Las comparacions son sempre odioses. En primer lloc, perquè els països tenen cadascun la seva propia història. El seu passat, la seva idiosincràsia, la seva llengua. També la seva geografia. El filtre del pirineus. La Il·lustració malgrat el seu tarannà europeu, va tenir a França un dels eixos fonamentals. I la Revolució que va canviar els signes del temps. Espanya no hi va arribar mai. Espanya sempre perifèrica (s.XIX) envers d'una França colonial (S.XIX-XX). Dictadura i Presidencialisme. Franco y de Gaulle. Una societat atemorida durant 40 anys envers d'una societat que va partir dos guerres mundials i una descolonització catastròfica.
Dos països que encaren els reptes del segle XXI de maneres molts diferents. Així, per exemple, aquest un de maig, els francesos surten al carrer per reivindicar i rebutjar els plans de jubilació del govern de Macron. A prop d'un milió de persones. I això, contrasta amb Espanya -Catalunya inclosa- que amb una taxa d'atur de 12,8% enfront dels 7%, les manifestacions del 1 de maig han estat testimonials -excepte a Madrid on han sortit molta més gent que a Barcelona-, on sembla que els aturats no els preocupa massa aquesta situació, perquè prefereixen anar de cap de setmana a la platja o quedar-se a casa.
