Islàndia: Barcelona- Reikiavik-Hella (I)

 Dia 1

Barcelona-Reikiavik

Llevar-se a les 3:00 h. malgrat no haver dormit massa, potser dues hores, tirant molt llarg, i a més mal de cap –cervicals-. Esmorzar a una hora intempestiva. Sortir al punt de trobada a les 4:00 h. Hem marxat una mica més d’hora per poder aparcar a prop del lloc on sortim, però no ha estat possible. No hi havia lloc per aparcar. Així, què el cotxe l’han tingut què portar cap a casa i tornar a peu (13’). Els altres companys, han arribat a l’hora. L’autocar havia arribat quant nosaltres estàvem buscant aparcament. Sortir a l’hora marcada per l’organització fins l’altre punt de trobada, aquesta vegada fins a la Plaça Espanya. En aquell moment, R s’ha adonat que sé havia deixat el mòbil. Sort que els dos companys que esperaven a Plaça Espanya han acompanyat a R, per rescatar el mòbil abandonat a la seva sort. Afortunadament, el mòbil està el seu lloc sense bellugar-se, sa i estalvi. La següent parada era al Corte Inglés, on esperava el gruix dels companys de viatge –aquesta expressió ja no és el què era-. Malgrat el enrenous del mòbil ens hem endarrerit uns 15’. L’autocar ha enfilat cap al Aeroport del Prat. Hi havia bon humor, com sempre, per la Roda de Dalt, aquella hora sense tràfic. 

A les 5:00 hem arribar al aeroport. Allà mai dormen. Una gentada esperant per facturar maletes, nosaltres hem anat a un altre lloc, per embarcar les maletes. Ens a atès una noia (negra) que parlava català –cal remarcar-ho-. I desprès al control de persones i objectes per passar l’arc de la vergonya. Hem estat una estona perquè hi havia dos passatger sords que han estat escorcollats com si fossin terroristes. Aquests controls s’han incorporat i semblen què seran permanents.  Bona part d’aquests treballadors són de fora, i és fa difícil que parlin en català. A més no son molt empàtics. Passar l’arc, m’he tret les botes que portava. Recollir les safates, posar-ho tot al seu lloc dins la motxilla i anar a buscar la porta d’embarcament [B]. A l’hora en punt, un bus ens ha portat fins al peu del avió de Vueling, feia vent mentre pujàvem les escales. Sembla que aquest mètode de fer anar amb bus estalvien diners les companyies. A les 7:10 s’ha enlairat cap a la capital de Islàndia. Un vol de 4h:20’ què per el desfàs horari –una hora menys- hem arribat a les 10:35 hora local.

* Lluís S.

Pensava que tindríem algun control de passaport, però el camí no hi havia cap. Per el passadís hi havia uns vitralls molt grans, era evident què des de allà observaven els passatgers. El propi guia, posteriorment, ho va comentar. Agafar les maletes i sortir al vestíbul, on ens esperava el nostre guia Ernesto, un noi de Cadis que treballa a un lloc tan allunyat de casa seva. Ha explicat  la seva història. Fent pràctiques a Cadis –Direcció d’empreses- va escollir anar ací, era l’opció més exòtica. Ara porta al país 11 anys. Parla l’idioma, ens ha dit a nivell elemental, però sobretot parla amb anglès. El turisme s’ha convertit en la nova industria capdavantera del país, juntament amb la pesca i la fabricació d’alumini, malgrat les ingents quantitats d’energia i aigua que necessita, però a Islàndia l’energia es pràcticament de franc.  Ens ha dit què en un pis tot el dia amb les llums enceses costa un 15€ al mes.

Des de l’aéroport de Keflavik fins la capital hi ha uns 40 km. Tot el paisatge és de color blanc. Hem anat amb una velocitat que no pot passar de 90 km, tots al autocar anàvem amb el cinturó de seguretat posat, és obligatori. L’aeroport de Keflavik era abans una base nord-americana, producte de la Segona Guerra Mundial i posteriorment de la Guerra Freda.

