Camí de Sant Jaume (XIV): Manresa-Montserrat (I)

 

PUNT DE SORTIDA  ctra. BV 1225 MANRESA-PONT DE VILOMARA 

Camí del Povet dels Malvat

Castellgalí

Riu Cardener

Marganell

Granja

Vista Montserrat

MARGANELL KM 4 (al costat de Braseria el Racunet d'en Julià)

Recomanacions musicals

 

Art i musica: Eugene Delacroix

 

Eugene Delacroix

(1798-1863)

Reseña: Razones de la creciente oposición al alarmismo climático

 El artículo de Juan José R. Calaza, Razones de la creciente oposición al alarmismo climático, Claves de Razón Práctica, número 287 marzo/abril.

Temperatura de la Superfície de Mar (SST)

El articulista intenta responder a la pregunta: ¿Desde el final de la Pequeña Edad de Hielo, 1870/80 opera alguna causa natural del calentamiento global?

La tesis negacionista del autor sobre el cambio climático debido a la acción del hombre, es minoritaria, no por eso, deberían ser sin más excluida. Como afirma Daniel Innerarity en “La sociedad del desconocimiento”, la evidencia de controversias en el ámbito científico sobre diversidad de temas, permite vislumbrar que estamos lejos de tener los conocimientos  necesarios para responder a los retos que el cambio climático nos impone.  Es cierto que el autor ni el climatólogo, ni geólogo, y se halla en el 3% que se opone en el ámbito de la comunidad científica acerca del papel del hombre y el calentamiento global. Su visión es más ideológica que científica. Según su opinión hay una constelación de intereses que se han mancomunado para afirmar la conexión entre calentamiento global y la acción del hombre. 

El autor utiliza el artículo de Latif, M., Sun, J., Visbeck, M. et al. La variabilidad natural ha dominado el Atlántico Circulación Meridional de Vuelco desde 1900. Nat. Clim. Chang. 12 , 455–460 (2022).  https://doi.org/ 10.1038/ s41558-022-01342-4

“Most of the SST cooling in the subpolar NA, which has been attributed to anthropogenic AMOC slowing, occurred during 1930-1970, when the radiative forcing did not exhibit a major upward trend. We conclude that the anthropogenic signal in the AMOC cannot be reliably estimated from observed SST. A linear and direct relationship between radiative forcing and AMOC may not exist.”

“La mayor parte del enfriamiento de la TSM en el NA subpolar, que se ha atribuido a la ralentización antropogénica de la AMOC –Circulación Meridional del Retorno del Atlántico Norte-, se produjo entre 1930 y 1970, cuando el forzamiento radiativo no mostraba una tendencia ascendente importante. Concluimos que la señal antropogénica en el AMOC no se puede estimar de manera confiable a partir de la SST observada. Es posible que no exista una relación lineal y directa entre el forzamiento radiativo y la AMOC.”

El problema de tal afirmación, es la utilización de diferentes modelos estadísticos para establecer correlaciones. Dependiendo de la utilización de dichos modelos los resultados pueden variar. ¿Es posible que la comunidad científica se precipite en las conclusiones catastrofistas que proyecta en el futuro más inmediato? Es difícil saberlo, es posible que todo sea producto del azar y que estos procesos de calentamiento puedan revertirse de manera natural.

Sin embargo, al principio del artículo, afirman de entrada lo siguiente: 

“El calentamiento de la superficie global (calentamiento global en adelante) desde principios del siglo XX es inequívoco, y los humanos son la causa principal a través de la emisión de grandes cantidades de gases de efecto invernadero (GEI), especialmente dióxido de carbono (CO 2 ). Los océanos han almacenado más del 90% del calor atrapado en el sistema climático causado por la acumulación de GEI en la atmósfera, contribuyendo así al aumento del nivel del mar y provocando oleadas de calor marinas más frecuentes y más duraderas.”

La sociedad del desconocimientos -D.Innerarity- supone confesar que a pesar que conocemos muchas cosas, el volumen de lo que desconocemos es aún demasiado grande. Es necesario actuar con cautela, pero no mirar a otro lado, ni mucho menos hacer que nada de lo que hace el ser humano es inocuo para la naturaleza y nuestro propio planeta.

Islàndia: Costa Sud: Hella-FossHotel Glacier Lagoon

 Dia 2

Anant a dormir tant d’hora, el resultat és que et lleves massa d’hora (3:00h). Sort que m’he tornat a dormir. A les 6:50h ja estava despert. Dutxa i anar a esmorzar. Torrades i cafè amb llet. Hi havia mes opcions.

