Ressenya: El cas Alaska Sanders (II)

 

En Kazinski va explicar-ho en tot luxe de detall. El resultat de tot plegar va ser la mort d’en Vance i Walter Carrey. Cal escoltar amb atenció el relats dels fets:

"-En Walter Carrey estava emmanillat a la sala, tot sol -va explicar en Kazinsky-. En Vance i jo l'observàvem des de la sala del costat, darrera del mirall unidireccional. (...) En Vance hi ha entrat amb un got d'aigua i li treu les manilles. Just en aquell moment li he vist la culata de l'arma de serveu sota l'americana. S'havia descuidat de deixar-la  fora abans d'entrar. (...). Llavors en Carrey ha començat a parlar. Va dir: "Me la vaig carregar jo, aquella puta". En Vance ha reaccionat amb molta calma: el tenia a punt de caramel per a una confessió voluntària. (...) Li ha preguntat si podia enregistrar la conversa i en Carrey li ha dit que sí. (...) "la vaig matar. Vaig matar l'Alaska". Llavors ha callat un moment i ha afegit: "La vam matar. No estava sol. L'Eric Donovan era amb mi". (...) I llavors, de cop i volta, en Carrey se li ha llançat al damunt i li ha pres la pistola. Ha anat tot tan ràpid que no he tingut temps de fer res. (...) Quan m'he ornat a posar dret he vist que en Walter havia aconseguit desempallegar-se d'en Vance i, abans que jo tingués temps de reaccionar, li ha engegat un tret al cap. He fotut un crit i l'he apuntat amb la intenció d'abatre'l, però de seguida s'ha posat la pistola d'en Vance a la templa i ha premut el gatell. Llavors s'ha fet un silenci sepulcral." (pàg.156-159)

En Perry Gahalowood no s'ho va perdonar mai no haver estat amb el seu company. En Eric Donovan va ser comdenant, malgrat que ell jurava i jurava que no havia matat l'Alaska.  Però al 2010, una nota anònima posava "CARREY I DONOVAN SON INNOCENTS" (pàg.165), l'havia rebuda la Helen la dona d'en Perry. La carta no era per ella, era per en Perry Gahalowood, però, l'efecte havia provocat una allau de sentiments enterrat en el passat. Marcus Golman i Perry Gahalowood, tornaven a trobar-se i tenien un repta enorme, si volien treure aigua clara d'aquell anònim.

Era possible reobrir el cas? Tornar obrir ferides a la petita comunitat de Mount Pleasant. No era potser, una broma de mal gust, tot plegat? Hi havia en Eric Donovan a la presó des de feia onze anys, sempre havia mantingut la seva innocència, malgrat la confessió d'en Carrey, el seu millor amic! 

La nota anònima era d'en Kazinsky, l'únic supervivent d'aquells fets, era ell qui va enviar la nota, però perquè ara? Què volia dir tot plegat? Què havia mentit, o s'havia inventat el que havia explicat de com havien anat les coses aquell dia fatídic al departament de la policia estatal? En Kazinski, estava en cadira de rodes, desprès de tenir un accident, on va a ser atropellat i el vehicle no va parar. En  Perry Gahalowood, havia perdut a la seva dona, la Helen, al 2008. Ella havia a anat a la casa d'en Kazinski.

Ressenya: El cas Alaska Sanders (I)

 Ressenya: 

Joël Dicker, El cas Alaska Sanders, Trad. Josep Alemany i Imma Falcó. La Campana. Barcelona, 2022.

Dicker sembla que té un patró d’èxit assegurat.  Ja ho va fer amb el anterior llibre seu, La veritat sobre  el cas Harry Quebert. Segueix la mateixa estructura de llibre anterior. Un crim oblidat i mal resolt, un eix temporal que va saltant com si fos el dial d’una ràdio buscant l’emissora adient, i sobretot, molts personatges, tots ells, poden convertir-se en sospitosos. Hi ha dos personatges centrals, l’escriptor Marcus Golman, i en Perry Gahalowood. I un personatge que va adquirint personalitat pròpia a mesura que la novel•la avança. No puc fer d’espòiler així que no podré explicar-ho tot. 

El fets son que el 3 d’abril de 1999 a la petita localitat de Mount Pleasant al estat de Nou Hampshire, al costat d’un llac troben a una noia morta. Els investigadors, els sergents Perry Gahalowood i Matt Vance,  tindran que esbrinar què ha passat. Al seu pantaló hi havia una nota que deia: SÉ EL QUE VAS FER. Tot plegat no sembla cap suïcidi i si un assassinat.

“En Gahalowood va començar el seu informe.

-La víctima és una jove de vint-i-dos anys que es deia Alaska Sanders. Era originària de Salem, Massachussetts. Ha mort aquesta nit passada d’un cop a la part posterior del crani” (pàg.46)

La investigació avança, començant detenint en Walter Carrey que havia sortit amb l’Alaska Sanders.  Ell, no pot entendre que poguí ser sospitós de rés, perquè estimava a l’Alaska. Però, com diu un dels personatges: "Els pobles bonics sovint estan habitats per gent molt tancada de mires. Hi ha un moment que has de saber marxar” (pàg.92). Sembla que en Walter Carrey, no era dels que volguessin marxar. A més la seva antiga amiga, la Deborah Miles, va dir els policies que en Walter podia tenir molt de geni i perdre els estreps. 

