Perú (5): San Carlos de Puno- Titicaca- Taquile- Puno (I)

 Dia 5

Puno- Titicaca- Illa Uros- Taquile- Puno

Avui hem estat al llac Titicaca a 3940mts d’alçada. M’he despertat a les 4:45h. He dormit quasi 6h seguides, però m’he llevat amb mal de cap. Hem anat a esmorzar, no era com a Arequipa, però hem esmorzat molt millor que bona part de la gent d’aquest país.

Vistes des del hotel

 Avui era un petit vaixell que ens portava per les aigües del mític Llac. 

Diu Saydí Marí Negrón Romero, autora de la Guía Presentando el Perú y Machupichu, parlant del origen mític del Llac el següent: “Els pobles andins creien que el Sol i la Lluna havien sortit de les illes del Sol i de la Lluna, al igual que els sus descendents humans. El primer inka, Manco Qhapap i la seva esposa, Mama Oqllo. Per tant, el Llac Sagrat, era considerat com a punt d’origen del Cosmos i de la vida, en general.

En les diferents illes, s’ha trobat restes d’ofrenes i sacrificis que daten de l’època pre-inka e inkas.” (pág.116)

El dia era esplendorós, el llac lluïa un blau intens, feia fred, però el llac fa de termoregulador, mai és congela. Hem anat a veure, una illa flotant on viuen els Uros, en llenguatge aimara vol dir, dia clar. A la guia mencionada més a dalt, diu: Son un arxipèlag format per més de 60 illes artificials fetes de totora. Estan habitades per descendents dels aimares, i no de l’ètnia uru. Aquesta població s’hi dedica, principalment, a la pesca, al brodat de tapissos i artesanies fetes de totora, per el turisme. 

Aquestes illes és troben dins de la Reserva Nacional del Llac Titicaca, on abunda la totora (Seyrpus totora).” (pág.117)

++++++++++

LES LLEGENDES D'UNA ANTIGA CIVILITZACIÓ I UNA DEITAT*

Conten les lleis que “…En els temps antics diuen ser la terra i províncies fosques, i que no hi havia ni llum ni dia… I en aquests temps que aquesta terra era tota la nit, va dir que sortirà d'una llacuna que és en aquesta terra…un senyor que va anomenar Contiti Viracocha… i com aquest hagués sortit d'aquesta llacuna, fouse d'allà a un lloc que al costat d'aquesta llacuna està, on avui dia és un poble que crida Tiaguanaco a aquesta província ja dita del Collao…després allà d'improvís diuen que va fer el sol i el dia i que al sol va manar que caminés pel curs que va i després diuen que va fer les estrelles i la lluna... I que això fet, que a aquell seient de Tiaguanaco va fer de pedra certa gent i manera de rebuig de la gent que després havia de produir, fent-li en aquesta manera que va fer de pedra cert nom de gent i un principal que la governés i senyorejara…I que així va fer tota la gent del Perú i de les seves províncies allà a Tiaguanaco, formant-los de pedres en la manera ja dita” (Juan Díez de Betanzos, [1551]2015: 123-124, adaptació a l'espanyol actual de l'original en espanyol colonial).

Iconografía de la estela Chunchukala de Tiwanaku 

(gráfcos de Víctor Tito 2018)

Aquest déu anomenat Viracocha, sorgit del Titicaca, i l'episodi de la seva creació d'un món a partir de Tiwanaku, succeeix en diversos relats colonials com els de Sarment (1572) o Molina (1574). Quan els Inques arriben a Tiwanaku a prop de l'any 1450 dC semblen saber que els colles adoraven Viracocha, i per instaurar la religió solar adaptant la paraula “Inti” (sol) de forma contigua a Viracocha, com a reconegut Santa Cruz Pachacuti (1615-1640) i el debat del qual suggereix inclusivament el signifcat de Viracocha com un “sol fecundador” (1)

++++++++++++++++

En un món global, el tour-operador és el que guanya més, desprès les agències i per l’últim, aquestes comunitats. El nostre guia ens va dir que el dimecres és el dia dedicat els turistes. Quan nosaltres deixàvem la illa flotant, un altre carregament de turistes esperava per desembarcar-hi. Una vida d’allò més precària, l’esperança de vida  arriba fins els 68 anys. No és una vida massa atractiva, perquè els processos de aculturalització sempre van en la direcció contraria a les cultures més febles. Cap comoditat, sense aigua potable, veuen del llac, que per qualsevol de nosaltres seria una imprudència.  

