Sicília (5): Caltagirone-Noto-Siracusa-Catània (I)

 Dia 5 

Caltagirone- Noto-Siracusa-Catània

Ara mateix son les 21:45h. Estem descansant d’un dia llarguíssim. A les 6:00h el mòbil s’ha posat en marxa. A les 7:00 hora d’esmorzar. Bona part del què hi ha per esmorzar no puc amb ell, però molts companys de viatge sembla que no tornaran a menjar res en tot el dia.

Vistes des de l'hotel

A l’hora prevista sortíem de Caltagirone. Hem enfilat camí cap a Noto, a la província de Siracusa. El trajecte fins a Noto per la ruta SS124 hi ha una distància de 90km, i un temps de 1h30’. La carretera molt revirada, enmig d’un paisatge verd, malgrat la sequera que han patit. El nostre diligent Matteo, ha fet un curset accelerat de lingüística. Ha parlat de la parla siciliana i com hi ha diferències entre Palerm i Catània, per exemple, o bé entre un sicilià i un italià. El sicilià es parla a casa, però no a cap instancia oficial, com passa per exemple a Catalunya. El sicilià té aportacions lingüístiques de tots els pobles que han envaït  Sicília des de el grecs, normands, català, àrab, anglès i francès. 

En el recorregut, hem vist obres públiques, una carretera que s’ha començat, però que no s’ha sap mai quan terminarà. El paisatge amb les pluges, i l’aigua freàtica  fan un paisatge que sembla que no estem tant el sud d’Europa. No hi ha planures, els pujols pugen i baixen i la carretera s’ha adapta aquesta orografia dinàmica. El núvols ens han acompanyat bona part del viatge. S’ha anat trencant a mesura que el sol s’imposava i el cel es feia d’un blau radiant.

Porta Reale

Hem arribat a Noto cap a les 10:00h.  Hem parat a la Via Pola, davant d’un parc on floria més el ciment que les plantes. Desprès hem a travessant un mercat al aire lliure - de fet, una trampa per els turistes-, hem enfilat per la Porta Reale estàvem dins del Corso Vittorio Emanuele. En aquesta arteria, es troba bona part de les esglésies barroques que donen fama (UNESCO) mundial al petit poble. El terratrèmol de 1693 va canviar de ubicació de l’antiga Nota uns 12km. El nou traçat tenia a veure en l’estructura del Antic Règim, el carrer principal era per l’estament eclesiàstic, les esglésies ocupen la part central de Noto. Els costats, els palaus de la noblesa i aristocràcia i més enllà el poble menestral i desprès els pagesos. 

El problema del turisme de masses és que tothom fa el mateix trajecte a la mateixa hora i això fa que sempre hi hagi una riuada de turistes trepitjant-te els talons si bades una mica. La porta d’entrada Porta Reale dona caràcter regi al carrer principal ple d’església segons el traçat de ”Giuseppe Lanza, duc de Camastra, vicari general per la reconstrucció amb l'ajuda d'arquitectes i enginyers militars, que la Corona espanyola va  designar per guanyar-se la simpatia de la aristocràcia local”. 

Façana de l'església de Sant Francesc

Hem vist un desplegament d’esglésies barroques impressionants. El problema és que la concentració d’esglésies no permet veure-les amb tranquil•litat. De fet, el que fas és veure façanes, realment molt espectaculars, perquè en general, dins d’elles, no hi ha massa a veure. Aquesta magnificència expressa la rivalitat entre diferents ordres religiosos, i el poder que cadascuna tenia envers les altres. Hem contemplat la façana de l’església de Sant Francesc i les seves magnífiques escalinates, Chiesa di San Domenico, la Catedral, Piazza dell’Immacolata, Via Nicolaci, Piazza XVI Maggio. 

Chiesa di Santa Chiara

Catedral 

San Carlo al Corso

Palazzo Ducezio 

Josep Pla, parla del barroc: " El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable -una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. La joventut és limitada i impertinent, però en aquest punt per a mi no han passar els anys: no he pogut mai digerir el barroc, que considero l'essència de la superfluïtat més tòpica, més esbravada, més pretensiosa i més limfàtica. La seva falsa passió m'exaspera. La seva teatralitat em fatiga. La seva buidor em deprimeix. El seu verisme de cartó em produeix una hilaritat sarcàstica. El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana. Si el barroc no hagués existit, Europa tindria més pes, més gravetat, la gràcia seria molt menys sofisticada. El barroc ha estat una desviació que ha contribuït a desfigurar i a mistificar l'autenticitat esvelta de l'home del Mediterrani*." (pàg.415)

Monument al caiguts a la Primera Guerra Mundial. 

Al fons Landolina Palace

La Chiesa di Montevergine

Nicolaci Palace

Porta Reale

A la tornada hem menjat un gelat, també hem parat per prendre un cafè. Hi ha un autèntic problema amb els lavabos, en general, hi ha que cal pagar ½ euro o 1 euro segons els llocs. 

