Dia 4
Agrigent-Piazza Armerina-Caltagirone
I mentre aquests s'ajuntaven, Odi a l'extrem s'instal·lava*
Ara estem a Caltagirone. Des de la finestra del hotel es veu una piscina orfe de nedadors, i un hospital que està a uns 15’ del poble. S’ha fet fosc i amb els núvols grisos encara dona una sensació de més foscúria.
Hem tingut que llevar-nos a les 6h, gràcies al mòbil que fa d’alarma cridanera. Esmorzar a les 7h hi havia la cua habitual. Els nostres companys de viatge argentins prenien posicions per entrar-hi primers. Nosaltres també hem entrat en la primera onada. He anat directament a la màquina de cafè. Hi havia dues màquines una d’elles posava al panell digital ERROR. Sort que hi havia una noia del hotel que havia pres el control de la màquina bona i ha posat una mica d’ordre en la cua que s’ha format instantàniament. Els croissants no eren els clàssics, sinó que tots ells tenien guarnició de fantasia, de xocolata, de melmelada de diferents sabors. El nivell de sucre i colesterol semblava que s’havia abolit per obra i gràcia del xef de cuina. Desprès hem tornat a l’habitació i agafar les maletes i baixar a recepció i portar-les a l’autocar. Una vegada posades a lloc per el xofer, i per el nostre guia Matteo , hem anat a la Vall del Temple, a uns 8’ de distància del hotel.
L’autocar ple d’argentins i nosaltres, s’ha dirigit cap l’entrada del recinte, l’autocar no podia estar-hi, hem baixat i fent les cues corresponents hem tingut que passar per el control amb l’escàner de rigor.
Allà esperava el nostre guia de la Vall del Temple. Si comences per la nit del temps, per explicar història, la lògica explicativa es fa feixuga. És una tasca molt difícil, uns 45 oients parats, mentre el guia il•lumina amb el seu coneixement d’història antiga. Tothom sap que l’atenció és fa fonedissa al cap d’una estona. Sobretot, perquè davant teu hi ha un temple grec, i el guia està explicant les bases arquitectòniques del art grec. Però l’atenció de la que parlava feia un moment, focalitza en les pedres, el paisatge, amb els companys que educadament escolten la conferència històrica. I fa que sense adonar-te, o potser amb intenció, desconnectis de la conferència campestre.
Enmig d’oliveres més que centenàries, hi ha algunes amb 800 anys! Empèdocles (s. V a.C) devia passejar-se per aquests paisatges i potser feia ofrenes dins dels Temples. Els jaciments arqueològic daten del la fundació de la ciutat d’Akragas el any 580 a.C, per colons de Gela i Rodes. En el moment més esplendorós va arribar a tenir 200.000 habitants. Tenia una muralla defensiva, encara és visible, de 12km de llarg i 9 portes que permetien accedir-hi a la ciutat.
El nostre recorregut històric-turístic s’ha centrat en dos llocs: el Temple d’Hera o també de Juno (versió romana d’Hera):
“El temple de Juno es troba a l'esperó rocós més alt del Turó dels Temples, prop de l'extrem est.
Com passa amb la majoria dels temples d'Agrigent, no és possible saber a quina deïtat estava dedicat.
La seva atribució a Juno deriva d'una mala interpretació d'un passatge de l'escriptor romà Plini el Vell, que en realitat fa referència al temple de Juno al promontori Lacinio a Crotona, a la Magna Grècia.
L'edifici de l'ordre dòric es pot datar cap a mitjans del segle V aC i té una base de quatre graons, sobre els quals descansen sis columnes als costats curts i tretze als llargs. A l'interior, el temple està dividit en vestíbul, cel•la i compartiment posterior, el primer i l'últim amb dues columnes entre les portes.
La porta s'obre entre el vestíbul d'entrada i la cel•la, flanquejada per dos pilons amb escales interiors d'accés i manteniment de la coberta.
A quinze metres de l'entrada del temple, a la banda de llevant, hi ha l'altar amb una escala de deu graons.
Potser el temple va ser greument danyat durant la conquesta cartaginesa l'any 406 aC, per un incendi del qual queden restes a les parets de la cel•la.
L'edifici potser va ser restaurat en època romana.
Es van realitzar nombroses restauracions a partir de finals del segle XVIII, quan es van aixecar les columnes del costat nord, fins a les últimes intervencions estàtiques i conservadores a les superfícies de pedra realitzades pel Parc Arqueològic de la Vall dels Temples*.”
Molts turistes com nosaltres, amb el seu corresponent guia, fèiem torn per contemplar allò que un dia varen ser Temples vius, ple de fidels en un altre món completament allunyat del nostre. Queden les pedres i la història, i ara les selfies.
El Temple millor conservat és el Temple anomenat de la Concòrdia:
“L'edifici deu el seu nom tradicional a una inscripció llatina de mitjans del segle I dC amb una dedicatòria a la “Concordia degli Agrigentini”. La inscripció va ser vinculada erròniament al temple per l'historiador i teòleg Tommaso Fazello cap a mitjans del segle XVI.
L'edifici d'ordre dòric es pot datar cap a la segona meitat del segle V aC i té una base de quatre graons, sobre els quals descansen sis columnes als costats curts i tretze als llargs. Únic entre els temples d'Agrigent, conserva gairebé íntegrament els elements de l'entaulament i els dos frontons dels costats est i oest.
A l'interior, el temple està dividit en vestíbul, cel•la i compartiment posterior, el primer i l'últim amb dues columnes entre les portes. La porta de la cel•la està flanquejada per dos pilars dins dels quals hi ha una escala de servei que porta a la teulada.
Segons la tradició, el temple es va transformar en església cristiana cap a finals del segle VI dC, quan Gregori, bisbe d'Agrigent, va consagrar l'antic temple als sants apòstols Pere i Pau després d'expulsar els dimonis Eber i Raps .
Els dotze arcs oberts dels murs de la cel•la es remunten a l'ús de l'edifici com a església cristiana, fet que en garantia un estat de conservació excepcional.
Finalment, la dualitat dels dimonis pagans i la doble dedicació de l'església cristiana han portat a la hipòtesi que originàriament el temple era propietat d'una parella de divinitats gregues (entre les diverses hipòtesis, els Dioscuri). La divinitat, a la qual es va dedicar originalment el temple, és, però, encara desconeguda en absència de proves arqueològiques i epigràfiques*.”
Si els habitants grecs del segle V A.C veiessin la gentada de turistes contemplat els Temples, no donarien crèdit els seus ulls. La postmodernitat i amb ell, la indústria del turisme global, dessacralitza tot quant toca, desconeixen el significat i valor de les pedres que mirem, perquè per ells, no eren simplement pedres, forma part de les seves vides. Pedra i temps fa que el que devia ser per ells diví, sigui per a nosaltres inabastable. Un paisatge d’oliveres, el mar a prop, devia ser un lloc on els deus encara existien, nosaltres que hem vist tota la història que ha anat passant, no podem copsar el significat que per aquella gent devien encomanar-se els deus. Avui, literalment, el “Deus absconditus”, fa sentir-se'ns orfes, tal com volia Nietzsche.