Illa flotant

Una petita excursió amb embarcació feta de totora ens han dota una volta al voltant del seu món aquàtic. Ara tenen mòbil, els nens van a escola, aprenen castellà –obligatòria i aimara-. Hem vist dos nens jugant i rient pujant al petit vaixell on havíem vingut. Veient-los no saps que pensar, si seran els últim de viure d’aquesta manera o definitivament, deixaren aquest món per cercar d’un altre millor.

 La seva autonomia és molt prima, perquè no arriba més enllà de la Reserva Nacional. Hem comprat un parell de records o com es diu ara souvenirs. Aquesta font de ingressos ha de ser important per la seva economia de subsistència. La pesca i els teixit és venen el mercat de Puno.

Vistes des de Taquile

Hem abandonat aquest illot on la gent hi viu, per anar a la illa Taquile. A la Wikipedia diu el següent:

“Pel que fa als seus habitants (uns 2.000) pertanyen a l'ètnia quítxua. La seva llengua (quítxua) prové de la família ameríndia. Es tracta d'un poble amb una cultura bàsicament tradicional. Viuen de la pesca, agricultura, artesania i, els darrers anys, del turisme. És una societat bàsicament endogàmica, normalment es casen entre ells. El terreny passa de pares a fills en la mesura que es van produint nous matrimonis. És molt típica la indumentària dels seus habitants. Els homes vesteixen camisa blanca, pantalons negres, faixa i una gorra chullo de llana teixida per ells mateixos de diferents colors, semblant a una barretina. Sembla que al segle XVIII l'illa va ser comprada per un industrial de Figueres que va implantar allà, un taller tèxtil, i a més va imposar aquesta vestimenta.[1] La diferència de colors és el que marca el lloc que ocupa cada home dins de la comunitat Taquile; vermell (casats), blanc i vermell (solters) i combinació de colors (situació de poder actual o passada). Pel que fa a les dones vesteixen una brusa brodada i unes faldilles de capes de colors o polleras superposades.”

La illa es troba al llac Titicaca, a uns 35 quilòmetres de la ciutat de Puno a Perú. Té una llargària de 6 quilòmetres. S'hi arriba amb unes barques des de Puno. Per accedir des del moll a la plaça central, i punt neuràlgic de l'illa, cal pujar uns cinc-cents esglaons (uns 20 minuts aproximadament). (Wikipedia). Un paratge privilegiat on afortunadament, no hi ha especulació immobiliària. Una vida comunitària on el turisme és gestionat com cooperativa. He vist les habitatges amb teulades noves, amb plaques solars. Una illa realment bonica dins d’un entorn molt cuidat, a diferència d’altres llocs que hem vist. 

Des de la illa és pot veure Bolívia i els Andes nevats creant una estampa impressionant i insuperable. Però no tot és paisatge. Cal que la gent és guanyi la vida, i el turisme és l’últim reclam d’aquesta illa. Hi havia molts turistes, també de Barcelona.

Balls rituals, explicacions sobre el significat dels barrets que porten els homes. Hi ha una circulació d’Autoritats, cada any canvien i han d’estar casats per accedir-hi al càrrec. Un recorregut mol bonic, urbanitzat, rodejant l’illa, semblava un “camí de ronda” què permetia veure un mar blau intens, a prop de la línia de la platja unes aigües cristal•lines dona fe d’una illa paradisíaca.  Hem començat on el petit vaixell ens ha deixat i hem acabat en una altre lloc, passant al costat d’una platja de sorra fina. He vist una estació de energia solar, segurament l’electricitat és de franc. Hem vist ovelles, gallines, vaques, utilitzaven terrasses. Una comunitat que tenia habitatges millors dels que hem pogut veure al Puno.