A les 9:00h sortíem cap la “Costa Sud”. Hem tingut un dia digne de l'home del temps. Pluja i vent. No ha sigut còmoda aquesta combinació, sobretot quant hem anat a la cascada de Seljalandsfoss.  Un salt d’aigua potent, foss, vol dir cascada, però aquella hora 10:00h estava plovent amb ganes. No venia massa de gust mullar-se, però som turistes, així que hem sortit de l’autocar i en un petit camí et porta davant d’aquest caprici geològic. El origen de l’aigua que cau d’una alçada de 60 metres és situa a la glacera del volcà més conegut d’Islàndia, el Eyjafjallajökull –tant difícil d’escriure com encara més de pronunciar-lo- que va provoca una paralització del tràfic aeri al 2010.

Com plovia amb ganes no he pogut treure la càmera fotogràfica, no li cau molt bé l’aigua, i en aquell moment queia i molta. Així que he tirat de mòbil. A vegades el mòbil fa coses estranyes, per exemple, posa el format Heic a la fotografia quant en altres ocasions ho ja en el format jpg. Ja li he dit al mòbil que deixi de agafar el format Heic. 

Com no saps si tornarem a aquest lloc, molt a prop hi ha un altra cascada, plovia i feia vent, però hem anat a la Gljúfrabúi té un salt de 40 metres. Amb aquelles condicions, no valia entretenir-se, malgrat la seva bellesa, el fre i el vent no deixen massa marge per l’estètica. 

Al aparcament, hi havia els serveis, tot senzill i sense eficient. Les ràfegues de vent  feien sentir-se dins l’autocar. El paraigües en aquests casos, és inservible, perquè el vent el fa una andròmina innecessària. Per suposat, l’abric estava mullat, sort que és impermeable. Marxar nosaltres i altres autocars amb turistes arribaven. També hi havia molta gent amb cotxe de lloguer. Islàndia pot vendre l’idea que tot el paisatge canvia sigui ara, amb neu i el estiu on el color verd predomina. El nostre guia Ernesto ens va dir que al estiu, plou molt sovint.

Tot l’equip, pantaló inclòs ha anat força be. Les botes, ha entrat alguna gota d’aigua. Sort que l’autocar s’ha anat eixugant poc a poc, L'abric inclòs. 

A mitja hora d’on estàvem, es trobava la següent atracció natural, la cascada de Skógafoss. El festival d’aigua i sals naturals es extraordinari. Encara més imponent que l’anterior, la cascada no era tan fàcil d’arribar com l’anterior. A més la pluja havia baixat de pistonada, no et mullaves de la mateixa manera. Però hi havia el perill del gel. Teníem preparat els grampons, però al final va anar a parar dins de la maleta o sigui a dins d l’autocar. Van tindré que diu adéu a aquest, malgrat que més endavant ens van ser molt útils. 

Un pàrquing ple d’autocars o cotxes omplia l’esplanada. En altre època del any, el trajecte son 2’, però en gel, és va fer llarg i sobretot, perillós.  Anàvem en molt de compte per no relliscar, aquestes alçades, un cop al genoll potser catastròfic, també per l’autoestima. Mentre nosaltres anàvem molt poc a poc, altres que si portaven els grampons  anaven satisfet de si mateixos. 

La cascada de Skógafoss “es precipita des d'una alçada de 62 metres i la seva amplada és de 25 metres. En no existir ni edificis ni muntanyes a les rodalies la seva vista és grandiosa. La cataracta de Skógafoss destaca al faralló que voreja la plana costanera. A l'estiu els vessants es cobreixen de verd maragda i a l'hivern, en canvi, els tons són més apagats fins que apareix la neu i tot ho tapa.

Com a la majoria de cascades, Skógafoss compta amb diverses llegendes. La més famosa afirma que després de la cortina d'aigua s'amagaria un tresor, deixat per un víking, Þrasi Þórólfsson*”. 

Davant la cascada el torrent d’aigua és impressionant. Ací, no sembla que puguin tenir problemes d’aigua. El color negra del terreny, amb la boirina de la força de l'aigua i el dia gris plujós –havia parat de ploure- feia que tot plegat fos una mica surrealista, especialment, perquè en aquell indret, els turistes érem moltíssims. Tothom volen fer-se selfie. L’espectacle de la natura estava al servei de la pròpia vanitat personal que gràcies al mòbil pots multiplicar de manera escandalosa la teva pròpia fatxenderia.  

Al costa de la entrada a la cascada hi havia un camí que puja fins a dalt, on pots veure el riu que cau formant la cascada. No vam pujar, però si alguns companys. Jo també sóc culpable de fer fotografies i vídeo per documentar l’espectacle que ofereix la natura.  A la tornada ens a acompanyat un company de viatge. Hem vorejat el riu, perquè hi havia menys gel. Però al final tenies que anar cap al pàrquing on si hi havia el maleït gel. Per sort, no hi ha hagut cap ensurt. 

