lluitant contra ombres, sol sense acompanyament, deu estar pensant que no ha sigut bona idea venir a aquest Barça B.