III
14 d’agost.
“En Picó acaba de descobrir que
en Rebull, no sols és comissari polític en comptes d’oficial de Transmissions,
sinó que a més procedeix de la “brigada del peus plans”. Hi era comissari de
companyia, ara ens l’han endossat a nosaltres, ascendit a comissari de batalló.
També s’ha posat en clar quin partir representa: el Partir Republicà d’Esquerra
Federal Nacionalista de l’Empordà. Per increïble que sembli (¿i què ens pot
semblar increïble encara, després de tot el que hem vist i veiem?) entre els
centenars de partits que existeixen per amargar-nos la vida n’hi ha un que es
diu exactament així” (pàg.114-5)
IV
19 d’agost.
“Hi ha els òbits dels frares des
de l’any 1605 fins a la mateixa vigília del cataclisme; resulta en efecte que
el 17 de juliol de 1936 encara en va morir un de mort natural. ¡ Feliços temps
passats, en què els frares morien de mort natural!” (pàg.124)
25 d’agost.
(...) Jo veia com als meus peus
s’anava obrint aquell abisme de ridícul que s’interposa entre un home frenètic
de passió i una dona glacial; veia l’abisme i he fet el pas; m’he trobat de
genolls al costat d’ella” (pàg.151)
V
La Pobla de Ladron, 19 de
setembre.
“Dormíem com podíem, en una mica
de clot que cada u es feia amb el matxet. ¡Quines nits més serenes! De cara al
cel, sentint xiular alguna bala perduda –i damunt meu la Creu del Cigne, que en
Cruells m’havia ensenyat a trobar i reconèixer. Mirant aquella creu d’estrelles
pensava en tu, Ramon, i pensava en la Trini i en el nostre fill, i m’anava
adormint tot resant el parenostre. ¡Quina companyia em feia els quatre claus
d’aquella Creu, que parpellejaven al fons de l’infinit! Tots plegats som tan
desvalguts, Déu meu; ¡necessitem tant que se’ns faci companyia! (pàg.188-9)
22 de setembre.
“(...) La guerra té coses ben
desagradables. ¡Si un hi matés algú a qui tingués tírria! O potser més val
així; també moriríem tos un dia o altre encara que no hi hagués guerres; el mal
no és, doncs, que ens matem els uns als altres, sinó l’odi. És allò que deia
una vegada en Soleràs: mate,-nos com bons germans.”(pàg.189)
Falguera de los Cabezos,
diumenge, 10 d’octubre.
“Si hi ha Déu, s’ha hagut de fer
home, ¿per què no se n’hauria fet? ¿Com ens hauria deixat tan sols, amb això
tan horrible que és la intel·ligència –la lucidesa davant el no res, una
lluerna insignificant perduda al fons de la fosca eterna i sense fi que ens
envolta? Si fos així, si estiguéssim sols, quan mirem el cel de nit l’espai
interestel·lar ens hauria de glaçar de terror: un espai buit, fred més enllà de
l’imaginable, eternament tenebrós, incomprensible teló de fons de l’univers.”
(pàg.203)
VI
Olivel, 19.
(...). Doncs bé, perquè en tres
mil anys de literatura només se n’ha escrit una; ¡quanta lata s’ha arribat a
segregar en canvi, quins oceans de monotonia! Però de Divina Comèdia, només
una. Ara bé, si cada tres mil anys se n’escriu una, això farà tres mil Divines
Comèdies quan hauran passat tres mil vegades tres mil anys; per poca àlgebra i
trigonometria que sàpigues, pots treure tu mateix el compte. (...) De manera
que el pobre Dant, sense adonar-se’n, acabarà arraconat en unes immenses golfes
plenes de llibres tan bons com el seu i que no llegirà ningú, ¿qui podria llegir
tants milions de genis? La humana memòria no podrà retenir els noms dels tre o
trenta-cinc milions de Dants que s’hauran acumulat per poc que aquest plantea
en què ens trobem, i que és notable per diversos conceptes, tingui una durada
modestament astronòmica en comptes de fer un pet como una gla –cosa que tampoc
no seria impossible. És per això que he decidit no escriure Bodes macabres i he
renunciat a ser un nou Dant” (pàg.222)
“- Creu-me, Lluís, els substituts
que l’home busca a l’única glòria són falsos i rídiculs. ¿La glòria literària?
Quina imbecil·litat, una glòria de paper... Ser un llibre entre milions de
llibres, una mòmia entre milions de mòmies; que el vostre bust de guix arribi a
veure’s sobre l’arxivador de la gerència a “Ruscalleda Hijo, Pastas Finas para
Sopa”..” (pàg.223)
“(...) Parlant de tot, ¿saps que
jo no he matat mai a ningú?
-En Picó m’havia dit que tiraves
com un tigre.
-¿Amb la metralladora? Allò no és
matar, és despatxar. Jo vull dir matar personalment, per motius personals, a algú
a qui tinguis tírria. El teu millor amic, per exemple.” (pàg.224)
“(...) està bé penedir-se d’haver
pecat, ja que així un aprofita doblement el temps, primer pecant i després
penedint-se’n. Penedir-se’n és una manera com una altre de fer-ho durar... ¡ i
el pecat dura tan poc!” (pàg.227)
“Doncs bé, una nit de febre i
d’insomni se li aparegué santa Filomena i li va dir: No temas, yo te salvaré.
¿Que per què santa Filomena li va parlar en castellà? I jo què sé, pregunta-ho
a la meva tia. Imagino que deu ser perquè aleshores –això era en temps de la
Dictadura- el català no era encara llengua oficial” (pàg.228)
“(...) ¿som els mateixos al llarg
de la vida? ¿Et sents res de comú amb el nen de sis anys que eres en fa vint?
Quan en tindràs vuitanta –i tot arribarà-, ¿et sentiràs res de comú amb el
Lluís d’ara? ¿Què som, doncs? (...); fes un esforç: una pedra és sempre ella
mateixa, (...) però nosaltres...fins que l’eternitat ens canviï en nosaltres
mateixos... Les nostres cèl·lules es renoven sense parar; en perdem de velles i
n’adquirim de noves (...). L’espai i el temps, ¡quina parella! T’asseguro que
si t’hi capfiques et vindrà migranya; la cosa no té desllorigador.” (pàg.230-1)
(...) Els marxistes...mmm... No
són més que hegelians, però hegelians d’esquerra; es a dir, que han suprimit de
Hegel tot allò que tenia d’imaginació, Ara bé, no et fiïs mai de gent sense
imaginació, creu-me; ja t’he avisat altres vegades. ¡Són temibles! Sense
imaginació no hi pot haver sentit de l’humor; de la mateixa manera que tallarien
el coll a mitja humanitat per imposar Das Kapital com a lectura obligatòria a
totes les classes de pàrvuls, qualsevol dia seran capaços de dedicar-se a
l’erudició exhaustiva.” (pàg.237)