Perú (4): Chivay- Vall del Colca- Puno

 Dia 4 

Chivay-Vall del Colca-Puno

Ara son les 22:15h de la nit, en un dia llarguíssim. M’he despertat a les 2:45h. M’he tornat al llit, ja no he pogut dormir com volia, encara m’ha afecta el jet lag.

A les 6h estàvem esmorzant amb dos companys més. Feia fred. A l’hora marcada hem anat a buscar els cotxes llançadores. El recorregut des del hotel fins on havia l’autocar estava a 10’ en cotxe. La carretera de terra tenia pendents molt fortes. Impossible pel autocar. L’autocar en ha portat per uns poblets pobres de solemnitat, sense calefacció –no hi ha xarxa de subministració de gas- ni aigua calenta en una demostració més del abisme social de Perú. Mentre nosaltres podíem gaudir de totes les comoditats ben a prop resulta que no tenen res de tot això. 

Hem parat al Mirador del riu Colca. Hem anat a la Vall del Colca i la seva atracció turística: els còndors.   Transcric el que diu una guia* sobre el Canyó del Colca: “ És un dels canyons més profunds del planeta. A més ofereix una singular bellesa natural, puntuada per andanes pre-hispàniques, encara cultivats, i més d’una dotzena de pobles, descendents de les ètnies Collaguas, Cabanas i Ccaccatapay, entre les quals, ressalta el poble de Chivay."

Yanque

En aquest canyó, està el mirador anomenat “Creu del Còndor” des de el qual es pot contemplar el vol del còndor, l’au voladora més gran del món. Desprès del seu màgic, espectacular i inoblidable vol, s’allunya per recórrer grans distàncies, a poc més de 50km/h, i per sobre del 6.500 metres d’alçada.”

 

El cóndor*

Cauillaca estaba tejiendo una manta, bajo la copa de un árbol, y por encima volaba Coniraya, convertido en pájaro. La muchacha no prestaba la menor atención a sus trinos y revoloteos.

Coniraya sabía que otros dioses más antiguos y principales ardían de deseo por Cauillaca. Sin embargo, le envió su semilla, desde allá arriba, en forma de fruta madura. Cuando ella vio la pulposa fruta a sus pies, la alzó y la mordió. Sintió un placer desconocido y quedó embarazada.

Después, él se convirtió en persona, hombre rotoso, pura lástima, y la persiguió por todo el Perú. Cauillaca huía rumbo a la mar con su hijito a la espalda y atrás andaba Coniraya, desesperado, buscándola.

Preguntó por ella a un zorrino. El zorrino, viendo sus pies sangrantes y tanto desamparo, le respondió: «Tonto. ¿No ves que no vale la pena seguir?» Entonces

Coniraya lo maldijo:

—Vagarás por las noches. Dejarás mal olor por donde pases. Cuando mueras, nadie te levantará del suelo.

En cambio, el cóndor dio ánimo al perseguidor. «¡Corre!», le gritó. «¡Corre y la alcanzarás!» Y Coniraya lo bendijo:

—Volarás por donde quieras. No habrá sitio del cielo o la tierra en que no puedas penetrar. Nadie llegará adonde tengas tu nido. Nunca te faltará comida; y el que te mate, morirá.

Al cabo de mucha montaña, Coniraya llegó a la costa. Tarde llegó. La muchacha y su hijo ya eran una isla, tallados en roca, en medio de la mar (1)".

Centinela de América* 

En la pura noche vivían los indios, los muy antiguos, en la cordillera de los Andes. El cóndor les trajo el sol. El cóndor, el más viejo de los que vuelan, dejó caer una bolita de oro entre las montañas. Los indios la recogieron y soplaron a todo pulmón y soplando el oro hacia el cielo, en el cielo lo dejaron por siempre prendido. El sol sudaba oro, y con el oro de sus rayos los indios modelaron a los animales y plantas que pueblan la tierra.

