dimarts, 23 de novembre del 2021

In Memoriam: Antonio Escohotado

 


La mort d'Antonio Escohotado, demostra una vegada més, què la mort sempre guanya, malgrat el intent de treure'l a del nostre horitzó. La seva gran obra, la va escriure el any 1989, Historia de las drogas , editada per LB, Alianza. Un llibre que volia ser un punt de referència amb les discussions interminables sobre la seva legalització i tota la hipocresia del món envers un món que anava més enllà de una qüestió d'ordre públic.

El primer volum, LB 1384, feia un repàs històric des de què el home comença amb el seu comerç amb la natura. Les plantes que l'envolten tenen propietats que els homes de totes les parts del món aniran descobrint i utilitzant. Fa una antropologia de les drogues, per anar desprès a fer un tom a través del concepte de Ebrietat. Explora les religions i com tracten l'ebrietat. Finalitza aquest primer volum, a una aproximació a la modernitat i l'aparició de noves possibilitats per sentir l'ebrietat: ja sigui amb el cafè, l'opi, el tàbac.

El segon volum, LB 1393, feia un recorregut des de l'estat teocràtic al benestar: "El interregne liberal". Va fent un repàs meticulós sobre diferents substàncies que van apareixen. Hi ha un moment, en què les substàncies no son percebudes de manera negativa, però lentament, comença una contrarevolució contra la utilització d'aquestes substàncies. Això, ho explica en claredat, a la "secció IV La Cruzada en su génesis" (pág.223). A real d'aquesta Creuada, encapçalada per EEUU, el focus comença a recaure amb el consumidor. Aquest és transformat en toxicòman, un esser ambivalent, a mig camí d'esser un viciós i un malalt. Així, Benjamin Rush, representant per Pennsilvanià a la Declaració de independència dels EEUU, y  fundador de la psiquiatria, podrà dir el següent:

"En lo sucesivo será asunto del médico salvar a la humanidad del vicio tanto como hasta ahora lo fue del sacerdote. Concibamos a los seres humanos como pacientes en un hospital; cuanto  más se resistan a nuesttros esfuerzos por servilos más necesitarán nuestros servicios" (pág.119) A partir de la Conferència de La Haya (1912), s'establirà una distinció fonamental: "us mèdic i legitim" i en el seu article 20, establirà la següent norma: "Las Potencias contratantes examirán la posibilidad de dictar leyes o reglamentos que castiguen la posesión ilegal de opio en bruto, opio preparado, morfina, cocaína y sus sales" (pàg.251). Legal i il·legal conformarà una constant, molt subtil, en les legislacions nacionals i internacionals.

Un punt d'inflexió al enduriment de les penes per possesió ilegal va ser la Llei Boggs (1951). Aquesta llei, imposava penes de presó automàtiques de dos anys -consum o tinença-.   Des  de les hores, totes les lleis han anat per imposar penes més severes.  Hi haurà una col·lusió d'interessos entre les industries farmacèutiques i els Estats. 
  
El tercer volum, LB 1404, fa una panoràmica de les lleis repressives, tant els EEUU com a la resta del món. Al capítul XXXII. El retorno de lo reprimido (pàg.159),fa un anàlisi i un paral·lelisme entre el què va succeir amb la Llei seca i la heroïna. L'historia és repeteix, però els perdedors seran les classes populars.  Avui, sabem que les tres quartes parts de reclusos a les presons, hi són per les drogues. 

El propi autor deixa la següent reflexió al final del seu llibre: "(...) Podemos preguntarnos entonces qué sucumbirá antes: la fe en el infierno o la ecuación droga-infierno. Pero la historia sugiere con abundantes ejemplos cuánto más probable es lo segundo (...). La cruzada contra la brujería no acabó con decretos, sino entre susurros. Un día aparecieron seres más amenazadores aún para la "integración" social, y el cortejo del Sabbat desapareció por las verdas de remotas montañas. "(pág.394). Remacha su trabajo con estas palabras de Adriano-Yourcenar*: " Toda ley demasiado transgredida es mala; corresponde al legislador abrogarla o cambiarla, a fin de que el desprecio en que ha caído esa ordenanza insensata no se extiende a leyes más justas. Me propuse la prudente eliminación de leyes superfluas y la firme promulgación de un pequño cuerpo de decisiones prudentes. Parecía llegado el momento de reevaluar todas las antiguas prescripciones, en interés de la humanidad" (pág.396).