* Lola

Hem començat el nostre recorregut turístic a la Hallgrímskirkja. A la Viikipèdia diu: “Hallgrímskirkja (església de Hallgrímur) és una església parroquial luterana (església d'Islàndia) situada a Reykjavík (Islàndia). Amb els seus 74,5 metres d'alçada, és l'església més gran d'Islàndia i entre les estructures més altes del país. L'església rep el nom del poeta i clergue islandès Hallgrímur Pétursson (1614–1674), autor dels Passíusálmar (Salms de la Passió).” 

La torre situada sobre un petit turo què permet tenir vistes de tota la ciutat. Feia molt de fred i vent. A dalt de la torre, el vent és nota. Una panoràmica de 360º et permetia visualitzar Reykjavík, amb moltes teulades de colors i moltes grues de construcció en marxa. Sobre els nostres cap, les campanes de l’església. Dins d’ella, sobrietat luterana, allà no val intermediari entre el fidel i Déu. Per veure les vistes de la ciutat cal pujar al ascensor, amb la cua corresponent, és clar.

El nostre guia Ernesto, a diferència d’altres guies, ens ha explicat la realitat del país avui. És cert que la història de Islàndia és relativament recent –segle IX-. La illa en temps geològic també és recent, uns 20 milions d’anys. Per això, Ernesto, ha explicar els problemes de la vida quotidiana dels islandesos ara. I un dels problemes més greus que afecta a la vida dels islandesos és l’habitatge. 

No sembla que l’estat faci habitatge social. Això fa que la iniciativa privada i per el joc d’oferta i demanda (teòric), el preus inevitablement pugin de preu. 

 Aquesta gràfica vol dir que com els habitatges no és poden construir d’un dia per altre, hi ha una quantitat determinada (S’), i si algú vol l’habitatge, és veu obligat a comprar al preu que marqui el mercat (Po) (els propietaris dels habitatges, que volen rentabilitzar la seva inversió). Com que hi ha escassetat de habitatges (o qualsevol altre be), qui el volguí no tindrà més remei que comprar car. Això rés més té com a solució, construir-hi més, però els constructors no vol omplir d’habitatges, perquè llavors, el preu tindria que baixar. L’altra opció és anar-te’n més lluny, on el preus siguin més assequibles. L’exemple clàssic, d’aquest model, és el cas de Messi, com no hi ha més que un, qui el volguí, tindrà que pagar el que li demanin. O bé, aquell que diu que vol aquell pis o casa, al preu que sigui.

Ernesto, ha explicat que no hi ha atur (3,8%). Com la població és molt petita (376.248 persones) la densitat és de 5,4 habitants/km². I si, els preus del habitatge estan disparats. “El 2020, el preu mitjà de lloguer d'un apartament de 3 habitacions a Reykjavík era de 319.000 ISK o uns 2.035€ aproximadament*.” Si els preus de lloguers són molt alts, “la mitjana del preu de venda d'un apartament a Reykjavík és 529.372 ISK o 3.380 € per metre quadrat. Segons la tendència actual, sembla que continuaran pujant, ja ho han fet al voltant de 5,5 a Reykjavík.”. Cal dir que no hi ha salari mínim, però el mitjà és de  68.980 € l'any, es a dir 5.748 euros al mes. Ernesto ens va dir què el que menys cobren roden sobre els 2378€ al mes. Així que hi ha moltes diferències. Tothom paga impostos 35,1%. L’Iva un 24%. Impost sobre el treball, un 44,4%.  Esta al cap davant amb igualtat de gènere. Sens dubte pertany al països de l'Estat del benestar.

 Sense impostos –dogma del neoliberalisme- no hi ha possibilitat de redistribuir la riquesa, i els nivells de vida és ressenten, per poder oferir béns públics –sanitat, educació, infraestructures, prestacions socials, etc.-. En el model sense impostos els únics beneficiats son els rics, que son els que és poden pagar tots els serveis.

