Sicília (5): Caltagirone-Noto-Siracusa-Catània (I)

 Dia 5 

Caltagirone- Noto-Siracusa-Catània

Ara mateix son les 21:45h. Estem descansant d’un dia llarguíssim. A les 6:00h el mòbil s’ha posat en marxa. A les 7:00 hora d’esmorzar. Bona part del què hi ha per esmorzar no puc amb ell, però molts companys de viatge sembla que no tornaran a menjar res en tot el dia.

Vistes des de l'hotel

A l’hora prevista sortíem de Caltagirone. Hem enfilat camí cap a Noto, a la província de Siracusa. El trajecte fins a Noto per la ruta SS124 hi ha una distància de 90km, i un temps de 1h30’. La carretera molt revirada, enmig d’un paisatge verd, malgrat la sequera que han patit. El nostre diligent Matteo, ha fet un curset accelerat de lingüística. Ha parlat de la parla siciliana i com hi ha diferències entre Palerm i Catània, per exemple, o bé entre un sicilià i un italià. El sicilià es parla a casa, però no a cap instancia oficial, com passa per exemple a Catalunya. El sicilià té aportacions lingüístiques de tots els pobles que han envaït  Sicília des de el grecs, normands, català, àrab, anglès i francès. 

En el recorregut, hem vist obres públiques, una carretera que s’ha començat, però que no s’ha sap mai quan terminarà. El paisatge amb les pluges, i l’aigua freàtica  fan un paisatge que sembla que no estem tant el sud d’Europa. No hi ha planures, els pujols pugen i baixen i la carretera s’ha adapta aquesta orografia dinàmica. El núvols ens han acompanyat bona part del viatge. S’ha anat trencant a mesura que el sol s’imposava i el cel es feia d’un blau radiant.

Porta Reale

Hem arribat a Noto cap a les 10:00h.  Hem parat a la Via Pola, davant d’un parc on floria més el ciment que les plantes. Desprès hem a travessant un mercat al aire lliure - de fet, una trampa per els turistes-, hem enfilat per la Porta Reale estàvem dins del Corso Vittorio Emanuele. En aquesta arteria, es troba bona part de les esglésies barroques que donen fama (UNESCO) mundial al petit poble. El terratrèmol de 1693 va canviar de ubicació de l’antiga Nota uns 12km. El nou traçat tenia a veure en l’estructura del Antic Règim, el carrer principal era per l’estament eclesiàstic, les esglésies ocupen la part central de Noto. Els costats, els palaus de la noblesa i aristocràcia i més enllà el poble menestral i desprès els pagesos. 

El problema del turisme de masses és que tothom fa el mateix trajecte a la mateixa hora i això fa que sempre hi hagi una riuada de turistes trepitjant-te els talons si bades una mica. La porta d’entrada Porta Reale dona caràcter regi al carrer principal ple d’església segons el traçat de ”Giuseppe Lanza, duc de Camastra, vicari general per la reconstrucció amb l'ajuda d'arquitectes i enginyers militars, que la Corona espanyola va  designar per guanyar-se la simpatia de la aristocràcia local”. 

Façana de l'església de Sant Francesc

Hem vist un desplegament d’esglésies barroques impressionants. El problema és que la concentració d’esglésies no permet veure-les amb tranquil•litat. De fet, el que fas és veure façanes, realment molt espectaculars, perquè en general, dins d’elles, no hi ha massa a veure. Aquesta magnificència expressa la rivalitat entre diferents ordres religiosos, i el poder que cadascuna tenia envers les altres. Hem contemplat la façana de l’església de Sant Francesc i les seves magnífiques escalinates, Chiesa di San Domenico, la Catedral, Piazza dell’Immacolata, Via Nicolaci, Piazza XVI Maggio. 

Chiesa di Santa Chiara

Catedral 

San Carlo al Corso

Palazzo Ducezio 

Josep Pla, parla del barroc: " El barroc, amb l'insuportable Bernini, ens produí un embafament de dolçor insuportable -una mena de saturació de confiteria, de sacarina apegalosa i insoluble. La joventut és limitada i impertinent, però en aquest punt per a mi no han passar els anys: no he pogut mai digerir el barroc, que considero l'essència de la superfluïtat més tòpica, més esbravada, més pretensiosa i més limfàtica. La seva falsa passió m'exaspera. La seva teatralitat em fatiga. La seva buidor em deprimeix. El seu verisme de cartó em produeix una hilaritat sarcàstica. El barroc és l'única forma d'especulació artística indiferent a la sensibilitat humana. Si el barroc no hagués existit, Europa tindria més pes, més gravetat, la gràcia seria molt menys sofisticada. El barroc ha estat una desviació que ha contribuït a desfigurar i a mistificar l'autenticitat esvelta de l'home del Mediterrani*." (pàg.415)

Monument al caiguts a la Primera Guerra Mundial. 

