dimarts, 16 de febrer del 2021

In Memòriam: Joan Margarit (1938 -2021)

 




Autoretrat

Del llibre Els motius del llop, 1993

-

De la guerra quedava el capot vell

d’un desertor al meu llit. De nit sentia

el tacte adust d’uns anys que no van ser

els més feliços de la meva vida.

Malgrat tot, el passat acaba sent

fraternitat de llops, melancolia

per un paisatge falsejat pel temps.

Queda l’amor -no la filosofia,

que és com una òpera- i, sobretot,

res de poeta maleït: tinc por,

però me’n surto sense idealisme.

A vegades, les llàgrimes rellisquen

darrere el vidre fosc de les ulleres.

La vida és un capot de desertor.


Solicito para Pablo Hasél: "una novia, un piso y un trabajo" y libertad

 


"Una novia, un piso y un trabajo para el rey emérito", dice el eminente Raúl del Pozo, inventándose todas estas necesidades. La nómina de los vasallos mediáticos permite comprender la campaña permanente para mantener a flote a un personaje que ha perdido el rumbo irremediablemente y con él, la corte de las maravillas que en su adulación desmedida, dice muchos de estos titanes de la información. Mientras en Lleida se lleva a cabo la detención de quien ha osado ensuciar el buen nombre del rey emérito, Pablo Hasél. 




dilluns, 15 de febrer del 2021

Voldrà la CUP assumir responsabilitats de Govern?

 Les eleccions tornant a donar-nos un resultats què malgrat el soroll dels propers dies o setmanes, no dona massa marge.




1.- Si a guanyat el PSC, però de res li serveix, li passa com li va passar a Cs, com gots comunicants, puja a costa de Cs. Això és així, perquè allò que es deia ànima catalanista, ja va marxar cap a ERC majoritàriament.

2.- El bloc del anterior govern de la Generalitat segueix fort. Ara és ERC qui té la clau per governar, però no serà gens fàcil.

3.- La CUP, malauradament, té la capacitat per decidir o desfer un govern, però les seves pròpies contradiccions, la fan altament improbable. És el què té ser l’expressió de la puresa ideològica.

4.- En Comú P, es manté equidistants de tothom. 

4.- Vox, és converteix en la quarta força més votada. Tothom té la culpa, però especialment Cs i PP què es van fer la foto amb ells. Al Parlament, veurem escenes com mai s’havien vist.

5.- Cs,  ha passat de ser qui va guanyar les anteriors eleccions, a quedar-se amb sis diputats, una part del seus electors han anat al PSC i un altre al Vox, ací, també la transversalitat és un fet què te a veure més amb el pla identitari què ideològic.

6.- EL PP. Un partit què ha fet tard a l’hora de desmarcar-se de Vox. Molts dels seus antics votants s’ha decantat per l’opció més espanyolista. Es el què donar-los oxigen. 

7.- Hi ha una opció guanyadora: ERC+JuntsxCat+CUP, però té l’inconvenient que la CUP i Junts son incompatibles. Això crea una il•lusió, el miratge de esquerres –tenint en compte què no s’ha sap què vol dir això- sembla la quadratura del cercle: PSC+ ERC+ Comú P=74, majoria absoluta, però aquesta opció és força difícil de fer, sobretot si vas firmant paperets on dius que no tindràs pactes amb el dimoni (PSC). Així , què ara mateix, i gràcies a l’abstenció del 47%, tot està per decidir, caldrà fer política, però aquesta està força tocada.


dissabte, 13 de febrer del 2021

Dia de reflexió

 En menys de vint-i-quatre hores anirem a votar. Una data que no prové del Parlament, sinó del TSJC. Primera anomalia democràtica. La segona, és que estem a la tercera onada de la pandemia, però el TSJC, no ha fet cas de les recomanacions del propi Parlament, ni dels informes epidemiològics. La tercera constatació, en mig de la pandemia, ha hagut un record històric de persones que tenien que anar a les meses electorals, que ha buscat “impediment o causes de excuses” –aquesta és la denominació, poc neutral que dona la Llei Electoral- per evitar una por molt raonable, tenint en compte la falta de vacunació de la població. Amb aquest panorama, existeix una possibilitat ben real d’abstenció per demà. Ja veurem com s’expressa en les diferents grups polítics.