Una noche, la luna brilló envuelta en tres halos sobre las cumbres: uno de sangre, anunciador de guerra; otro de fuego, anunciador de incendio; y un negro halo de ruina. Entonces los indios huyeron hacia los altos páramos, cargando el oro sagrado, y junto al oro se dejaron caer al fondo de lagunas y volcanes.

El cóndor, el que trajo el sol a los andinos, es el cuidandero de esos tesoros. Con grandes alas inmóviles sobrevuela los picos nevados y las aguas y los cráteres humeantes. El oro le avisa cuando ve venir a la codicia: chilla el oro, y silba, y grita. El cóndor se lanza, vertical, y su pico arranca los ojos de los ladrones y sus garras les deshilachan la carne.

Sólo el sol puede ver la espalda del cóndor, su calva cabeza, su cuello arrugado. Sólo el sol conoce su soledad. Visto desde la tierra, el cóndor es un vuelo invulnerable."(2)

+++++++++++++

Hem anat per una carretera  que està en obres, per la 109 per Achoma, Maca on a la tornada hem parat, Pinchollo i el Mirador ple de turistes i també de còndors. Ens van dir que no sempre els còndors surten quan les turistes els esperen. Però nosaltres si hem estat de sort perquè aquest dia varen sortir tots. Els hem pogut veure de molt a prop. El turisme massiu genera de tota mena de contradiccions. Tothom s’ha apunta a fer el que pot. Des de vendre “artesania” fins a parades per fer-se fotografies amb alpaques i lloc per prendre alguna cosa. El fet que la carretera hi hagués obres de restauració indica la volada del turisme. Una vall profunda amb muntanyes escarpades ideals per fer nius els còndors. Hem estat una bona estona amb una bona pila de turistes fent fotografies a aquestes aus rapinyaires. 

* Joaquim

Hem fet una petita caminada per una senda ben senyalada que permet veure el canyó i que no estava massificada com al Mirador. La seva vegetació a aquelles alçades de vertigen (3200 msnm). 

La Vall del Colca

A la tornada hem parat a Maca, la nostre guia ens ha guiat fins un lloc on preparaven un còctel de fruites i pisco. Molts companys s’han pres un d’aquests còctels. Jo he fet fotografies a l’església que al 1991 va quedar destruïda per un terratrèmol. La seva reconstrucció va ser possible gràcies a les aportacions d’Espanya. A la plaça del poble, un grup de dones guanyant-se la vida amb les alpaques mig disfressades per fer-se fotografies amb els turistes. Sembla que s’han fet populars. Botigues petites per negocis petits, en espera dels turistes. Si no venen, el desastre.

Temple de Santa Ana

Maca

Hem dinat a Chivay. Un self service discret. I desprès una marató d’autocar cap a Puno. Hem parat al Mirador dels volcans a 4.900 (msnm). Al sortir del autocar les cames fan una mica de figa, cal anar en compte de no fer moviments bruscos perquè el cap s’han va. Fotografies un espai que sembla lunar. Hi ha una perspectiva espectacular de les muntanyes i volcans. I tornar al autocar per recuperar-se. La pressió atmosfèrica fa que les bufetes pressionin hi llavors has d’anar al  bany. Hem parat a un lloc espectacular “La lagunita”, un  estany d’un blau intens, hi havia bany (1 sol).  

Desprès hem continuat per uns paratges desèrtics, a travessant poblets gens atractiu, pel mig d’aquests. Recordo una tenda sembla que venia carcasses de mòbils, tenia la porta arran de la carretera, abans de sortir devies mirar amb compte si venia algun cotxe.

S’havia fet fosc, a les 18h és fa fosc. Mentre la nostra guia, Irene parlava de tot, diferències entre llames, vicunyes, guanacs, alpaques. Sobre educació, sanitat, sobre la revolta de 1802, geologia i plantes medicinals, etc.

Casa Andina

* Joaquim

Sembla que per la Irene, Déu va començar  a crear el món des d’Arequipa. Sobre les 19:30h hem arribat a Puno. L’hotel Casa Andina, està mirant el llac Titicaca (3940 msnm). Demà el anirem a veure.