Al fons Landolina Palace

La Chiesa di Montevergine

Nicolaci Palace

Porta Reale

A la tornada hem menjat un gelat, també hem parat per prendre un cafè. Hi ha un autèntic problema amb els lavabos, en general, hi ha que cal pagar ½ euro o 1 euro segons els llocs. 

Hi havia una exposició de Caravaggio al Museu Convitto delle Arti (Noto), però nosaltres els turistes amb un horari de bojos, no podem perdre ni un minut.  Hem marxat de Noto com si la ciutat estigues en flames!

Sicília (4): Agrigent-Piazza Armerina-Caltagirone (i III)

III

 S’ha fet les 14h. Segurament, la guia segur que no, que feia hores que no menjàvem res, i amb l’estomac buit, el cervell comença a concentrar-se no en explicacions dels romans del imperi roma d’Occident. Hi havia gana. 

Hem anat a un restaurant a uns 15-20’ de la Villa Romana del Casale. El dinar ha estat un altre fiasco culinari. Uns plats on la quantitat suplia la qualitat. El restaurant es diu Al Ritrovo (Aidone). No ens retrobarem mai més, això és segur. Desprès amb la decepció del dinar hem anat a la capital de la ceràmica, Caltagirone, centre productor d’objectes decoratiu, plens de colors, no exempt de gràcia.

Caltagirone

En aquests viatges organitzats, sempre hi ha un lloc on et fan anar. El lloc era un laboratori de ceràmica. No he anat, preferia fer un volt per el poble. R. m’ha acompanyat. Hem parat a una botiga d’artesania, el taller era a la vista de tothom i el seu artesà ha estat molt amable per vendre’ns algunes peces de ceràmica. El viatges cal portar sempre maletes grans, perquè poc a poc vas ficant objectes, o llibres o roba, i al final, falta espai.   

Ajuntament (Comunales)

Chiesa San Guiseppe 

El dia no era especialment radiant, hem anat a la Piazza del Municipi, hem pres un cafè. He pujar les famoses escales (124) de  Santa María del Monte, malauradament,  estava en obres. La ceràmica està per tot arreu. 

Perspectiva des de les escales

Destaca les figures que formen part de la llegenda del moro: “Explica la llegenda que cap a l'any 1100, durant la dominació àrab de Sicília, vivia a Palerm una bella donzella a qui li agradava cuidar les plantes al balcó Un matí un jove moro la va veure, se'n va enamorar i el va declarar. el seu ardent amor, que la donzella va acceptar.

Desgraciadament la passió es va convertir en ràbia quan ella va descobrir que el seu amant aviat l'abandonaria per tornar amb la seva dona a Orient. La donzella va esperar que arribés la nit i, quan el moro es va adormir, li va tallar el cap, fent amb ella un gerro on cultivaria la seva alfàbrega: d'aquesta manera ell no podria abandonar-la. Així va néixer la tradició d'utilitzar gerros amb forma de cap de moro, i amb el temps es van afegir també gerros amb trets femenins*.” 

Com estem a la Vall del Noto, el barroc es fa notar en el seus edificis i esglésies, però totes necessiten urgentment una neteja a fons, perquè l’aspecte que fa és de deixadesa. I aquesta falta de pulcritud fa encara més decadent aquest poble. Edificis singulars com Il Carcere Borbonico, a lato la chiesa di Sant'Agata, l’edifici del Ajuntament, Chiesa di San Giorgio,  Il palazzo delle poste in Corso Vittorio Emanuele, Chiesa di San Francesco d'Assisi (Caltagirone). Hem estat a la plaça del Ajuntament amb dues parelles de Mataró.  Tot el conjunt històric artístic queda difuminat per la falta de manteniment de tots aquests parcs temàtic que s’han convertit bona part d’aquests pobles.

Parrocchia Maria SS.del Monte 

Carcere Borbonico, a lato la chiesa di Sant'Agata

Chiesa di San Giorgio

A les 17:15h hem agafat un tren turístic que ens ha tornat al pàrquing mentre una musica cridanera i alegre advertia els turistes que marxàvem.

A les 18:05 hem arribat al hotel. A les 20:30 ens espera el sopar, les expectatives son molt baixes. El sopar sense ser una meravella almenys era comestible, però endevinin què teníem de primer plat? Exacte, pasta. Pel que hem vist d’aquesta cuina siciliana, és una cuina de pobre. Vull dir que ací tot és recicla, una cuina aprovexategui (sic) que permet explicar perquè es fa servir la pizza (sobretot a la nit).  El xivarri al menjador era simplement infernal. El nostre amics argentis, tenien necessitat de fer-se escoltat més enllà del que les normes d’urbanitat exigeix. Sembla mentida com podem arribar a fer tant de soroll, devíem estar sobre 90 decibels com a mínim.  Hem d’arreglar les maletes. Demà a les 8:00 sortim cap el nostre proper destí: Noto-Siracusa-Catània. Un altra dia maratonià.