Croàcia: Epíleg

 Epíleg

1.- Viatjar és sortir de la rutina. I això vol dir que ningú pot ser turista permanentment. En la nostra societat líquida –Zygmunt Bauman- on tot adquireix un format de positivitat, degut al model neocapitalista on estem ficats, ser turista es a la vegada signe del temps, però també testimoni accidental. Hem vist Croàcia, un lloc magnífic de veure, però hi viuríem? Què hem sapigut d’aquesta gent? Cal recordar que Croàcia es fruit d’una Guerra Civil a l’antiga Iugoslàvia.

2.- Com bons turistes, hem anat amb una guia que viu al país, què parla el seu idioma. Ella si té una perspectiva més amplia que nosaltres, més enllà del que podem saber. Per això el que ens ha dit, condiciona el que nosaltres podem percebre.

3.- No hem pogut parlar amb la gent d’aquest país. El idioma és un obstacle important.  El paisatges  tant a la costa com al interior, dona l’efecte d’un país endreçat. Es cert, ens ha explicat la corrupció política i els efectes que va tenir la Guerra. Però, també podies llegir entre línies.

4.- La Guerra (1991-1995) per la independència a Croàcia, va marcar a tota una generació i els seus efectes encara hi son. Nosaltres no va poder copsar massa els seus efectes, més enllà de cases abandonades a la zona interior quant van anar els Llacs Plitvice o els desperfectes deixat alguns monuments, o l’abandonament del hotel Belvedere a Dubrovnik.

Dubrovnik (1991)

5.- Aquesta Guerra Civil va tenir noms i cognoms, a més dels morts que cada bàndol ha reivindicat com herois. A Croàcia destaca la figura de Franjo Tudman. La nostra guia tenia certa contradicció amb el personatge. Al arribar a Croàcia, el aeroport de Zagreb, porta el seu nom així com el pont que arriba a Dubrovnik.

6.- Les pinzellades polítiques que va anant deixant, per exemple, la historia massa edulcorada del Moviment Ustacha, no deixa de ser xocant.  Hi havia com una mena de exaltació nacionalista de perfil baix. Aquesta exaltació, es conjugava com acudits sobre la resta de grups ètnics-Mujo i Huso-. Per exemple: 

Un bosnià ensenya un puzle a un altre i li diu, orgullós: “Mira, he trigat només dos mesos a acabar-lo”. L'altre bosnià li diu: “Bé, i què?”. I el primer li contesta: “Que a la caixa hi posa de 3 a 5 anys!”

- Per què els montenegrins no celebren l'1 de maig?

- Celebrar el dia de la feina? Estàs de conya?

- Quin senyal de circulació no existeix a Montenegro?

- La de Precaució: treballs a la calçada.

No va explicar exactament aquests, però eren d’aquest estil. Algú pot pensar que els de Lepe son de la mateixa espècie, però desprès de la Guerra Civil, no hi ha res de neutre ni graciós.

7.- Un del errors més greu de l’UE va ser donar per bo, la adscripció de les fronteres per religions i per nacionalitats, quant a l’Antiga Iugoslàvia no hi havia més que una nació. Una ciutadania, però amb la mort de Tito i la desintegració del bloc comunista, tot allò que estava amagat per la dictadura i la retòrica, és va obrir la caixa de Pandora amb efectes devastadors, sobretot per a Bòsnia- Hercegovina. 

8.- Si els efectes de la nostre Guerra Civil (1936-1939) i els posteriors quaranta anys de dictadura (1939-1978) i la Transició, son producte d’aquella Guerra, és inevitable pensar que la Guerra Civil a Croàcia, ha deixat penjada. Una penjada que per nosaltres és difícil de calibrar.

9.- Srebrenica (Bòsnia-Hercegovina),  és un altra exemple, desafortunat de la visió que la nostra estimada guia ve deixar anar. Hi ha relats diferents, però la història, si vol tenir un mínim de credibilitat, implica acostar-se a les fonts. En primer lloc, els supervivents. Els que van viure els episodis de neteja ètnica- Espanya va inaugurar aquesta tradició amb l’expulsió del jueus per ordre del cristianíssims Ferran i  Isabel-. I desprès tots aquells que de manera directa o indirecta ho van viure. I desprès, els morts. Ells també parlen. Els cementiris estan plens. Un exemple d’això és al llibre de Marc Casals, La piedra permanece*, i el seu capítol “Los vivos” (pàg.102-118).