Hi havia una exposició de Caravaggio al Museu Convitto delle Arti (Noto), però nosaltres els turistes amb un horari de bojos, no podem perdre ni un minut.  Hem marxat de Noto com si la ciutat estigues en flames!

Sicília (4): Agrigent-Piazza Armerina-Caltagirone (i III)

III

 S’ha fet les 14h. Segurament, la guia segur que no, que feia hores que no menjàvem res, i amb l’estomac buit, el cervell comença a concentrar-se no en explicacions dels romans del imperi roma d’Occident. Hi havia gana. 

Hem anat a un restaurant a uns 15-20’ de la Villa Romana del Casale. El dinar ha estat un altre fiasco culinari. Uns plats on la quantitat suplia la qualitat. El restaurant es diu Al Ritrovo (Aidone). No ens retrobarem mai més, això és segur. Desprès amb la decepció del dinar hem anat a la capital de la ceràmica, Caltagirone, centre productor d’objectes decoratiu, plens de colors, no exempt de gràcia.

Caltagirone

En aquests viatges organitzats, sempre hi ha un lloc on et fan anar. El lloc era un laboratori de ceràmica. No he anat, preferia fer un volt per el poble. R. m’ha acompanyat. Hem parat a una botiga d’artesania, el taller era a la vista de tothom i el seu artesà ha estat molt amable per vendre’ns algunes peces de ceràmica. El viatges cal portar sempre maletes grans, perquè poc a poc vas ficant objectes, o llibres o roba, i al final, falta espai.   

Ajuntament (Comunales)

Chiesa San Guiseppe 

El dia no era especialment radiant, hem anat a la Piazza del Municipi, hem pres un cafè. He pujar les famoses escales (124) de  Santa María del Monte, malauradament,  estava en obres. La ceràmica està per tot arreu. 

Perspectiva des de les escales

Destaca les figures que formen part de la llegenda del moro: “Explica la llegenda que cap a l'any 1100, durant la dominació àrab de Sicília, vivia a Palerm una bella donzella a qui li agradava cuidar les plantes al balcó Un matí un jove moro la va veure, se'n va enamorar i el va declarar. el seu ardent amor, que la donzella va acceptar.

Desgraciadament la passió es va convertir en ràbia quan ella va descobrir que el seu amant aviat l'abandonaria per tornar amb la seva dona a Orient. La donzella va esperar que arribés la nit i, quan el moro es va adormir, li va tallar el cap, fent amb ella un gerro on cultivaria la seva alfàbrega: d'aquesta manera ell no podria abandonar-la. Així va néixer la tradició d'utilitzar gerros amb forma de cap de moro, i amb el temps es van afegir també gerros amb trets femenins*.” 

Com estem a la Vall del Noto, el barroc es fa notar en el seus edificis i esglésies, però totes necessiten urgentment una neteja a fons, perquè l’aspecte que fa és de deixadesa. I aquesta falta de pulcritud fa encara més decadent aquest poble. Edificis singulars com Il Carcere Borbonico, a lato la chiesa di Sant'Agata, l’edifici del Ajuntament, Chiesa di San Giorgio,  Il palazzo delle poste in Corso Vittorio Emanuele, Chiesa di San Francesco d'Assisi (Caltagirone). Hem estat a la plaça del Ajuntament amb dues parelles de Mataró.  Tot el conjunt històric artístic queda difuminat per la falta de manteniment de tots aquests parcs temàtic que s’han convertit bona part d’aquests pobles.

Parrocchia Maria SS.del Monte 

Carcere Borbonico, a lato la chiesa di Sant'Agata

Chiesa di San Giorgio

A les 17:15h hem agafat un tren turístic que ens ha tornat al pàrquing mentre una musica cridanera i alegre advertia els turistes que marxàvem.

A les 18:05 hem arribat al hotel. A les 20:30 ens espera el sopar, les expectatives son molt baixes. El sopar sense ser una meravella almenys era comestible, però endevinin què teníem de primer plat? Exacte, pasta. Pel que hem vist d’aquesta cuina siciliana, és una cuina de pobre. Vull dir que ací tot és recicla, una cuina aprovexategui (sic) que permet explicar perquè es fa servir la pizza (sobretot a la nit).  El xivarri al menjador era simplement infernal. El nostre amics argentis, tenien necessitat de fer-se escoltat més enllà del que les normes d’urbanitat exigeix. Sembla mentida com podem arribar a fer tant de soroll, devíem estar sobre 90 decibels com a mínim.  Hem d’arreglar les maletes. Demà a les 8:00 sortim cap el nostre proper destí: Noto-Siracusa-Catània. Un altra dia maratonià.