La frase se deuria aplicar al àmbit de les drogues. Hi ha unes inèrcies molt grans, unes institucions que viuen d'aquest fenomen, però no estem en cap cas a prop de solucionar el problema. S'han gastat ingents quantitats de diners i recursos de tot tipus per lluitar-hi. Sempre en el mateix resultat. Sempre hi haurà gent disposada a provar-ho tot, inclòs les drogues  (il·legals). Sortir d'aquest cercle viciós, va ser l'intent d'Escohotado amb el seu llibre.
                                                                        

El Camí de Sant Jaume a Catalunya (II): Port de la Selva- Sant Pere de Rodes-Pau-Vilajuïga (II)

 Camí de Creu Blanca a Pau i Vilajuïga








Vistes del Golf de Roses


Creu Blanca



Mirador















dijous, 18 de novembre del 2021

Decathlon solidaria amb els Estats

 



Decathlon també si suma per oferir els Estats seguretat enfront de l'arribada de embarcacions plenes de migrats que volen arribar el Dorado anglès. La veu d'alerta d'un bon samarità alertar a les Autoritats per impedir comprar caiacs o barques neumàtiques de joguina. Ho van fer per qüestions humanitàries? Malauradament, la resposta és no. França i Anglaterra porten temps acusant-se de fer-se la guitza deixant els migrats sortir cap la costa anglesa. Tot plegat, molt amb la línia de la UE. Es veritat que el Regne Unit va per lliure. També Polònia. La UE no sap que fer, i per això simplement, prohibeix a Decathlon -Calais- vendre productes susceptibles de fer-se utilitzar per persones indesitjables. Encara hi ha molta gent deixada de la mà de la UE a la frontera del no res entre Polònia i Bielorússia. Podria Decathlon portar tendes de campanya i estris de supervivència a la gent que està patint les conseqüències del dèspotes que governen aquest món?





La realitat es confon amb la parodia

 


L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Pressupostos amb el PSC, victòria per a l'Estat'. Aquest és l’anàlisi que fa Bassas. I no li falta raó. Però, què fan el “bloc independentista”? Junts s’ho mira amb simpatia el que fa la CUP, perquè és una manera de minar a ERC. Amb dos eixos simultanis: nacional/esquerra o dreta, és fa insostenible aquest bloc que mai funciona.  Si ERC dona suport a Madrid els Pressupostos –de gratis- perquè no és vol els vots del PSC per pactar ací el que ja es pacta allà? Diu Bassas, perquè PSC i ERC lluiten per la hegemonia, potser si, però amb el eix nacional, el PSC no vol saber rés d’aquest eix. Embolicats amb els eixos, és la societat qui perd. Hi ha diners -això sembla-, però les perspectives de país són tant allunyades entre la CUP i la resta, què voler simptonitzar amb tothom, és simplement, impossible. Cal prioritzar.

Com potser que ERC volgui la col•laboració de la CUP, si ells, son la puresa i la inconsciència del què és impossible? Jo tampoc vull ni el Joc Olímpics d’Hivern, ni el BCN World( Hard Rock), potser perquè no s’ha explicat com cal ni els costos ni els beneficis, si realment, volen un determinat model, de turisme low cost (Jocs d'Hivern) o una mà d'obra encara més low cost (BCN World). Sembla què no hi ha una visió de país a llarg termini. Tampoc tenim capacitat per pensar-hi ni possibilitats reals de poguer fer-ho. És pot somiar, fer veure què si tenim la paella pel mànec, però res més som una de les disset autonomies –la que dona més mals de caps els governs Centrals- però poca cosa més. I si hi molta gent què voldria la independència, però també vol que  els partits “independentistes” deixen de barallar-se permanentment i que les coses rutllin per començar.

La geometria variable no juga a favor de ERC. Te por de semblar massa tebi amb el eix nacional, per això voldria miracles amb la CUP. Junts i En Comú-Podem no és poden veure, és una qüestió de marcar perfils i sobretot de retòriques. El PSC voldria pactar amb tothom, però la falta de sentit nacional és un veritable llastre per qualsevol dels partits independentistes. Així que les coses no son gens fàcils. Pactar o l’alternativa de prorrogar els comptes, què seria un opció catastròfica per el eix nacional. O ERC trenca per qüestions tàctiques l’opció nacional o ens veurem abocats a la pròrroga, i l’únic culpable no serà la CUP, perquè ells son coherents. ERC no pot deixar-se arrossegar per un soci que prefereix la desfeta a qualsevol pacta i per la incapacitat d’ERC d’oferir a les altres opcions del eix d’esquerres, pactes que puguin salvar aquests Pressupostos, què segons ells, són els més socials què no s’han vist des de la crisi del 2010.

No tinc cap fe en cap dels partits. Les seves filies o fòbies son un veritable llastre per poder avançar com a país. No crec que ningú volgui eleccions anticipades, o potser si. Perdrà    la ciutadania, i això és oxigen per les partits de la rancúnia –PP, Cs i Vox-. És això el que realment volen? S’han recorden quant Cs va ser el partit més votat a Catalunya? Si els partit que diuen ser independentistes no van més enllà de les seves picabaralles eternes i si ERC no s’obra a En Comú-Podem o PSC, acabaren tots  molt malament. Especialment, per tota la gent que té problemes per arribar a final de mes, i cada vegada hi ha més gent que no arriba.