El temps no millorava, no hem pogut fer tot allò que teòricament s’havia de fer, però la climatologia no ajudava gens. Hi havia previsions de vent extrem, i quant això passa, les carreteres es tallen. La neu també hi havia possibilitats que caigués. Tot conspirava perquè el nostre tour turístic tingues que suspendré, almenys per avui. Hem arribat a un lloc que el mínim que és pot dir es allò de pintoresc. Per la carretera principal del sud, la número 1, hem arribar a Vik, no en diguin que no té gràcia. El nostre guia, Ernersto, ens va dir que hi ha un 10% de gent que parla castellà. Semblava una mena de l’oest polar. Una tenda enorme, venia roba d’abric per si algú s’havia despitat. Hem comprat un parell de detalls per la família. Jo m’he comprat un mussol per la meva col•lecció de quatre que tinc. En aquest indret, és on cal omplir el dipòsit de benzina per seguir la ruta. Més enllà hi ha el nostre hotel on dormirem a la nit.

Plovia, però sense massa esma, hem dinat en un local molt gran, un hotel i restaurant amb uns vitralls enormes on la grisó i el vent que començava a avisar feia que dins fos un autèntic refugi de pau i benestar. Hem dinat molt be, el menú també era tancat. Carn de xai i postra, més cafè. Aigua per beure. Mentre esperes que et portin els plats, et posen pa –molt bo- i mantega. I com si fos el gos de Pavlov comences a ficar cullerada.  És una temptació massa difícil de deixar-ho estar.

*Lola

Hem sortit ràpidament, perquè el pronòstic meteorològic anunciava vents de fins a 130km en poques hores, així que hem sortit cap a FossHotel Glacer Lagon (Öraefi), un lloc en mig del no res, entre aiguamolls i el mar i relativament a prop el glacial Lagoo. 

Hem arriba després de travessar camps amb neu, tot blanquinós, on el paisatge semblava una mica oníric e irreal. A estones plovia i no es veia res des de l’autocar que anava amb molt de compte de fer canvis bruscos, en Hans, el nostre xofer, tenia que evitar creuar-se amb els camions que venien en direcció contraria aferrant-se el volant amb força. Per moments la carretera s’omplia de neu per obra del vent –torp/ barrufa-. Hem arribat per una turó on hi ha torres que controlen la quantitat d’automòbils que passen, i totes les dades necessàries per decidir si cal tancar la carretera. Desprès d’haver superar aquest turó, el paisatge ha canviat, de la neu els camps, és veien cavalls que els deixen sense tancar. Sembla que son d’una raça que s’ha adaptat molt be a aquests paratges i al seu clima. L’Ernest ha jugat una mica amb nosaltres. Vull dir, que anava posant dramatisme sobre la intensitat del vent, com en les pel•lícules de terror que el dolent et va perseguint, ací era el vent qui feia aquest paper. Era una cursa en la què nosaltres portàvem avantatge. Hem vist passar llevaneus al tram on la neu s’ha anava acumulen a les voreres. 

A les 17h estàvem al hotel. Quan anàvem a entrar al hotel, hi volia sortir el sol, però poc a poc el part meteorològic s’ha anava perfilant com estava previst. Molt de vent i això feia impossible sortit per intentar veure l’aurora boreal, que segons han dit era possible que es pogues veure a partir de les 23h, puix a aquesta hora deixaria de ploure. En aquell moment a les 19:44h escolto les ràfegues de vent, i he fet una petita gravació del vent. A les 20h hi ha el sopar.

El nostre guia Ernesto, ha explicat alguns temes d’interès com la sanitat, hi ha copagament. Hi ha una molt alta taxa de natalitat (3/4 fills). L’emancipació dels joves els 18 anys. L’ Universitat  no és paga per crèdits. Al Nadal hi ha tota una col•lecció de pares Noel que van fer petits regals.

El sopar excel•lent. Amanida i bacallà, postra molt bo. El vent segueix fent de les seves. Els vitralls tenen certa capacitat per absorbir el vent. L’aurora boral –el gran objectiu del viatge- pot aparèixer entre les 23-24h. El vent segueix fortíssim, com si no hagués un demà. Demà afluixa el vent. Estem en un compàs d’espera per el miracle boreal. La nostre habitació mira cap el nord. S’ha fet un petit núvol que la càmera ha vist de color verd, com si és volgués transformar-se en aurora boral, però sense arribar-hi. El vent no dona treva (130km), un soroll persistent que farà difícil dormir.  Demà serà un altra dia.