Catecismo en el siglo XXI

Incerta glòria. L’obscè i el macabra (II)

III

14 d’agost.

“En Picó acaba de descobrir que en Rebull, no sols és comissari polític en comptes d’oficial de Transmissions, sinó que a més procedeix de la “brigada del peus plans”. Hi era comissari de companyia, ara ens l’han endossat a nosaltres, ascendit a comissari de batalló. També s’ha posat en clar quin partir representa: el Partir Republicà d’Esquerra Federal Nacionalista de l’Empordà. Per increïble que sembli (¿i què ens pot semblar increïble encara, després de tot el que hem vist i veiem?) entre els centenars de partits que existeixen per amargar-nos la vida n’hi ha un que es diu exactament així” (pàg.114-5)

IV

19 d’agost.

“Hi ha els òbits dels frares des de l’any 1605 fins a la mateixa vigília del cataclisme; resulta en efecte que el 17 de juliol de 1936 encara en va morir un de mort natural. ¡ Feliços temps passats, en què els frares morien de mort natural!” (pàg.124)

25 d’agost.

(...) Jo veia com als meus peus s’anava obrint aquell abisme de ridícul que s’interposa entre un home frenètic de passió i una dona glacial; veia l’abisme i he fet el pas; m’he trobat de genolls al costat d’ella” (pàg.151)

V

La Pobla de Ladron, 19 de setembre.

“Dormíem com podíem, en una mica de clot que cada u es feia amb el matxet. ¡Quines nits més serenes! De cara al cel, sentint xiular alguna bala perduda –i damunt meu la Creu del Cigne, que en Cruells m’havia ensenyat a trobar i reconèixer. Mirant aquella creu d’estrelles pensava en tu, Ramon, i pensava en la Trini i en el nostre fill, i m’anava adormint tot resant el parenostre. ¡Quina companyia em feia els quatre claus d’aquella Creu, que parpellejaven al fons de l’infinit! Tots plegats som tan desvalguts, Déu meu; ¡necessitem tant que se’ns faci companyia! (pàg.188-9)

22 de setembre.

“(...) La guerra té coses ben desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val així; també moriríem tos un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi. És allò que deia una vegada en Soleràs: mate,-nos com bons germans.”(pàg.189)

Falguera de los Cabezos, diumenge, 10 d’octubre.

“Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no res, una lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.” (pàg.203)

VI

Olivel, 19.

(...). Doncs bé, perquè en tres mil anys de literatura només se n’ha escrit una; ¡quanta lata s’ha arribat a segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només una. Ara bé, si cada tres mil anys se n’escriu una, això farà tres mil Divines Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. (...) De manera que el pobre Dant, sense adonar-se’n, acabarà arraconat en unes immenses golfes plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels tre o trenta-cinc milions de Dants que s’hauran acumulat per poc que aquest plantea en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada modestament astronòmica en comptes de fer un pet como una gla –cosa que tampoc no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he renunciat a ser un nou Dant” (pàg.222)

“- Creu-me, Lluís, els substituts que l’home busca a l’única glòria són falsos i rídiculs. ¿La glòria literària? Quina imbecil·litat, una glòria de paper... Ser un llibre entre milions de llibres, una mòmia entre milions de mòmies; que el vostre bust de guix arribi a veure’s sobre l’arxivador de la gerència a “Ruscalleda Hijo, Pastas Finas para Sopa”..” (pàg.223)

“(...) Parlant de tot, ¿saps que jo no he matat mai a ningú?

-En Picó m’havia dit que tiraves com un tigre.

-¿Amb la metralladora? Allò no és matar, és despatxar. Jo vull dir matar personalment, per motius personals, a algú a qui tinguis tírria. El teu millor amic, per exemple.” (pàg.224)

“(...) està bé penedir-se d’haver pecat, ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després penedint-se’n. Penedir-se’n és una manera com una altre de fer-ho durar... ¡ i el pecat dura tan poc!” (pàg.227)

“Doncs bé, una nit de febre i d’insomni se li aparegué santa Filomena i li va dir: No temas, yo te salvaré. ¿Que per què santa Filomena li va parlar en castellà? I jo què sé, pregunta-ho a la meva tia. Imagino que deu ser perquè aleshores –això era en temps de la Dictadura- el català no era encara llengua oficial” (pàg.228)

“(...) ¿som els mateixos al llarg de la vida? ¿Et sents res de comú amb el nen de sis anys que eres en fa vint? Quan en tindràs vuitanta –i tot arribarà-, ¿et sentiràs res de comú amb el Lluís d’ara? ¿Què som, doncs? (...); fes un esforç: una pedra és sempre ella mateixa, (...) però nosaltres...fins que l’eternitat ens canviï en nosaltres mateixos... Les nostres cèl·lules es renoven sense parar; en perdem de velles i n’adquirim de noves (...). L’espai i el temps, ¡quina parella! T’asseguro que si t’hi capfiques et vindrà migranya; la cosa no té desllorigador.” (pàg.230-1)