Dins de la investigació, va apareixia un altra nom, en Eric Donovan, que coneixia a l’Alaska quant vivia a Salem.  Van prendre mostres d’ADN en l’Eric Donovan, i ell, va estar d’acord.

El cas, es que la policia acaba per detenir en Walter Carrey. Diferents pistes sempre acabaven amb el mateix nom, Walter Carrey, el seu cotxe, un Ford Taurus negre. Al bosc, al costat del llac, hi van trobar una caravana amb un jersei tacat de sang de la noia. Hi havia ADN d’en Walter Carrey. També l’Eric començava a ser un sospitós habitual. El seu cotxe va ser vist per la carretera que porta al bosc i al llac. Walter Carrey, va calar foc a la planta on vivia sota a dels seus pares. 

En Gahalowood, en Vance i en Kazinski que havien anat a detenir en Walter van poder observar el desastre que havia provocat el incendi. Per acabar-ho d’adobar a les parets hi havia escrit PUTA INFIDEL. En Walter Carrey, es va entregar a la policia de Wolfeboro. El van portar a les dependències del quarter general de la policia. La policia ho tenia molt clar qui havia matat a l’Alaska. 

En Vance va demanar en Gahalowood que marxes de la sala de interrogatoris. A la sala va passar el que no podia passar de cap de les maneres. En Kazinski va explicar-ho en tot luxe de detall. El resultat de tot plegar va ser la mort d’en Vance i Walter Carrey. A més aquest últim, en el vídeo de la confessió va incriminar en l’Eric Donovan. Fi de la història. Cas resolt!

Recomanacions musicals

 

Sens dubte el millor disc de musica pop

Coronació tronada

 

En plena globalització, la imatge de dos personatges que han sortit fins ad nauseam en el mitjans roses, ara es converteixen en heralds d'una legitimitat tronada i caduca. Semblen que vagin a un festival de disfresses, coronats per la gracia de déu. Però tot plegat, és un vestigi del passat, que no vol preguntar a les generacions actuals si encara té sentit. 

Marx ja va deixar clar el significat de la monarquia:

“ La sobirania, la dignitat del monarca, seria fruit del naixement. El cos del monarca en determinaria la dignitat. A la més alta cúspide de l'Estat decidiria, per tant, en comptes de la raó la simple physis [natura: biologia]. El naixement determinaria la qualitat del monarca, a la manera com determina la qualitat del bestiar*. pàg.346) ”

Art i musica: Odilon Redon

 

Odilon Redon

(1840-1916)

Barça-Osasuna: Alba és converteix en l'heroi accidental!

Barça i Osasuna (1-0) han protagonitzat un partir amb dues cares, una dolenta a la primera part i una segona molt millor i sobretot, molt estressant, perquè les oportunitats de gols no acabaven de materialitzar-se. Un gol d'Alba (85'), que havia sortit per Balde, ha capgirat els ànims, gràcies a un gol amb moltíssima fortuna, però que val els tres punts i sobretot deixa pràcticament sentenciada la Lliga. 

No sé perquè tothom diu que Pedri es tant bo, perquè la veritat pot fer jugades amb molta habilitat, però no és gens resolutiu ni és massa solidari amb l'equip, no puja a defensar com altres. El Osasuna ha jugat amb un home menys des de minut 27. Però s'ha defensat amb encert i el porter Aitor,  ha aturat un parell de ocasions claríssimes per obrir el marcador. L'heroi accidental, Alba ha pogut gaudir dels minuts de glòria que Xavi li ha donat (74') i que ha resol molt millor que la resta. 

Espanya el paradís de l'harmonia social

Las comparacions son sempre odioses. En primer lloc, perquè els països tenen cadascun la seva propia història. El seu passat, la seva idiosincràsia, la seva llengua. També la seva geografia. El filtre del pirineus. La Il·lustració malgrat el seu tarannà europeu, va tenir a França un dels eixos fonamentals.  I la Revolució que va canviar els signes del temps. Espanya no hi va arribar mai. Espanya sempre perifèrica (s.XIX) envers d'una França colonial (S.XIX-XX). Dictadura i Presidencialisme. Franco y de Gaulle. Una societat atemorida durant 40 anys envers d'una societat que va partir dos guerres mundials i una descolonització catastròfica. 

Dos països que encaren els reptes del segle XXI  de maneres molts diferents. Així, per exemple, aquest un de maig, els francesos surten al carrer  per reivindicar i rebutjar els plans de jubilació del govern de Macron. A prop d'un milió de persones. I això, contrasta amb Espanya -Catalunya inclosa- que amb una taxa d'atur de 12,8% enfront dels 7%, les manifestacions del 1 de maig han estat testimonials -excepte a Madrid on han sortit molta més gent que a Barcelona-, on sembla que els aturats no els preocupa massa aquesta situació, perquè prefereixen anar de cap de setmana a la platja o quedar-se a casa.