10.-  Entre allò que un pensa i diu i el que ha passat pot haver un abisme. La nostre guia, és com tothom, tenim ulls per unes coses, les més properes, i tenim prejudicis quant es tracta de mirar els altres.  Això és inevitable, no vol dir que sigui bo. Cal ser conscients que no sempre som massa objectius, entre altres raons perquè  l’objectivitat, en aquestes qüestions és improbable. Una afirmació, s’ha la pot donar per bona, i llavors, allò que és va dir, es transforma en una veritat certa, perquè algú la dit i ningú la contradit.

Croàcia: Dubrovnik-Barcelona (9)

 Dia 9

Dubrovnik-Barcelona

M’he despertat d’un mal son. Sembla que anava per un carrer de baixada a 230km. Devia anar en cotxe. Desprès m’ha costat tornar agafar la son. A les 6.50h ha tocat l mòbil-despertador. Sembla que finalment, m’havia adormit. No hem anat a la piscina del hotel, portar el banyador mullat a la maleta, no era cap bona idea, tenint en compta que podem anar a la piscina del club cada dia!

Dutxa i preparar maletes, la sortida era a les 110h. Hem anat a esmorzar. Un company sembla que tenia Covid i s’ha quedat a l’habitació. El bufet es preparava per alimentar a tots els clients famolencs. Co hi havia de tot, he agafat pa torrat, cafè (caputxino). Hem tornat a pujar a l’habitació. El dia feia mala pinta, núvols grisos que amenaçava pluja. Sembla que aquesta setmana a Croàcia plourà. Nosaltres hem tingut molta sort per un temps quasi primaveral. He fet les últimes fotografies.

Hem baixat les maletes. Les hem posades a l’autocar. En Leo a carregat i descarregat els equipatges amb ganes. Hem fet l’onada per ell. La nostra guia, Rosa Maria, ha tornar a fer que ens enumeréssim en croat per últim cop. Salutacions, a comiats, petons i entrar a l’aeroport de Dubrovnik. El recorregut per anar a l’aeroport és espectacular, una mena de Costa Brava, encara més brava, un mar metal·litzada, bufava un vent persistent, ja es veu que avui els caiacs no podran sortit del Dubrovnik, o potser si. 

Aeroport de Čilip

A l’aeroport de Dubrovnik ( aeroport de Čilip) és força petit per el trànsit turístic. Hem tingut que esperar per facturar, a l’hora de la veritat, hem tingut que facturar-ne nosaltres mateixos. Sort que una companya ha fet la primera prova de facturació i desprès la resta. Hem fet cua per el control de passatges, col•locar la motxilla, mòbils, claus etc., a la safata. Passar per l’arc de triomf de la sospita i recollir la safata, una vegada verificada per els escàners. Control de passaport (DNI), amb un policia amb cara d'avorriment mortal. I d’allà al Duty free i esperar l’hora d'embarcar, amb canvi de porta del 9 al 23.

*Joaquim

Hem comprat un parell de coses, una de les quals hem perdut al avió. A l’hora exacta hem sortit cap a Barcelona i a les 15.53h estem ja molt a prop de Barcelona. Finalment, hem aterrat a Barcelona. No hem anat més ràpid que al anar a Zagreb, el vent de cua no ha ajudat. Hem tingut que esperar una estona per recollir les maletes. A l’hora d’entrar per el control de passaport hem tingut que fer-nos una fotografia amb màquina automàtica, m’ha costat superar aquest obstacle. A punt de sortir de l'aeroport al vestíbul un GC. Amb accent andalús, molt tancat, parlava amb una noia, semblava força evident que ell desconeix l’existència del català. Diuen aquest esforçats funcionaris que no volen venir a Catalunya, estic d’acord. 

L’autocar ha recollit les maletes i tots cap a dins. El trajecte ha sigut ràpid no hi havia transit, hem arribat a casa sense cap dificultat. El viatge a Croàcia havia finalitzat.

