Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (i III)

 

Si a la literatura -Orgull i prejudici, de Jane Austin- apareix el piano, és perquè la seva realitat era ja un fet. Cap el 1840 hi havia molts pianos a les cases. De fet, la fabricació dels pianos estava en mans de a prop de dos centes empreses què si dedicaven. A França també la fal·lera per  tenir un piano, era una realitat. Érard i Pleyel, eren les fabricants més importants. Com diu Figes, la sinèrgia produïda entre fabricants i artistes (Liszt) "permetia a aquestes empreses anunciar el seus pianos i mostrar tot del que eren capaços de fer quant estaven en les millors mans; potser aquest sigui un dels primers casos de branding amb personatges famosos" (pàg.125) 

Per remarcar la importància d'aquest fenomen, Figes dona dades espectaculars i sobretot sorprenents: "Es calcula que el 1845, a París, que tenia una població d'aproximadament d'un milió de persones, havia uns setanta mil pianos i cent mil persones que sabien tocar." (pàg.125)  Heine sempre tan crític amb tot podia lamentar-se de que "s'ofega  un en musica, no hi ha pràcticament una casa a París en la que este un a resguard, como en l'arca del diluvi." (pàg.125)

Ara, tothom toca el mòbil, i el piano sembla cosa del passat, però en aquell passat, el piano era un tret de prestigi social. En una societat burgesa, una jove que toques el piano es considerava un bon partit. La literatura de l'època ho reflexa abastament. En un món d'homes, el piano, va permetre a les dones ser el centre d'atenció del cercle familiar per projectar-se més enllà del espai de privacitat on estaven recloses. 

Una important innovació del piano va ser el disseny horitzontal, que permetia encabir-ho dins la sala d'estar, generalitzant la seva  presència en moltes llars. Si a més sumen, la extensió de les partitures per tota classe de nivells, podem intuir que l'únic entreteniment, "culte", fins l'arribada de la ràdio i el gramòfon, el piano era la veu melodiosa  que envaïa les habitacions de les cases burgeses durant el segle XIX i a començament del segle XX.

Pon un piano en tu vida/ Posa un piano a la teva vida (II)

 

II

Mozart i Beethoven pagaven el lloguer composant variacions senzilles de melodies de opera populars. El compositor vienès Josef Gelinek, una "fàbrica de variacions de piano al por major composta per un sol home", acumulà un patrimoni de 42.000 gulden (110.000 francs) a partir de les vendes de exportació a tota Europa, com és pot llegir en l'obra de Orlando Figes. "Czerny fou encara més laboriós. En 1848, el seu editor en anglès, Robert Coks & Co., publicà una llista de totes les obres impreses d'aquest autor fins aquell moment. De les 798 opus publicats fins al moment, 304 estaven basades en melodies d'unes 87 operes" (pàg.124)

Al darrera d'aquesta activitat febril, si trobava l'augment de propietaris de piano, que és va produir en les primeres dècades del segle XIX. Si el segle XVIII, el piano forte un objecte car. La introducció de millores fetes per fabricants com Sèbastien Érad, de París, y John Broadwood, de Anglaterra, convertir-ho en un objecte "molt més robust, amb major acció de contrapès i amb pedals que permetien augmentar el so, prolongant les notes i assolir uns registres més amplis, el que va permetre a Beethoven escriure  les seves obres de piano madures." (pàg.125)

Cap el 1810 un piano -fabricat a escala industrial- per Broadwood, costava 40 lliures. Tal que indica Figes, "En la novel·la Orgull i prejudici, de Jane Austin (1813), el piano era un element que podia trobar-se no sols en les llars dels terratinents, com lady Catherine de Bourgh, sinó també en la llar de la família Bennet i d'altres cases menors de Longbourn, com la de la família Lucas i  la dels Bingley, encara no en la del menys pròsper tiet  Philips, on els jocs de cartes substituïen a la musica com principal forma d'entreteniment nocturn." (pàg.125)  

El futur ja era el 1873 (III)

 El turisme*

El turisme de masses ha tingut a veure sempre en els mitjans de transport. El segle XIX, el ferrocarril va ser mitja que va permetre connectar les ciutats europees més importants, i va fer que viatja -el gran tour- no fos solament una qüestió de la aristocràcia britànica, sinó un fenomen més global. Així, la paraula turista, apareix  cap el 1810 y s'estengués a la dècada del 1840. I així, el Edinburgh Review en 1973 pot dir el següent:

" Durante los meses de otoño, toda Europa parece entrar en un estado de movimiento perpetuo. En cada pequeña estación de tren hay una multitud. Se construyen nuevos hoteles (como en Lucerna) pensados para dar cabida a quinientos, seiscientos o setecientos huéspedes, y los más frecuentados rechazan diariamente a unos doscientos solicitantes, para quienes no hay habitaciones. No hay lugar, por difícil que sea el acceso, que no se vea atacado. El remoto lago Koeningsee, en Baviera, al que antes quizá llegaban una docena de extraños en el transcurso de un mes, tiene ahora cuatro barcos, y los carruajes que esperan en la orilla pueden contarse más allá de la cincuentena. La cima del Rigi está pelada de hierba y salpicada de botellas rotas y fragmentos de The Daily Telegraph" (pág.257)

Si l'aristocràcia podia viatjar durant setmanes o mesos, ara, el nous turistes, concentren les seves vacances al estiu. Com diu Fontane, en Viatges moderns (1973) "Tot el món està viatjant".

" Igual que en los viejos tiempos la gente se divertía hablando del clima, ahora lo hacen hablando de viajes. "¿Adónde fueron este verano?", es todo lo que dice la gente entre octubre y Navidad. "¿Adónde irán  el próximo verano?", es todo lo que dicen entre Navidad y Pacua. Hay muchas personas que pasan once meses del año preparándose para el duodécimo (cuando viajan), como si se tratara de una escalera hacia una existencia superior. La gente vive por ese duodécimo mes" (pág.258)

El futuro ya era en 1859!

[Hablando de la fotografía] En 1859, Baudelaire, hablando sobre el impacto de la nueva tecnología, lamentó el alimento para la vanidad que suponían: “a partir de ese momento, nuestra aborrecible sociedad se apresuró a contemplar, como Narciso, su trivial imagen sobre una placa metálica. Una suerte de locura, un fanatismo extraordinario se apoderó de estos nuevos adoradores del sol” (pág.222)

(...) Baudelaire denunció la presión comercial que, según él, estaba llevando a la “daguerrotipación” de las artes visuales:

“Hoy, nuestro público, que es singularmente incapaz de experimentar la felicidad de soñar o de maravillarse (signo de la mezquindad de su alma), desea que se le haga maravillarse por medios que son ajenos al arte, y los artistas obedientes se doblegan ante este gusto; intentan impactar, sorprender, provocar su estupefacción mediante trucos indignos (...). En materia de pintura y escultura, el actual credo de la sofisticación, sobre todo en Francia, es el siguiente: “Creo que el arte es, y no puede ser otra cosa, la reproducción exacta de la naturaleza (...). por tanto, una industria que pueda ofrecernos un resultado idéntico a la Naturaleza sería el arte absoluto”. Un dios vengativo ha escuchado las plegarias de esta multitud. Daguerre es su Mesías*” (pág.225).