Dia de reflexió, diu la Llei Electoral (Ley Orgánica 5/1985, de 19 de Junio, del régimen electoral general) amb una revisió al 2019, què hores d’ara resulta xocant. En tot cas, si una pancarta dins d’un edifici públic, on expressa una desig, i sense demanar cap vot per cap partit, és suficient per la JEC, per destituir un President de la Generalitat,  des del art. 155, tot això i molt més és possible. Ara s’ha accepta que un partit feixista poguí presentar-se sense cap problema. Mentre es demanda la il·legalització dels partits que demanant la independència, així es Espanya. 

Sort que la campanya electoral és va acabar ahir a les 24h. Ja no caldrà escoltar la propaganda del diferents partits polítics. Una campanya mediatitzada per la pandemia on els míting ha estat virtuals o residuals. Hi ha que s’ha fet viral, amb la seva negativa a fer-se un test d’antígens. Però resulta que el que no ho volia fer, havia sigut fa quatre dies, Ministre de Sanitat del Govern d’Espanya. Tot plegat molt difícil d’entendre.

El PSC i el seu líder, va dir que ell no pactaria amb cap força independentista. Esta en el seu dret de dir que el li passi per el cap. Ja s’ha sap que en campanya, tothom té la llengua fàcil. Com a resposta a l’actitud del PSC, els partits independentistes, han firmat un paper –mullat- on deien que no pactaran amb el PSC. Això ha estat detonant per una petita campanya contra els partits independentistes, que no és poden veure.

Vots que no serveixen per res. Per començar el PdeCat, una mena de submarí que segons les enquestes, no tindrà representació parlamentaria. Milers de vots tirats a la paperera. Tan difícil era fer una coalició de partits independentistes? L’altra partit o moviment, la CUP és el vot que vol ser radical, però que no serveix per a res. La seva puresa la fa inservible per la quotidianitat de la política. I quedant, es clar, ERC i Junts, dues formacions d’esquerra una i liberal (conservadora) l’altra. No és fàcil conviure, sobretot, perquè l’ombra allargada de Puigdemont és un pes que no es fàcil de gestionar.

Desprès venen els partits unionistes. A l’esquerra –no és fàcil saber que vol dir avui això d’esquerres-, està En Comú Podem i PSC. Aquests dos partits tenen interessos comuns, manen al Ajuntament de Barcelona i la Diputació, però també volen la Generalitat. El PSC avui no té cap ànima catalanista, és una terminal del PSOE, cada vegada  més centralista e insensible a la perifèria. Tothom especula sobre la quantitat de escons què poden obtenir. Segurament, no serà suficient per governar la Generalitat.




A la dreta del bloc unionista, Cs i PP. Cs segons la demoscòpia ho té força malament, però mai se sap. Va ser la primera força al 2017 en 36 escons, però allò va ser un miratge, ara les enquestes li donen entre 11 i 12. On aniran aquests vots que perdran? La resposta és a l’extrema dreta, per això Cs no és cap partit ni liberal ni res semblant, i un altra cap al PSC què el 2017 no els van votar i ara si.  I desprès el PP. El que passa amb el PP és un fenomen molt estrany. Un partit fort a Espanya, a Catalunya es dilueix fins a convertir-se en testimonial. Les enquestes li donen entre 6 o 7 escons, això vol dir que recuperaria vots del 2017 què va obtenir 4. La campanya del candidat, ha estat força comentada, sobretot, perquè s’ha enfrontat amb la seva criatura (Vox), que sembla que pot tenir tanta representació com ells. Això ja passa, en aquest món tan mesquí de la política.

Por últim, l’extrema dreta, Vox, el seu trist candidat, una terminal de Madrid, ha fet un paper ben discret, però que amb un missatge carregat de mala llet, és capaç de connectar amb votants que abans votaven PSC, Cs i PP. Això si es transversalitat! Esperem que la seva presència sigui la menor possible, per el be de tothom.