Croàcia: Dubrovnik (8.2)

El lloc escollit per la nostre diligent guia, Rosa Maria Mascarell, ha sigut el restaurant “Moby DicK”, un lloc a la segona fila del carrer principal, la Prijeko ull. Hem tingut que pujar escales, hem menjat a la terrassa que coincideix amb el carrer, molt estret. Es menja molt be i molt bo. He menjat espagueti amb gambes i he compartit una amanida amb pop, una copa de vi blanc de la casa i un cafè, a més d’un extra, un didalet (chupito) d'avellanes amb gel, regal de la casa, estava boníssim. Si vols menjar una mica be, els preus som com a casa i això vol dir, que son preus per a turistes.

La nostra cap de grup, ha fet un panegíric per la nostra benvolguda guia, amb corona de llorer per a ella, a més d’un be més tangible, perquè no tot ho soluciona la simpatia.

Rosa Maria Mascarell

*Luis Miguel

Sinagoga

Mali Muo

No hem pogut anar a la platja, però si donar-nos una volta amb un petit vaixell de pesca reconvertit per els turistes, per poder veure Dubrovnik des de la mar. Un company ha protagonitzat el moment de pànic/còmic, quant al fer un petit salt per el vaixell pescador s’ha enfonsat el peu per sorpresa d’ell i de tots nosaltres, no sé si el patró del petit vaixell li haurà fet molta gràcia, segur que no. 

*Albert

Desprès d’una estona per intentar treure-li el peu, ha pogut alliberar-se i hem pogut gaudir de la mar blava i uns paisatges extraordinaris. Hi havia altres activitat nàutiques, per exemple, uns caiacs que anaven a un cova-platja que res més és pot arribar amb els caiacs o en vaixell. Hem donat la volta a la illa Lokrum que està davant de Dubrovnik, resseguint la costa molt escarpada hem vist l’ Hotel Belvedere, abandonat a la seva sort, desprès que a la Guerra Civil fos mig destruït (1991). Es parla de restaurar-la, però de moment no es veia cap moviment per fer-ho.

illa Lokrum

 Hotel Belvedere

Hi ha platges, privades, apartament al costat dels penya-segats, hi havia molta activitat al Banje Beach, al costat hi ha un port esportiu. 

Hem baixar a terra, per anar a buscar l’autocar, caminant per el carrer principal hem vist i escoltat molt de xivarri, però res més era un boda molt cridanera, res més faltava el drac per haver donat un toc molt HBO. Els pares dels nuvis obrien la comitiva molt somrients i fatxendes. Una mica més endarrere hi havia un altra boda, però allà no anava pràcticament ningú, excepte els nuvis, era molt estrany Encara en ha donar temps de comprar un gelat.

Hem sortit de les muralles i ens hem esperat força temps al costat de la petita plaça plena de gent, l’autocar estava en un embús. Hem arribat al hotel en 10’, i per culpa del retard, no hem pogut veure la posta de sol. A la terrassa del hotel hi havia un grup de gent fent una mena de botelló, que devia haver gaudit de la posta. Encara hi havia el vermell al horitzó.

Hem pujat a la habitació, i he començat a escriure la crònica del dia. A les 20h hem baixat al restaurant. Hi ha tantes possibilitats que no saps que has escollit. He agafat unes verdures al forn, però no estaven com calia. Hem tornat a l’habitació i he acabat d’escriure. Demà sortim a les 10h i anirem directament a l'aeroport. El  viatge s’ha està acabant. Hem vist sèries i he intentat llegir una mica, però és fa difícil de fer-ho.

Croàcia: Dubrovnik (8.1)

 Dia 8

Dubrovnik

M’he despertat desprès d’un somni reparador. Dutxa i esmorzar amb un bufet de príncep, llàstima que el Príncep, no era venecià, sinó florentí. Al bufet hi havia de tot, tan dols com salat. També hi havia un petit espai per a celíacs. 

A l’hora (9h) hem agafat l’autocar per anar al centre de Dubrovnik. Al costat de la plaça que et condueix dins del recinte a murallat. No érem els únics, una munió de turistes volíem conquerir Dubrovnik. 