(...) Els marxistes...mmm... No són més que hegelians, però hegelians d’esquerra; es a dir, que han suprimit de Hegel tot allò que tenia d’imaginació, Ara bé, no et fiïs mai de gent sense imaginació, creu-me; ja t’he avisat altres vegades. ¡Són temibles! Sense imaginació no hi pot haver sentit de l’humor; de la mateixa manera que tallarien el coll a mitja humanitat per imposar Das Kapital com a lectura obligatòria a totes les classes de pàrvuls, qualsevol dia seran capaços de dedicar-se a l’erudició exhaustiva.” (pàg.237)

Explotación infantil

Tomárselo con filosofía

Grecia en el laberinto

Grecia se debate ante la aceptación de la deuda o la salida de la UE. Ambos opciones son malas. Sin embargo, la retórica del partido de Alexis Tsipras deja poco margen. Alemania sigue marcando el compás de la contención presupuestaria y el pago integro de la deuda. ¿Cómo salir del callejón sin salida del gobierno griego? 

La sociedad griega escogió una opción clara: dejar atrás la austeridad suicida que ha llevado a la pobreza a una gran parte de la sociedad. Si los electores ven como el gobierno griego no puede evitar las imposiciones draconianas de la “Troika”, el descrédito de la política, dejará el terreno abonado para que en las próximas elecciones, el partido neonazi Alba Dorada, recoja los votos de una sociedad descreída y desencantada que escogerá la opción más extremista. ¿Es eso lo que quieren las instituciones europeas?

PSOE(drama)

L’obscè i el macabra (I)

Reseñas: L’obscè i el macabra

Joan Sales. Incerta glòria. Club Editor. 4 ed. Barcelona, 1971. Existe edición en castellano, ed.Planeta.

¿Cómo es posible no haber oído hablar de esta obra? Lo cierto es que la causalidad y la curiosidad hizo que escuchando la radio dieran en leer fragmentos de esta obra.

Incerta glòria (Incierta gloria) es una obra inmensa, literatura en estado puro, una obra que desgraciadamente no ha sido valorada en su justa medida. Alguien podría preguntar por su aparente invisibilidad en las letras catalanas. Y la razón que se podría dar son todas ellas mezquinas y miserables. Así somos también los catalanes, tan cainitas como nuestros hermanos del resto de la península. Una obra tan formidable que hace palidecer a “Jo confesso” de Jaume Cabré, una obra, brillante y potente, pero que al lado de esta “Incerta glòria”, resulta una obra menor.

¿Cómo resumir una obra enorme en calidad y también en extensión? Novecientas diez páginas para hablar de nuestra Guerra Civil. La visión de Sales también es la de los perdedores. Todos perdimos. La mirada de Sales pretende ser ecuánime, un notario que toma nota de todo lo ocurrido. Los personajes que aparecen van desde los anarquistas, socialistas, catalanistas, “gent d’ordre” (gente de orden), sacerdotes que ven peligrar su vida, y que narran historias. Un elenco de personajes imprescindibles para comprender el abismo que nos llevo a la destrucción moral y social.

Como el propio autor confiesa que, The uncertain glory of an april day, la frase aparece en “Los dos hidalgos de Verona” de Shakespeare, resume su obra.

El propio autor trata de explicar las claves para comprender su obra:

“Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l’amor –i en la guerra, si la guerra se’ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació.” (pàg.10)

El autor sigue precisando las motivaciones del por que de su obra:

“La set de glòria es fa, en certs moments de la vida, dolorosament aguda; tant més aguda és la set com més incerta és la glòria de què estem assedegats; vull dir, més enigmàtica. La meva novel·la tracta precisament de copsar algun d’aquest moments en algun dels seus personatges.” (pág.10)

Sales tiene en mente ese día de abril en que se proclama la República. Toda su generación quedará marcada para siempre. De la gloria de ese día al espanto de los extremos y de ahí la interminable Guerra In(civil). La novela se sitúa en esas fechas, aunque bucea en el pasado y llega a nuestra atroz posguerra.

La obra se estructura como un Diario en el que se anotan los hechos relevantes del día. Así en la primera entrada aparece anotada el lugar Castel de Olivo, 19 de juny. Una parte de  la obra se desarrolla en la descripción de una guerra de trincheras, en los paisajes del Bajo Aragón, donde casi nunca pasa nada. Hasta que naturalmente, pasan cosas.

¿Cómo hacer justicia de esta obra monumental? La respuesta es dar pinceladas de lo que se dice. De esta manera se intenta dar una ligera idea de su envergadura:

I

Castel de Olivo, 19 de juny

“ (...) No sabem res dels altres, ni ens importa; en canvi, voldríem que els altres ens coneguessin a fons. El nostre afany de ser compresos només es pot comparar amb la nostra desgana per comprendre ningú.” (pàg.20)

“ No ho neguis, la nostra família et feia tant fàstic com a mi; i et vas fer germà de Sant Joan de Déu per la mateixa raó que jo anarquista.” (pàg.21)

21 de juny

(...). Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara” (pàg.26)

Dimarts, 22 de juny.