Recomanacions musicals

 

Franja de Gaza

Una portada llegendària (1971)

Art i musica: Frederick Carl Frieseke (1874-1939)

 

Frederick Carl Frieseke 

Sicília (4) : Agrigent-Piazza Armerina-Caltagirone (II)

 

Desprès hem agafat l’autocar i ens hem endinsat al interior de Sicília. Deixàvem Agrigent sense haver vist tot el que dona de si el seu museu al aire lliure (parc arqueològic).  Paisatges amb camps verds i turons de tota mena, no hi espai planers, l’orografia sense ser abrupta, no permet veure l’horitzó molt llunyà. Camps conreats, vinyes, el color verd del terreny, donen un cromatisme  ple de matisos que impugna la idea d’una Sicília seca i desèrtica. Les carreteres son sinuoses, a la par que el paisatge.

A prop de dues hores des d’Agrigent per arribar al nostre segon destí del dia, a Piazza Armerina on es sitúa la Villa Romana del Casale.

 

Mapa de situació

Praefurnia

(la part de les termes que corresponen al sistema de calefacció 

Peristil

 

"La Vila és el centre d'una important finca, amb una funció administrativa, residencial i representativa. Els seus més de 3000 metres quadrats de mosaic responen a un precís programa tant de representació com indicatiu de la cultura del propietari de la casa. La identificació del propietari de la Vila no és, fins ara, segura; segons els estudis més recents, s'atribueix a un alt exponent de l'aristocràcia senatorial romana, potser un Praefectus Urbi (responsable de l'ordre públic a la ciutat de Roma).

Descripció:

La residència tardana està construïda en diferents nivells i dividida en quatre grans àrees:

1. Recepció oficial;

2. Administració, sales de banquets no oficials, sales de culte;

3. Unitats d'habitatge amb sales de servei connectades;

4. Zones de trànsit i serveis.

L'alt perfil del seu client es celebra, eloqüentment, a través d'un programa iconogràfic, estilísticament influenciat per l'art dels mosaïcistes africans que van ser cridats a crear-lo i que es desplega, amb riquesa compositiva, en multitud d'entorns públics i privats. L'estructura actual, la construcció de la qual es remunta a la primera meitat del segle IV dC, amb ampliacions després del terratrèmol del 361-363, s'alça sobre una vil•la anterior, datada entre finals del segle I i el segle III dC.

Durant els segles V i VI. dC les estructures de la Vila es van adaptar amb finalitats defensives en un precís programa de fortificació posat de manifest, durant les campanyes d'excavació, per l'engrossiment en diverses parts dels murs perimetrals i pel tancament dels arcs supervivents de l'aqüeducte connectat amb les termes. Així, es va determinar un procés inicial d'abandonament i transformacions funcionals de les estances que van ser reocupades, en els segles següents, per noves estructures d'habitatge superposades a la capa de destrucció dels murs preexistents o fora del perímetre de l'edifici tardoimperial. El posterior assentament medieval, durant la dominació islàmica, va prendre el nom de "Palàtia", Blàtea o Iblâtasah, tal com va definir Ibn Idrisi, geògraf àrab del segle XII, fins que va prendre el nom de Plàtia.

La ciutat, considerada entre les més grans i complexes del centre-sud de Sicília, va ser destruïda el 1161, durant el regnat de Guillem I. El 1163 es va fundar una nova ciutat fortificada, a l'actual emplaçament de Piazza Armerina, poblada per colons llombards. que va arribar a Sicília seguint els normands. La persistència d'assentaments a la zona pertanyent al jaciment, on hi havia la vil•la romana, es va constatar, de nou, al segle XV, amb la presència d'un petit grup de cases, conegudes amb el nom d'Antico Casale dei Saraceni, de que vaig prendre el nom*.”

Escenes d'animals i el seu embarcament al Circ Màxim

Mosaics de unes atletes

Eros i Psique (1)

L'aigua i la pedra

Com sempre cal fer cua, hem esperat una eternitat per que tothom anés els lavabos. Sempre insuficients per acollir a tanta gent. El tresor de la Vila Romana son els seus mosaics o ens representen la vida quotidiana dels romans del segles IV d.C. Hi ha mosaics  on es representen escenes de infants, animals, dones fent esport (palestra). La llum per contemplar els mosaics no es gens bona. Per acabar-ho d’arreglar, la gentada era molt gran per poder contemplar amb tranquil•litat les diferents escenes i espais massa estrets. No hi ha mesures per la gent amb mobilitat reduïda. Hem vist una noia en cadira de rodes que no a pogut accedir a un dels espais perquè cal pujar per unes escales. Turistes per tot arreu. La guia que ja no recordo el seu nom, s’ha fet un tip de parlar, però d’allò que ha parlat no queda res! Sort de la Wikipèdia. El mosaics tenen el seu origen amb els artesans nord africans. Crida l’atenció que malgrat que el Cristianisme era la religió del Imperi, la decoració sigui pagana. 

Il·lustracions per a nens