La nostra guia Rosa Maria, viu a Dubrovnik i coneix el terreny pam a pam. Ha començat el seu soliloqui interminable, que començava, com no, al segon dia de la Creació, per anat posant context històric. Els sospitosos habituals han anat desfilant sense treva. La història te data inaugural al 615. Unes explicacions que desemboquen en un allau d’informació impossible de diferir, però que sembla que els guies, ho necessiten explicar. Hem anar en primer lloc no dins de la ciutat a murallada, sinó al Fort Lovrijenac. 

Parada per desembarcar

La Font d'Amerling

Punt de trobada per conquerir les muralles de Dubrovnik

(Ul.Svetog Đurđa)

Diu la Wikipedia sobre el Fort el següent: “la fortalesa de Lovrijenac , també coneguda com el Gibraltar de Dubrovnik , és una fortalesa situada en un penya-segat fora de les muralles exteriors del costat occidental de Dubrovnik a 37 m sobre el nivell del mar. La fortalesa és coneguda per les actuacions i els casaments celebrats en aquest edifici monumental, i sobretot com un símbol històric de resistència a la República de Venècia”.

Vistes a Dubrovnik

“En el moment del conflicte entre Dubrovnik i Venècia, els venecians planejaven construir una torre al mateix lloc on ara es troba Lovrijenac. Si ho aconseguien, tindrien Dubrovnik sota control, però la gent de Dubrovnik, després d'haver conegut el seu pla, els va superar. Les cròniques de Dubrovnik revelen com la gent de Dubrovnik va construir Lovrijenac en només tres mesos, i quan els vaixells venecians van arribar, plens de materials de construcció, no van tenir més remei que tornar a Venècia sense acabar.” Com és veu la mitologia del ciutadans de Dubrovnik, dona força a la idea de identitat i orgull patri. 

La fortalesa de Lovrijenac, construïda a finals del segle XVi XVI, és una construcció potent i impressionat, amb unes vistes que permetien tenir un observatori privilegiat per albirar tant els amics com sobretot enemics, -per a turistes, excepcionals- on es pot veure la illa de Lokrum, així com la ciutat vella i a murallada. 

A cada pedra, per dir-ho així, la nostra guia, tractava de fer-la parlar, perquè poguéssim explicar totes les històries que aquell lloc concret hi tenia. Endinsar-ne a la ciutat a murallada, semblava que les pedres cridessin la nostra atenció, perquè la grau de explicació augmentava de manera exponencial. Ha això ha fet que anéssim avançant amb una extraordinària lentitud i morositat. Més de quatre hores de divulgació històrica ha sigut massa. Per què, qui aguanta  a la TV un programa de la BBC, posem per cas, que expliqui Dubrovnik? 

En algun punt del recorregut ha explicat que allà s’havia filmat escenes de Jocs de Trons. Hi havia petits grups de turistes que feien la ruta del escenaris principals de Jocs. Com diria el tòpic: “Hi ha gent per tot”.

"La plaça Gundulic es troba al final d' Ulica od puča (Ulica = carrer; puči = tipus de pou). La plaça es va crear com a conseqüència del Gran Terratrèmol de l'any 1667 ja que les cases situades al lloc es van reduir a runes. Avui la plaça acull l'estàtua del poeta de Dubrovnik Ivan Gundulić, obra de l'escultor Rendić de 1893. A la plaça també hi ha una petita font Amerling, donació del benefactor Sr Amerling"*.

Civu Frana Cundulica*

Marin Držić

Setge de Dubrovnik

Tanta explicació no hem tingut ni temps, be si, 15’ per fer la nostre abans de anar a dinar. No hem tingut massa temps per mirar per el nostre compte. Hem vist l’església de Sant Blai. Hem entrat dins de Mali Muo, on desprès hem agafat un petit vaixell per donar-nos una visita per mar i veure el perfil de Dubrovnik des de ‘altra perspectiva. Al costat hi havia una terrassa on un grup de musics tocava amb molta professionalitat una peça de jazz. Desprès hem anat el punt de trobada per anar a dinar. Hi havia molta gent, especialment turistes.