“- Bah, quan hauràs vist que en aquests pobles les dones mengen dretes perquè seure a taula és cosa d’homes, i no poden beure ví davant d’un home ni que sigui el marit...

-¿Ho diu de debò?

(...)

- Fa bé d’avisar-m’ho. Cada terra fa sa guerra.

- Sí, però el pitjor és la brutícia. Una dona que es banya queda jutjada, perquè en aquestes comarques només ho fan les perdudes” (pàg.30)

Dimarts, 23.

(...). L’essencial de l’emoció, saps: llegir-la en uns altres ulls. Aquesta és una de les nostres falles més sensibles: que les nostres emocions, per ser-ho de debò, necessitin un còmplice” (pàg.34)

(...) En canvi, no veig gaire clar que la guerra en sigui una; la primera batalla pot agradar per la novetat, la segona encara passi, però quan ja t’has trobat en unes quantes...Hi ha detalls d’una vulgaritat deplorable que, repetits, t’acaben la paciència.” (pàg.35)

“-Tot és porqueria, s ho vols dir així: obscè i macabre. Escolta, Lluís, ¿et penses que vas néixer d’una altra manera que tothom? (...) Ja ets prou gran per saber-ho: l’entrada obscena, la sortida macabra. L’entrada gratis, la sortida a garrotades. (...) “.

(pàg.38)

8 de juliol.

“ “Sento i experimento que sóc etern”, paraules de Spinoza. Sé aquesta cita de Spinoza per en Soleràs, ¿qui, si no ell, seria capaç d’empassar-se Spinoza? I la immensitat del nostre desig, ¿com explicar-se aquest misteri? ¿Com explicar-se que sentim aquest desig immens si no sabem de què el sentim, què desitgem?” (pàg.44)

“”Haig de viure”, em deia a mi mateix. (...); haig de viure, però ¿com es fa, per viure? ¡Viure! Un any de guerra, un any sense saber el que és una dona” (àg.46)

Dijous, 5 d’agost.

“Un home sol a peus embla un maniàtic; a cavall, es guanya el respecte general” (pàg.51)

(...) La nostre època, que és imbècil i extraordinària, ha volgut esquinçar els vels que cobrien la mort i la naixença, l’obscè i el macabre; si encara no ho has comprès, és que no comprens res de la nostra època.” (pàg.55)

“¿Què venia a fer aquí, exposant-se a ser afusellat pels anarquistes? ¿Pràctiques d’imbecil·litat? “El 1917 ha marcat el principi d’una nova Era, l’Era dels Imbècils: benaventurats els imbècils, perquè es faran amos del món..” –tal era una de les seves “profecies predilectes”; perquè ni caldria dir-ho, una de les seves flaques és profetitzar” (pàg.56)

Olivel, 7 d’agost.

(...) La flor de magraner hi és d’un vermell de glòria –i vaig pensar en la carlana. ¿Per què? ¿De quina glòria? ¿La glòria del pecar i la tragèdia? Quin melodrama, Déu meu. ¿The uncertain glory of an april day? (pàg.65)

Olivel, 10 d’agost

“-No sé si t’has fixat que el ciri pasqual s’encén el dissabte de glòria i s’apaga el dijous de l’Ascenció, i fins l’any que ve. Tots vivim amb l’esperança que cada any, el dissabte de glòria, es tornarà a encendre; el dissabte de glòria, és a dir, a principis de la primavera. Però vindrà un any que no s’encendrà. Un any no tornarà la primavera. ¿No has pensar mai que l’abril, el de la incerta glòria, se’ns està escapant dels dits? I incerta o no, és l’única glòria.” (pàg.80)

“L’abril se’ns escapa, creu-me, i aquesta porca guerra ens ho acaba d’esguerrar; pot durar molt de temps, prou per fer-nos la guitza a tots nosaltres. (...) El que vindrà després serà la nàusea, ¿o potser no n’has sentit a parlar? (...) (pàg.81)

“ Per què ens irrita tant, la religió? Una religió falsa no irritaria, més aviat divertiria; allò que ens irrita és que ens furguin la nafra –i precisament la nafra que ens cou més. Perquè, no t’hi dacis il·lusions, ells hi veuen just; per això ens irriten.” (pàg.83)

II

“-La pobra se’m va posar a plorar. No és pas dolenta; és tonta. En aquest pobles es f més mal per tonteria que per malícia.” (pàg.93)

“-¿Com li pot agradar un país així?

-De la mateixa manera que agrada una música trista o un capaltard de novembre o un record molt llunyà ...o una dona amb molt de passat.” (pàg.94)

11 d’agost.

“- El teu oncle m’ha parlat d’una estudianteta amb qui fas llargues passejades. Només en sé el que ell me n’ha explicat, que és una anarquista, que té males idees. ¿Saps què et dic, jo? Estima-la, però amb tota l’ànima; estima-la tant com puguis. Si no pots creure en res més, creu almenys en l’anarquisme. La qüestió és creure i estimar; si creus en alguna cosa, si estimes amb tot el cor, prou que aniràs trobant el bon camí de mica en mica”. (pàg.106)