Ressenya: Tàndem de Maria Barbal

 Maria Barbal, Tàndem, L’àncora,  Columna edicions/ Destino, Barcelona, 2021.

El llibre va per la setena edició, tot un èxit literari a casa nostra. Com sempre a la contraportada del llibre hi ha una síntesi atapeïda de la trama i del sentit que vol transmetre. 

El resum podria ser així: Un home, l'Armand troba una dona l’Elena a la classe de ioga. O potser, una dona troba un home a la classe de ioga. Cadascú té la perspectiva per veureu de manera diferent.

Aquest encontre casual, s'ha anirà desenvolupant a poc a poc. Ens anirem assabentant de les vides dels personatges. Les seves interioritats, les seves ferides. Ferides que trasbalsen les vides dels protagonistes. Una nena que no arriba a viure, un accident que marca un destí. I en mig de tot, l’emergència d’un nou sentiment. La vida donant segones oportunitats. 

Com s’han d’encarar el entrecreuament del desig amb persones que no coneixies fins aquell moment? Per que la vida de parella arriba l' esgotament? S’ha de trencar amb tota una vida en parella perquè la rutina ha aixafat els sentiments envers de la parella? Té sentit, una aventura, ni què sigui per adonar-te del què et falta i no trobés amb la teva parella? Es honest enganyar l'altre per satisfer el teu desig de sentir-te viu, ni que sigui per un moment?

Personatges:

L’Elena, i el Ramir, i el fill, el Marc.

L’Armand i la Remei (morta), el fill, l’Antoni

L’Antoni, l’Annie i la Margaret

“Va néixer per cesària, però no va sobreviure. (...) Des d’aquell instant es va tancar en la seva pèrdua, en el dolor, i va amagar la clau” (pàg.85). Heu ací, on tot va canviar per la vida de l’Armand i l’Antoni. Un punt on la vida juga contra nosaltres amb resultats destructius. L’Armand i l’Elena van a Anglaterra a veure al seu fill. Ja es pare. La mare (Annie) ha tingut la Margaret. Aquest nom, era el que volien posar a la nena que mai van poder gaudir la Remei i l'Armand. L’Armand va parlar amb el seu fill. Li va demanar perdó, però l’Antoni ho volia deixar corre. Amb la Margaret, ell i l’Annie era feliç.

La narració es va endinsant a les vides dels personatges. També l’Elena i en Ramir, tenen els seus dimonis a l'armari. Parlar pot ser catàrtic, però destrueix teixits que la rutina feia semblar forts, però que no ho eren. Infidelitats, i un fill que explica que no vol quedar-se al armari. Ramir, un poeta en hores baixes, no troba inspiració, i vol replegar-se dins del seu món poètic.

Com no vull fer d'espòiler, ho deixaré així. Prendre decisions costa, sobretot, quant aquesta té conseqüències per als altres. Tots volem ser feliços. 

He de dir que la novel·la per ser Premi Josep Pla 2021, es fluixa. Ja sé que escriure es molt difícil. Però, la història es molt convencional. Es deixa llegir, què no es poc, però pensava que hi hauria més. Ara puc dir que si llegeixes la contraportada no cal llegir més. I això, no diu res de bo sobre aquesta novel·la. 

Mallorca-0 Barça B (1)

 

Victoria agònica al camp del Mallorca, per una Barça B que ha tingut amb Luuk De Jong la seva nit de gloria. Un equip ple de joves amb més il·lusió que precisió, ha vist com a l'últim minut del partit, Ter Stegen feia una aturada quasi impossible, que ha permès el triomf a Son Moix. Equip de circumstàncies, amb debuts de joves  com Ilias Akhomach, Álvaro Sanz, Ferran Jutglà que ja havia jugat anteriorment, amb Nico, i un Araujo jugant a un lloc inversemblant. El resultat son tres punts d'or, que permet somiar amb posicions de Champions. 

Si escoltes les narracions de Catalunya Ràdio, sembla que l'equip es més potent del que realment es veu a la pantalla de TV (Movistar). Errades en els passes de pilota, jugades arriscades al àrea de Ter Stegen. Riqui Puig, ha jugat, ha fet un partit discret, com bona part dels seus companys. Ens perd la falta de gol, i avui Luuk De Jong, ha tingut tres oportunitats, una amb un remat espectacular de mitja chilena que s'ha anat a estavellar al pal superior de la porteria. Nico, també ha jugat, però li faltava el seu company, Gavi, que aquest si que se'l a trobat a faltar. Torno a dir, la Lliga Santander es molt fluixa, per això el Barça malgrat el desastre de campionat, encara pot somiar a ser el que no es.

