Si a la literatura -Orgull i prejudici, de Jane Austin- apareix el piano, és perquè la seva realitat era ja un fet. Cap el 1840 hi havia molts pianos a les cases. De fet, la fabricació dels pianos estava en mans de a prop de dos centes empreses què si dedicaven. A França també la fal·lera per tenir un piano, era una realitat. Érard i Pleyel, eren les fabricants més importants. Com diu Figes, la sinèrgia produïda entre fabricants i artistes (Liszt) "permetia a aquestes empreses anunciar el seus pianos i mostrar tot del que eren capaços de fer quant estaven en les millors mans; potser aquest sigui un dels primers casos de branding amb personatges famosos" (pàg.125)
Per remarcar la importància d'aquest fenomen, Figes dona dades espectaculars i sobretot sorprenents: "Es calcula que el 1845, a París, que tenia una població d'aproximadament d'un milió de persones, havia uns setanta mil pianos i cent mil persones que sabien tocar." (pàg.125) Heine sempre tan crític amb tot podia lamentar-se de que "s'ofega un en musica, no hi ha pràcticament una casa a París en la que este un a resguard, como en l'arca del diluvi." (pàg.125)
Ara, tothom toca el mòbil, i el piano sembla cosa del passat, però en aquell passat, el piano era un tret de prestigi social. En una societat burgesa, una jove que toques el piano es considerava un bon partit. La literatura de l'època ho reflexa abastament. En un món d'homes, el piano, va permetre a les dones ser el centre d'atenció del cercle familiar per projectar-se més enllà del espai de privacitat on estaven recloses.
Una important innovació del piano va ser el disseny horitzontal, que permetia encabir-ho dins la sala d'estar, generalitzant la seva presència en moltes llars. Si a més sumen, la extensió de les partitures per tota classe de nivells, podem intuir que l'únic entreteniment, "culte", fins l'arribada de la ràdio i el gramòfon, el piano era la veu melodiosa que envaïa les habitacions de les cases burgeses durant el segle XIX i a començament del segle XX.