Recomendaciones musicales

 

Arte y música: Dod Procter

 

 Doris Margaret Shaw 

(1890-1972) 

Aquest any també s'ha fet llarg !!!

 

Benvingut 2022 !!!

Reseña: Cataluña, una piedra en el zapato de la política exterior española (II)

 Leyendo el libro de Emilio Lamo de Espinosa, Entre águilas y dragones. El declive de Occidente*. En el apartado Epílogo para españoles, trata como de pasado lo sucedido en Cataluña. El autor hace un repaso histórico acerca de nuestra posición en el mundo y como tres vectores han sido eje de nuestra política exterior: el eje Europa-EEUU, América Latina y el Magreb. Teniendo en cuenta el análisis que hace, se entiende que la cuestión catalana, sea un engorro y un fastidio para la buena marcha de la política exterior. Una de sus ideas-fuerza es que la solución a los problemas de España no vendrán de dentro sino de fuera, es decir, de Europa. A pesar de que Europa ha perdido posición en el nuevo escenario global con la irrupción de China.

Transcribo lo que dice sobre la cuestión:

“Desde entonces, el posible liderazgo español en la política de la UE se ha visto deteriorado. Pues si primero fue la Gran Recesión, luego fue la crisis catalana de 2017, con su notable impacto negativo en la opinión pública. Una crisis que fue muy mal gestionada en términos de comunicación (y el Gobierno español hizo bien poco por proyectar nuestra visión y mensaje en los medios de comunicación relevantes), aunque muy bien gestionada por la diplomacia española, de modo que el intento separatista por internacionalizar el procés (sic) fracasó rotundamente, tanto en el marco de la UE como fuera. (...) Pero los favores se pagan y la diplomacia española ha estado fagocitada por la gestión del separatismo catalán, que consumió energía, tiempo y oportunidades (...) (pág.313-4)

(...) Al hablar de la “reputación internacional” , nos dice lo siguiente: “En esa tendencia de continua recuperación desde 2014, la crisis provocada en 2017 por la declaración unilateral de independencia en Cataluña supuso un ligero frenazo, pero no un retroceso, y su impacto desapareció en los años siguientes. Habrá que esperar para ver cómo los indultos y la reemergencia del procés (sic) han podido afectar a la reputación. (pág.323-4)

(...) Así pues, tenemos un problema objetivo que se ve agrandado por otro subjetivo. Los españoles muestran un marcado desinterés por la política exterior (...), actitud que se ha visto reforzada por el Estado de las Autonomías, que ha venido a provincializar la política y a generalizar un marco de referencia localista y endogámico (la pandemia de la COVID-19) lo ha acentuado. Si ya la propia España resulta exótica y ajena, qué decir del resto del mundo . (pág.331)

(...) “la creciente dependenci de España del apoyo de los socios europeos, primero con la Gran Recesión, después con la crisis catalana, (...)” pág.356)

+++

La lectura de los párrafos anteriores podemos comprender que el autor aboga por la homogeneización del Estado. El Estado Autonómico le parece a día de hoy superfluo o en el peor de los casos, contraproducente. En cuanto a Cataluña, le parece que la cuestión está solucionada. Desde una perspectiva, europea, la cuestión es interna, que es una manera de mirar para otra parte. Pero, el conflicto tiene ramificaciones que el gobierno español no puede controlar y es la deriva judicial internacional. Si en el plano diplomático, la cuestión catalana está “controlada”, aunque como el propio autor reconoce, los apoyos europeos no salen de gratis, otra cuestión es en el orden judicial, donde los pronunciamientos contra las euro-órdenes  son rechazadas por los distintos estados, sea Alemania, Bélgica, Italia. La cuestión catalana –no era el tema del libro- seguirá. 

Putin, el nou Stalin.2

El autoritarisme s'imposa a Rússia. Poder executiu, legislatiu i judicial van de la mà.  No hi ha separació de poders i tot el poder per Putin en el Stalin postmodern. Per això és coherent amb la prohibició  de Memorial. La societat russa mai ha tingut llibertat per crear les bases d'una societat oberta i plural. La perestroika va acabar en el vell sistema, però no va tenir temps per construir-ne una de nou. I la inèrcia del sistema va començar a imposar-se un altra cop, de la mà de qui van estar al poder. Una cleptocràcia va ocupar tots el càrrecs sense la participació de la ciutadania. El enfonsament del sistema, la destrucció del teixit industrial, especialment, el del sector serveis, va portar a la pobresa a milions de ciutadans desesperats. Va emergí un capitalisme sense rostre humà. La llei de la selva. La societat civil sense capacitat per influir va deixar que els antics beneficiaris del poder soviètic, es transformessin en prínceps de la democràcia. Una democràcia en el que hi ha eleccions i partits "opositors", però en el tot ja està dat i beneit.